per JOAN
PAU INAREJOS
Nota: 8
El tema celta que recorre
aquesta pel·lícula, com una cançó de bressol anafòrica, ens convida a visitar una
geografia somiada i ambigua: Entre l’aquí
i l’ara. Entre el nord i sud. Entre l’est i l’oest. Certament, acabes de
veure ‘La cançó del mar’ i no saps ben bé on ets, si en una faula nòrdica o en
una pel·lícula de Hayao Miyazaki.
Els ritmes calmosos de la natura,
el viatge iniciàtic dels nens o l’onirisme marítim tracen un fil invisible
entre dues cultures tan allunyades i arcaiques, tan riques en simbolismes, com
la irlandesa i la nipona. L’animador Tomm Moore, que ja ens va enlluernar amb
la fantasia medieval ‘The
Secret of Kells’, sembla haver garbellat el millor i més profund de l’Atlàntic
i el Pacífic, de l’Europa precristiana i i la filosofia sintoista, per
fondre-ho en aquesta petita joia.
El naixement de Saoirse, una nena
muda que no sap que és una selkie (dones-foca
en el folclore cèltic), és el commovedor punt de partida d’una història potser
més estàndard, no tan hermètica com ‘The Secret of Kells’, però tant o més
fascinant en la seva textura visual, personalíssima i decididament analògica. L’estètica
de Paul Klee i fins i tot de Marc Chagall impregnen els seus paisatges
bidimensionals, entranyables, entre l’aquarel·la irisada i el recarregament
geomètric, amb aquesta passió pels cercles, els arcs i cargolaments que ja
despuntava en la faula monàstica de 2009.
Amb gran subtilesa, Moore es
proposa explicar la vivència i superació del dol des dels ulls de la infantesa.
És a dir, un punt de vista necessàriament màgic i transfigurador, on el pare
sofrent pot ser un enorme penya-segat, i el vell mariner del poble, un druida
de barbes infinites on cada cabell és una història del passat (i com el fil d’Ariadna,
cal estirar-lo per descabdellar l’enigma).
El disseny dels personatges humans,
potser massa esquemàtic i segons com, melindrós (de vegades sembla que estiguis
veient ‘Heidi’), és la tímida pega que li podem posar, per posar-n’hi alguna, a
la nova obra d’art de la factoria Moore. La pel·lícula, detallista i pacient
com un llibre miniat, avança sense pressa i culmina en clímax final, extàtic i
meravellós, els menys impressionables diran que carrincló, amb la cadència i la
bellesa de la papallona que surt de la crisàlida. No sabem on som, però tant hi
fa.
‘THE SONG OF THE
SEA’, de TOMM MOORE
Més informació i
crítiques de la pel·lícula a FILM AFFINITY
