Barcelona d'el·lipses i espirals

Ruta per 5 esglésies barroques del Cap i Casal

Joan Pau Inarejos

No són precisament els temples més coneguts de la ciutat; el gòtic i el modernisme s’emporten de bon tros la majoria dels flaixos. Injustament desterrat entre l’esplendor medieval i la Renaixença, el barroc barceloní no té gaire predicament i és poc amic de les guies turístiques. Per no tenir, la majoria d’esglésies barroques catalanes no tenen places i avingudes àmplies que les honorin (ai, Roma) i, si n’hi ha, estan sibil·linament apartades, com si busquessin només el caminant fidel o el viatger militant. Un barroc discret i amagat, sovint sorprenent, gairebé sempre deutor de les formes romanes, sempre Roma. Signo amb tots els ets i uts que el gran art del Sis-cents i el Set-cents és l’estil més urbà i fotogènic, potser el més fondament europeu, on conflueixen les fantasies individuals i els ideals universalistes, el caprici i el canon, el rigor cartesià i el misticisme jesuïta, el turment hel·licoidal i l’èxtasi de les volutes.

1.  Sant Sever: el veí ignot de la catedral

1698-1705 | Carrer de Sant Sever, 9-11

El nom del sant ja és prou eloqüent sobre l’aire d’austeritat que envolta aquesta església del Barri Gòtic. A tocar de la catedral però ben arrecerat del carril turista, el temple recorda l’antic màrtir i bisbe de Barcelona, que ens saluda dins d’una fornícula. Els perfils escantellats acusen el pas del temps, i dos angelets voleiadors amb prou feines amoroseixen la severitat geomètrica del patró sever per antonomàsia.

2.  Sant Felip Neri: l’oasi i la metralla

1721-1752 | Plaça de Sant Felip Neri

Ben a prop de Sant Sever, arribem a aquesta plaça de ressonàncies italianes. No només pel seu sant titular, el florentí Felip Neri, sinó també pel malaurat bombardeig de 1938 per part de l’aviació de Mussolini, que va destruir bona part de l’església i va deixar ferida per sempre la part baixa de la façana. Com si volguessin mig bressolar-la, les tipuanes, aquests arbres de fullam lànguid, fan la seva ombra bellugadissa i sembla que plorin sobre les antigues pedres.

3. Església de Betlem: espirals salomòniques a la Rambla

1680-1732 | Carrer del Carme, 2 / Rambla, 107

El rètol del carrer del Carme sobresurt entre un mar de rombes. Un poderós encoixinat revesteix l’entrada a l’església de Betlem, una de les més corpulentes del barroc barceloní i dissortadament també castigada durant la guerra. Resguardades carrer endins, com si donessin l’esquena a la munió guiri, s’alcen quatre magnífiques columnes salomòniques, prefigurant com sempre les espirals de l’ADN, mentre una imatge de Sant Francesc Xavier, en la intimitat del martiri, pren en braços un Crist de la mida impossible d’un nadó crucificat.

4.  Basílica de la Mercè: el setial curvilini de la patrona

1765-1775 | Plaça de la Mercè

Si aquesta marededéu visqués a Roma, casa seva seria una digna germana menor de San Carlo Alle Quattro Fontane de Borromini o de qualsevol de les façanes ondulants que guarneixen la ciutat eterna. Però viu en aquesta vora del Mediterrani, discretament ajaguda rere el port i enfilant la seva túnica colossal sobre la fressa dels balcons i els enardiments mundans de la Capitania General. Tres òculs el·líptics ressegueixen la façana: ulls clucs de la patrona que vetllen la ciutat.

5. Sant Miquel del Port: l'àngel de la Barceloneta

1753-1755 | Carrer de Sant Miquel

L’última escala del barroc barceloní ens porta extramurs de la ciutat antiga, on ja fa olor de mar. És el primer habitant de la Barceloneta i es diu Sant Miquel del Port, sorprenent prodigi d’elegància classicista al bell mig del barri mariner. El temple lluu cargolades volutes i una abrandada imatge de l’arcàngel, reconstruïda en època moderna, que totes les Pasques granades es mira amb severitat resignada l’eixam de banderins i l’esclat de gatzara de la Festa dels Cors.

Documentació: Poblesdecatalunya.cat, Enciclopèdia Catalana i Viquipèdia