La ginesta altra vegada!

8tv

Joan Pau Inarejos

Sí, la ginesta de Joan Maragall, la que ve al temps de la calor, qui ho havia de dir, va brotar en ple mes de desembre en un dels platós més freds de Catalunya. Va ser al caliu –és un dir– del debat electoral de les eleccions generals a 8tv, quan Gabriel Rufián (ERC), es va dirigir a Joan Carles Girauta (Ciutadans), com “el senyor Ginesta”. Passada la rialleta general, Rufián va rectificar, mentre un 9,3% de la nació veia envermellir la seva cara de coreà hipster. Ja se sap que l’humor involuntari els cors desglaça, i l’oportuna pífia primaveral fins i tot va estovar les faccions del seu contrincant jacobí, fins aquell moment molt concentrat en semblar un clon de Cavaller de la mà al pit de Domenikos Theothokopoulos.

No va ser l’única relliscada onomàstica de la nit, i cal entendre-ho: la política catalana és un immens joc de rol on els lideratges més estables són d’abans d’ahir. Heus aquí un tal Xavier Domènech (En Comú Podem), historiador amb aspecte de dibuix de Mariscal que intentava suplir amb erudició humanística les seves limitacions comunicatives. Tant, que es va fer un embolic amb els nombrosos casos de corrupció i es va referir al cas Minerva, “perdó, Mercuri”, tot excusant-se per l’abundància de “noms grecs” en aquests sumaris (Pretòria, Púnica...). Els nervis el van tornar a trair: en realitat són noms llatins, llatiníssims, proveïts d’aquest timbre militar consubstancial a la civilització romana (el seu possible equivalent grec seria el cas Hermes, i, francament, fa més per a una línia de perfums que per a la brega politicojudicial).

Però el lapsus amb més potencial narratiu va arribar amb la intervenció de Francesc Homs (Democràcia i Llibertat), qui va voler interpel·lar Jorge Fernández Díaz (PP), però li va sortir “el senyor Fernández Teixidó”. Que despullat està l’inconscient davant d’una càmera! El prohom(s) sobiranista al·ludia al seu oponent amb el nom d’un company díscol del seu propi partit, Antoni Fernández Teixidó. Insuperable. En aquest punt, el ministre de la llei mordassa no es va mossegar la llengua i va replicar amb enginy i una agilitat inusitada: “no, aquest ja ha marxat de Convergència”. Rialles. Alguna temptativa d’aplaudiment. Competició de dentadures lluents entre Chacón i Homs. Somriure congelat de l’home del President, volent-se fondre com l'Olaf de ‘Frozen’. Diuen que hi fa molt fred, al plató del Cuní.

No és la festa de la democràcia

Joan Pau Inarejos

El col·legi electoral és un lloc estrany on et pots trobar el teu farmacèutic o el cambrer que ahir a la nit et va servir unes copes. Avui anem sense uniformes: el farmacèutic no duu aquella bata blanca que et tranquil·litza i alhora t’inspira freda distància, i jo no porto impresa a la cara aquella ociositat obligatòria del dissabte a la nit. De sobte tots som iguals, cosa que només passa a les pel·lis de catàstrofes i als referèndums.

Un aforisme escrit amb retoladors de colors (“No t’assenyalis fites, fes camí”) em condueix cap a l'urna, com si endevinés el resultat inconclusiu que s’està a punt de produir. El ritual diürn de votar, tan esporàdic i formal, és el menys semblant a la festa de la democràcia; més aviat l’hauríem de comparar amb les files per anar a combregar. Ara que tot ho fem amb expressionisme cibernètic, ara que absolutament tot porta el nostre segell narcisista,  ara que embolcallem amb tanta faramalla missatges que mai canvien el món, queden poques coses tan anònimes i a la vegada tan importants com votar.

Un apoderat de la CUP, de formes arrodonides, vetlla per les formes quadriculades de les paperetes. Observar les piles, calibrar-ne constantment la disposició i el gruix, és una de les pràctiques mistèriques predilectes dels partits polítics. Ho comenten entre ells, en petits cercles, assaborint lectures paranormals (aquí en falten moltes, les han tret expressament, fa un moment estaven totes les piles iguals, per què la de dalt està doblegada). Més o menys el que fa la televisió amb les connexions en directe i la prohibició de donar enquestes i declaracions de contingut polític: rabejar-se en el no-res.

Els valents que estan a peu d’urna et claven una mirada de replicant de Blade Runner. Han vist coses que vosaltres no creuríeu: gent que pregunta “on s’ha de votar que no”, ciutadans impacients que demanen la papereta “d’algun que guanyi” –amb escassa tolerància a la incertesa–; habitants càndids de la tercera edat que han vingut corrents perquè els han dit que, si no votaven, els treien la pensió –com si fos una forma de fitxar–. D’altres, aparentment més assabentats de la pel·lícula, culminen el seu acte plebiscitari amb alguna frase rotunda, de l’estil de “ells sabran, si ens volen portar a l’abisme”.

Tal com deia la previsió del temps del TN, comença a tronar i un senyor eufòric assenyala el cel (“Ja comença!”), com si fos el presagi sibil·lí que passaran coses. Al seu costat, un individu apressat llança el que queda d’una cigarreta just abans d’emprendre la rampa cap al col·legi, en un inequívoc gest de western (aquella ira continguda, aquella solitud, aquella dignitat abans de disparar). Un núvol de paraigües prematurs es propaga al voltant del cowboy, i definitivament la meteorologia es revela molt més benigna amb les diades gimnàstiques que amb les jornades electorals. 

L’escenografia no em convida a donar-me la mà amb el meu farmacèutic, ni a fer ve baixes amb estranys, però sí li faig dos petons a una veïna del barri, de vuitanta-i-tants, que em sotmet a un tercer grau sobre el per què de tot plegat, em desplega fotos de la seva vida des dels anys quaranta, es pregunta en veu alta què hauria de fer, si ella no és de ningú, si només era del seu marit i ell ja no hi és, i encara una setmana després, trobant-me-la pel carrer, em demanarà si ya ha salido esto de las elecciones. I jo, que fa un instant estava mirant el mòbil, envejaré la seva benaurada desconnexió del món.

No desconnectis!

Joan Pau Inarejos

Ningú s’ha adonat que no es pot desconnectar i alhora tornar amb les piles carregades? Al començament de les vacances tendim a desitjar-nos aquestes coses insensates i, potser sense ser-ne conscients, estem solapant metàfores tecnològiques netament incompatibles. Si desconnectem, no podem recarregar la bateria. És una evidència. Sorprèn que aquestes expressions tan habituals indiquin coses diferents i fins i tot contradictòries, però val la pena fixar-se que, malgrat tot, tenen un marc mental comú. Les dues estan inoculades des de la mentalitat capitalista-productivista: desconnectar de la feina, carregar les piles per a tornar a produir. Som subjectes laborals a qui es desendolla momentàniament. Mai es posa l’accent en allò que faràs quan surtis per la porta, en la intensitat de la teva experiència alliberadora. Les vacances són un temps subaltern de la feina, l’únic estat connectat possible. En realitat, el missatge més vitalista i revolucionari que podríem proclamar l’últim dia de feina seria: “Companys, ha estat un plaer. Me’n vaig a connectar i a gastar les piles”. Però esclar, ens mirarien de cua d’ull d’entre les escletxes dels ordinadors, pensant que si és una broma no té cap gràcia.

El váter

Joan Pau Inarejos

Prometimos introducirnos en la parte menos noble del lavabo, en el lado oscuro de la fuerza rectal, y aquí estamos. A diferencia de la ducha, que ofrece una intimidad rápida y ligera, el ritual de sentarse sobre el retrete es pura reflexión corporal, y, aunque les cueste creerlo, nos emparenta con el pensador de Rodin; su eterno recogimiento sobre sí mismo. Al evacuar, estamos concentrados en una sola misión fisiológica, mientras que la mente queda libre de toda tarea, de toda distracción. Defecar es un culto al absoluto.

Aunque se quiera adornar con porcelana y perfumes florales, el váter no deja de recordarnos nuestro principio más primitivo e indecoroso -al igual que su vergonzante hermano menor, el bidet-, y a la vez es un extraño conducto hacia la pura conciencia. En este lugar recoleto de la casa –algunos sinónimos, como retrete o excusado, abundan en esta condición de rincón apartado y proscrito– se producen no pocas iluminaciones geniales y expansiones internas, liberados como estamos de los consuetudinarios quehaceres del Homo faber.

La pura pasividad del inodoro es, en efecto, una ocasión propicia para el examen de conciencia, la retrospección o incluso los planes de futuro. Sin movimiento, sin atención visual, sin las manos ocupadas, se dan las condiciones óptimas para la abstracción, para la escapada de nuestras servidumbres espaciotemporales. Hay un secreto placer en la lentitud de la excreción: nos mantiene amarrados a nosotros mismos, calibrando pacientemente la materia, prolongando deleitosamente el estado de meditación laxa.

El paso diario por la fosa elíptica nos permite resolver cosas con nosotros mismos para volver a la sociedad más concisos y desahogados. Es donde gestionamos el caos para regresar al sistema, donde purgamos la vida de sus espolones y sus derivaciones residuales. Aparentemente es un lapso incómodo, un paréntesis indigno de los dietarios, y no digamos ya de la Historia, donde por definición todo se hace de pie. Pensándolo bien, tirar de la cadena es un acto de orgullo regenerador: lo viejo huye mientras lo nuevo se yergue ufano.

Recorridos metafóricos por el hogar

01 La ducha
02 La cocina

03 El comedor
04 El váter

V de Varcelona y el casticismo travesti

Joan Pau Inarejos

Si creyéramos en la morfopsicología, la ciencia que estudia el carácter a través de las facciones, podríamos extraer algunas conclusiones sobre las nuevas dueñas de las varas de mando municipal en Barcelona y Madrid. Por ejemplo, Manuela Carmena es asimétrica, pero no como Esperanza Aguirre; no es una asimetría sospechosa y taimada, sino benevolente y hasta maternal. Almodovariana de bolso en mano, y a la vez con aires de dama de letras, simultáneamente desgarbada y elegante, la cabeza de lista de Ahora Madrid vendría a ser, y usaré un plural mayestático deliberadamente abusivo, como esas profesoras de latín que muchos tuvimos en el instituto: progres de físico cubista y corazón tierno. Todo pelo y gafas, con coqueto pañuelo al cuello y encía al aire. Quizá inaugura un nuevo casticismo, pero no de chulaponas, sino de alegres travestis y multitudes hedonistas. Incluso hay quien quiere auparla a reina madre de una segunda movida madrileña, y a los hits de Kika Lorace me remito (“Madrid ya tiene su abuela, y es Manuela”).

Muy distintos son los modos y la prosodia de Ada Colau, en Barcelona. Su efigie, clara y meridiana, recuerda más a la estética republicana de las mujeres de rostro limpio y sin adorno, de puño cerrado y ligero perfume andrógino. Un físico sin distracciones. En ella parece revivir el ideal austero del noucentisme o incluso de la estatuaria clásica (¿no hay algo griego en su fisonomía chata y bien dibujada?), con ecos de heroína trágica (ya lo fue, incluso con antifaz, cuando comandaba V de Vivienda y sobrevolava las tragedias inmobiliarias; por cierto, ¡qué malogrado y rupturista eslógan hubiera sido V de Varcelona!).

Si Manuela patrocina la izquierda del arco iris, ese Madrid desprejuiciado que abraza lo hortera y lo pop, Ada tiene las hechuras rectilíneas de la Barcelona del disseny, que no diseni, bauhausiana y hasta cierto punto racionalista. No oiréis en ella esos timbres un poco chillones de su colega madrileña, sino una voz suave y voluntariosa, ordenada y muy temerosa. Una timidez que se defiende con contundencia gramatical, un mundo discursivo donde el contenido, granítico e iterativo, se mide con un continente flexible y coloquial, un catalán felizmente natural y sin esa maldita autocensura que nos ha asolado durante años (cuando se creía que hablar bien en catalán consistía en decir assolir, tasca o tots plegats a costa de acribillar eses sonoras y os abiertas). Una izquierda que dice buenu como lo diría nuestra tía y que apostilla buscando la aprobación constante: ¿no?

Amic que ja no em recordes

Joan Pau Inarejos

No: no tens cap atac d’amnèsia, ni et corca cap malaltia de nom alemany. N’hi ha hagut prou amb el pas del temps perquè senzillament, inevitablement, no em recordis. No en tens cap culpa. Tu ja no necessites el meu nom propi en el currículum vital, però jo, durant un temps, passejava el teu amb triomfalisme infantil. El meu amic.

Sé que t’agradava ‘Give it up’, i t’emprenyaves si no la posaven a la discoteca de la casa de colònies –ara que hi penso, un lloc ben ambigu: discoteca amb professors, quan encara no teníem edat per sortir de nit–. Sé que t’agradava el bàsquet i que et negaves a participar de l'absolutisme futbolístic a l’hora del pati. Els que no jugàvem a l'esport rei (o a cap, en el meu cas) érem integrants d'un corrent minoritari condemnats a entrendre’ns.

Tu ja no em recordes, però jo tinc ben present la teva silueta llargaruda, com una referència infal·lible enmig del caos de l’esbarjo, o en el moment hipercompetitiu de fer això que en dèiem una fila índia (i ara em ve a la memòria que els agosarats que no seguien les normes eren estigmatitzats com a colons, per acabar d’arrodonir l’al·legoria indigenista). Recordo que ta mare i tu éreu pastats, i em sembla que jo li queia bé, a les mares els agrada que els amics dels fills siguin nyicris estudiosos i previsibles sense vel·leïtats violentes.

Eres alt, però no gaire fort, i ja se sap que els dèbils tendim a desenvolupar una moral compassiva. Les baralles i els duels prepúbers no eren per a nosaltres. Recollíem boles de paper de plata quan ningú no ho volia fer. Fins i tot, contravenint el purisme de les germandats masculines, acceptàvem noies en el nostre cercle, amb interessos més o menys amicals, amb fantasies més o menys compartides. Espero que no recordis, sisplau, aquella cosa vergonyant que vam anomenar El Club de la Risa, vagament inspirada en les colles pessigolles dels dibuixos animats

Avui et veig a Facebook compartint vida amb gent molt gran i estranya, com si t’haguessis escapat del teu lloc natural que és aquell lapse juganer entre els meus set i dotze anys. Tu ja no et recordes de mi, esclar, però jo retinc a la memòria, com un dolor prematur o un ritu d’iniciació, el moment en què ens van separar de classe i tu vas passar a aquell col·lectiu innominable, que tan menyspreàvem, catalogat amb la segona lletra de l'alfabet. A certes edats, A o B implica tanta distància dramàtica i patriòtica com dos països en l’etapa adulta. Ser del B era una baixesa que mai ens succeiria a nosaltres.

Després, les velocitats hormonals i la meva incorregible mania de no cuidar les amistats van fer la resta. No ens hem vist més, i si ens hem vist no ens hem saludat, i si ens hem saludat un dels dos no queia en qui era l’altre, o no el reconeixia de lluny. Avui ens sentiríem com dos paios extravagants si intentéssim reconstruir els nostres antics i fortuïts lligams escolars. Per això, perquè no vull trencar el vidre analògic de la meva infantesa, t’he visitat uns instants amb el ratolí, he posat els dits sobre el teclat i he decidit no dir-te res.

Abans les coses tenien un nom

Joan Pau Inarejos

Abans, per exemple, dèiem carmanyola, màquina expenedora, ambulatori, i no tàper, màquina de vènding o CAP. La mania dels anglicismes i, sobretot el vici de calcar els argots professionals en lloc de designar les coses tal com les entén el comú de la població han fet que les paraules normals avui sonin anormals o tronades.

És cert que algunes fan gràcia i les podem adoptar fàcilment a la parla, com l’omnipresent selfie, que ens ha fet creure que mai abans havien existit les autofotos o els autorretrats (si Rembrandt aixequés el cap!). El poder de les paraules: fundar, virtualment, noves realitats. O, més aviat, atrapar nous estats d’ànim per referir-se a les coses de sempre.

Les coses abans tenien la pàtina del passat. Això és justament el que vol dir pàtina: l’empremta que deixa el pas del temps sobre els metalls. Avui, ben al contrari, la pàtina i la lluentor la dóna el futur: el fet de semblar més contemporani. “Fiambrera ho deia la meva àvia”. Els hipsters, els indies i els geeks busquen desesperadament noves etiquetes quan aquestes paraules comencen a ser enteses pels seus pares, quan tots plegats comencem a sospitar que al darrere de l’enèssim isme hi ha els modernets de merda de tota la vida.

Ja no sortim a córrer: fem running o fins i tot som runners, com si forméssim part d’una secta o una nova tribu urbana. Segons Octavio Paz, en el paradís tot i tothom hauria de tenir un nom propi i intransferible, el nom que li correspon i no cap altre plagiat o falsificat. Esperem que el Judici Final faci net de totes les nostres infidelitats semàntiques.

La cocina

Joan Pau Inarejos

La cocina es nuestro campo de batalla con el mundo. En ella no valen reposos ni devaneos sensuales. Desde el descubrimiento del fuego hasta la vitrocerámica, el lugar de la cocción y transformación de los alimentos tiene algo de lucha doméstica entre naturaleza y cultura. Es el altar de la materia domeñada. 

La cocina es militar, y basta observar las formas y funciones de sus objetos más característicos. Pertrechados con la tapa de la sartén a modo de escudo, hostigamos la carne enemiga. El delantal nos sirve como armadura frente a embestidas y salpicones, al tiempo que empuñamos nuestra lanza embadurnada de sofrito. La bestia gruñe y chisporrotea en el aceite hirviendo, otro elemento evocador de las batallas medievales. Se le pincha y voltea con denuedo, poniendo a prueba su resistencia. Tras la intensa y ruidosa lid, agoniza y se rinde.

La rejilla de los fogones, agreste y metálica, nos recuerda la entrada hostil de los castillos. Su silueta marca el perímetro defensivo de la cocina. Si en el hierro bullen los combates más candentes, a sangre y fuego, los vencidos yacen en las oscuras mazmorras del horno, donde serán consumidos por largo tiempo. Los caídos son arrojados a la fosa común del cubo de la basura, mientras otros tantos se ahogan en las turbias pozas del fregadero. El extractor lo domina todo con su alto y orgulloso torreón.

Concluida la cruzada, paseamos a la víctima por el corredor triunfal del pasillo, e incluso adornamos nuestra victoria con hojas de laurel u otros aromatizantes. Una vez en el comedor, llega la hora del descanso del guerrero. Pero de eso ya hablaremos otro día.

Recorridos metafóricos por el hogar

01 La ducha
02 La cocina

03 El comedor
04 El váter

Dies puríssims

Joan Pau Inarejos

Surto al balcó. Els gegants vénen pel meu carrer. Fan una ballaruga solitària, com si escalfessin a la banda abans de la gran actuació. Les gralles amb prou feines es deixen sentir, mentre els hits de la música llatina sonen a tota castanya des d’unes atraccions infantils. La superposició de bandes sonores fa que els gegants Baldiri, Ramona i Ramonet dansin aparentment al ritme de Marc Anthony. Si avui és dissabte, això és Sant Boi i ha començat la Fira de la Puríssima.

Per a nosaltres els habitants d'aquesta vila, el pont de la Constitució és una combinació dadaista d’animals, cotxes d’ocasió, espiritisme hippie i lírica nadalenca. Ho sabem i ens encanta. Aquest caos semàntic és una fantàstica excusa per passar fred multitudinàriament. Excita els nostres impulsos celebratius més primaris. En el fons estem desitjant que ens brindin un pretext per sortir tots junts i donar-nos caliu com els eriçons de Schopenhauer (sense punxar-nos).

A mig matí el sol desfà una mica l’ambient gèlid i un cantaor local, a punt per actuar, dóna la benvinguda al calorsito. A la plaça de l’ajuntament, un tal Don Bozinón interpreta tonades populars amb un increïble multiinstrument de vent que, vist de lluny, sembla un equip de submarinisme ideat per Juli Verne. Arriba el torn de l’himne del Barça i la gent aplaudeix: es confirma que els nens catalans ja neixen sabent que tot el camp és un clam. (Només el fum-fum-fum té més universalitat que la melodia blaugrana, i encara no hem escatit d’on surt aquest fum sospitós del 25 de desembre: un incendi? una xemenia? una burilla mal apagada?).

“El nen Jesús viu aquí”. Una mare instrueix el seu fill al davant del pessebre monumental de la plaça. Encara no saben que l’endemà algun espavilat robarà la figura i deixarà Josep i Maria amb cara de circumstàncies. Un dia caldrà investigar a on van a parar tots aquests messies manllevats amb reincidència com si fossin de coure. Per interpretar l’escenografia del pessebre, alguns progenitors abusen clarament del polisíndeton, aquesta figura retòrica que consisteix a encavalcar conjuncions (“mira, Paula, un pastor; i una mula; i un rei; i un…”. Se suposa que el concepte general és més difícil d’explicar). Una parella de trenta-i-tants es fa una selfie amb la família de Natzaret com si haguessin vist a Bruno Mars.

La crisi suscita, encara, més ganes de passejar que de gastar. La regidora del ram intenta quantificar aquest moment econòmicament esotèric: “Quan pregunto als comerciants, tothom em diu bé però ningú em diu molt bé. Però també és veritat que ningú em diu malament”. Els firaires se les empesquen totes per conjurar la temible plaga dels consumidors apàtics. No només el preu, sinó descripcions qualitatives (“Chalecos guapicos. 18 €. Faldas ultrabonitas. 25,95 €). Sense oblidar els traficants de la cosa política, com un àgil predicador de Podem/Podemos que demana signatures per a la causa, “i si no, no us queixeu si us abaixen el salari base”. Subtilíssim.

Cau la tarda i la gent s’amuntega en una parada de figuretes nadalenques. Una dona assenyala uns egipcis i pregunta “a cuánto valen los romanos” (un error civilitzatori que es disculpa: ben mirat, els faraons són un exotisme dels pessebristes ultraminuciosos que no en tenen prou amb Betlem i també volen il·lustrar la fugida al país de les piràmides). Un home amb cara d’atabalat parla amb el seu fill: “molt bé, Arnau, ara sobretot ens hem de recordar de les mides, recorda’t de les mides de les figures”, ignorant que els nens i els pessebres no observen ni observaran mai les lleis renaixentistes de la proporció i la perspectiva.

Passen les hores i els termòmetres comencen a baixar a nivells clarament antisocials. Ben entrat el vespre, ja només queden els romàntics del llúpol xarrupant els últims glops a la fira de la cervesa artesanal. Repartits en taules a les fosques, tan sols els il·lumina l’esplendor barroca de l’església de Sant Baldiri. En aquest instant el nom de la Puríssima sembla més ben triat que mai, amb un cel net i color lapislàtzuli que s'apaga, evocador de les immaculades claríssimes de Velázquez i Zurbarán. La fullaraca desordenada de la tardor comença a esvair-se. També l'hivern assaja vacil·lant, a l'espera de la seva gran actuació.

Ficar la mà o ficar la pota

Veure el vídeo a partir del minut 1 

Joan Pau Inarejos

Hi ha pífies que són una joia. Que ens alegren el dia. Un d’aquests instants gloriosos la protagonitzat Juan Cotino, expresident de les Corts valencianes imputat per la trama Gürtel, qui, en un rampell de genialitat literària, ha pronunciat aquesta frase digna de les antologies: “He pogut ficar la mà, però mai la pota”.

Propietari d’un somriure lax de caiman, el prohom de Xirivella de seguida s'ha adonat del lapsus i l'ha intentat corregir (“Perdó, més equivocat, és a l’inrevés!”), però l’esmena no ha fet sinó engrandir l’enginy involuntari de la seva sentència. Llàstima pels periodistes, que es fregaven els ulls havent escoltat el que semblava una confessió del delicte en primera plana i amb llum i taquígrafs.

D'entrada, la frase té la virtut d'autodesmentir-se automàticament: el nostre home fica la pota dient que mai fica la pota, fet que ja constituiria un gag en si mateix. L'humor fa l'agost amb persones que diuen solemnement el contrari del que fan a la vista de tothom. (L'original, que hem intentat polir, encara és més delectadament barroc: “Mai puc haver ficat la mà, ho he dit mil cops, però mai la pota”. Que vicioses són les dobles negacions!).

Atents, però, perquè ja sabem que les grans obres d’art es brinden a interpretacions diverses i múltiples nivells de lectura. Potser Cotino ha ficat la pota o potser està enunciant un modus operandi perfectament coherent en la lògica corrupta: ficar la mà sense ficar la pota, és a dir, fer-ho sense que et puguin empaperar, delinquir sense equivocar-se: robar bé. Potser Cotino ens està dient, com Media Markt, que ell no és tonto.

Aquesta ètica de ficar la mà sense ficar la pota m’ha recordat la famosa instrucció dictada als corregidors del Decret de Nova Planta per introduir el castellà: “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, amb la diferència (veure vídeo) que el declarant ha hagut de recórrer a la llengua d’Ausiàs March per fer-se entendre. Ha hagut de formular clar i català el que li havia sortir tort en castellà. L'aparició macarrònica de la llengua materna per la porta del darrere fa l'escena encara més entranyablement surrealista.

L’espifiada fa i farà córrer rius de píxels, però no voldria passar per alt aquesta oposició moral i cultural que establim entre la mà i la pota, i que molts han convertit en una hàbil estratègia de defensa. S'entén que la pota és animal, innocent, instintiva; la mà és artera i conscient. Podem no saber on fiquem les extremitats inferiors i ser víctimes de trampes cruels ("jo no volia"...), però difícilment podem desconèixer on posem les mans, aquestes terminals lliures de subjecció que ens distingeixen dels quadrúpeds.

Em puc llevar amb el peu esquerre, fer les coses amb els peus o caure-hi de quatre potes, mentre que les mans solen estar involucrades en abusos i conspiracions: fotre mà, ficar la mà a la caixa, haver-hi una mà negra, i en un últim extrem, fins i tot arribar a les mans. Els antics revolucionaris tallaven caps pensant que concentraven tots els mals de la reialesa, però el més modern avui seria passar la guillotina pels canells i ensenyar orgullosament els monyons al poble.

Alguien nos miente

Joan Pau Inarejos

¿Somos más auténticos el domingo por la tarde, cuando afrontamos fijamente el vacío, o el viernes por la noche, cuando nos parece rozar una puerta alentadora al porvenir? Nuestra curiosa especie es capaz de experimentar en sólo 72 horas estos dos polos de la existencia.

La pregunta es menos baladí de lo que parece. ¿La verdad está en la euforia, y entonces el abatimiento es un estado disminuido y transitorio del alma? ¿O al contrario, accedemos a nuestra realidad profunda cuando palpamos el tedio, el desencanto y la amargura? Según los pesimistas antropológicos, valedores de la segunda tesis, la alegría y el gozo no serían más que instantes ilusorios, autoengaños emborrachados de la materia.

Somos seres para-la-muerte, y sin embargo una vaga confianza nos hace levantarnos cada día. Del cariz insoportable de la vida nos salva la infundada superstición de que mañana será mejor que hoy. Porque si no fuera así, si no nos moviera un invisible pneuma, ese ánima respiratoria de Jung que nos sacude la pereza de existir, ¿acaso podríamos soportar siquiera la idea de tener que vestirnos y desvestirnos cada día? ¿Para qué?

Proyectado racionalmente, lo que ocurre entre nacer y morir es un aterrador circuito de cobayas que suben, bajan, ruedan y dan vueltas por los mismos sitios. Cuán ridículos seríamos si nos captara un satélite y viéramos nuestras propias imágenes aéreas aceleradas. De aquí para allá, de aquí para allá, y vuelta para acá.

Sé que cada año llegará el otoño, como el año pasado, pero me emociona entrar en casa y ver el fulguroso, majestuoso amarillo y rojo de los árboles invadiendo el comedor desde el balcón. Alguien nos miente, la razón o la esperanza, y parece que en esa duda radical, en esa irresoluble tomadura de pelo, consiste nuestra vida.

Valdemoro

Joan Pau Inarejos

Siempre recordaré el día que pasé entre Pinto y Valdemoro. Iba en autobús, a mis veinte años, y las señales en el trayecto de Madrid a Aranjuez no ofrecían lugar a dudas. Como sentimental de las frases hechas que soy, no dejó de impactarme –un amigo puede atestiguarlo– el comprobar que existe empíricamente ese lugar mítico que el habla común identifica con lo ambiguo o lo indefinido. Es como encontrarse de frente con los cerros de Úbeda y no vencer la tentación de perderse por ellos. O descubrir la peruana Jauja y que se te dibuje una sonrisa de oreja a oreja. O que te llamen en un momento dado y estés literalmente en Babia, disfrutando de las cimas leonesas. Hay otros lugares que parecen más difíciles de explorar, como la encantadora luna de Valencia (donde viven los sujetos distraídos) o Donde Cristo perdió la zapatilla (definitivamente ilocalizable para Google Maps). Aunque sea difícil y un punto iluso, que conste en acta mi propuesta de organizar una ruta turística por el atlas de las frases hechas. Ya he dicho que soy un sentimental. (El quinto coño, si os parece, lo dejamos para otro tipo de guías).

He rememorado mi paso metafísico entre las aldeas madrileñas, no porque se me haya perdido nada entre ellas, sino al saber que Valdemoro es el epicentro de la enésima operación contra la corrupción. De repente, el topónimo se ha hecho tajantemente concreto y ya no admite bromas. Los caminos de la A-4 han dejado de ser inescrutables y ahora sabemos que lo que mediaba entre Pinto y Valdemoro no eran vaguedades sino prebendas y comisiones contantes y sonantes en dirección a la Villa y Corte. La leyenda sobre un borracho que cayó en un arroyo entre Pinto y Valdemoro casi parece edificante comparada con el relato judicial sobre estos ebrios del oro fácil. Al desencanto con la clase política habrá que añadir la pérdida de inocencia de estas expresiones candorosas, como los primeros cuadros de Goya donde aparecen castizos jugando bajo el sol, antes del anochecer de sus pinturas negras. Una oscura confusión geográfica está detrás de todo el episodio. Desgraciadamente alguien pensó que aquello era Jauja mientras muchos estaban en Babia y todos perdimos colectivamente no sólo la zapatilla, sino el reloj y la cartera.

Què hi guanyem?

Joan Pau Inarejos

Hi ha qui diu que el procés cap a la consulta del 9-N s’ha afeblit. És literalment cert. I no pas per qüestions polítiques o logístiques, sinó purament lèxiques. Mentre ens entreteníem amb cimeres i contracimeres, posades en escena a la galeria gòtica i conclaves a la sala de la Mare de Déu de Montserrat, resulta que dues lletres han aparegut màgicament a l’eslògan de la campanya institucional. Ha anat tan ràpid que gairebé no ens n’hem adonat. 15 d’octubre: “Tu participes”. 17 d’octubre: “Tu hi participes”. Pronom feble al rescat.

Com sempre, hem d’agrair als lingüistes i lletraferits de guàrdia aquesta oportuna correcció d’un lema que corria el risc de semblar un simple calc d’altres llengües. (Deixem de banda els falcons de la pronominalització, que també exigeixen completar el cartell amb un “Tu ho decideixes”, perquè no sembli que no sabem què decidim). El cas és que amb aquesta inclusió, precisa i quirúrgica, la frase queda fabrianament amorosida, i –encara més important–, es curtcircuita la possible vaguetat de la crida. No participes genèricament, intemporalment: participes en aquesta convocatòria.

Això ho van veure molt clar els socialistes a les eleccions generals del 2008, quan van llançar aquell famós eslògan: “Si tu no hi vas, ells tornen”. Calia anar a un lloc molt precís per impedir el retorn d’”ells”. Pragmàtics de mena, els catalans ens estimem les coses concretes i no ens agrada que ens facin fer o dir coses sense el GPS domèstic del pronom feble, d’altra banda tan necessari per desfer malentesos.

Efectivament, no és el mateix preguntar Què farem –que expressa una incertesa i angoixa importants sobre el futur– que sospirar Què hi farem –indicador d’una definitiva resignació-, com tampoc esperarem la mateixa actitud d’algú a qui preguntem Què hi dius –apel·lant a un receptor il·lustrat- o bé un vulgar Què dius –expressant la sordesa de l’emissor–. Amb tots els respectes per a la nova operadora de telefonia catalana Parlem, no cal dir que tindria un major arrelament si derivés en un negociador Parlem-ne, en comptes de copiar rutinàriament la moda lacònica de Podem, Guanyem i Avancem (quan els autèntics interrogants són cap a on avancem, quin poder tenim i què hi guanyem).

Un cas a part ens el planteja el Som i serem. Evidentment, i lamento decebre algú, no tots Hi som ni tots Hi serem, però se suposa que la identitat és una cosa vigorosa i perenne que no necessita pròtesis febles per sobreviure. P.D.: Si considereu que l’adreça web de la campanya hauria de ser “participahi2014.cat” en lloc de “participa2014.cat”, truqueu al 012.

Sóc onicòfag

Joan Pau Inarejos

Avui he descobert que mossegar-se les ungles es diu onicofàgia. D’aquesta manera passo a ser una espècie de maníac perillós, compartint sufix amb els antropòfags (caníbals) i, pitjor, amb els copròfags (menjadors de merda, amb perdó). Pensava que el meu era un hàbit intranscendent, un vici menor comparat amb les grans addiccions que han nodrit històricament la literatura i les pàgines de successos. Però veig que el meu costum privat està científicament catalogat i, a més, amb un terme molt desagradable que no fa honor a la seva falta de pretensions. Els que ens mosseguem les ungles mai hem volgut ofegar així les nostres penes (alcoholisme), ni molt menys buscar un fals glamur (tabaquisme). Era una cosa més banal que no feia mal a ningú, ni provocava destrosses al mobiliari urbà. La majoria som gent pacífica, sanitàriament en regla, que, contra el que diu el llatinisme, no ens mengem les ungles (amb excepcions que no ens representen), ni tan sols ens les mosseguem (cosa que seria absurd), sinó que les roseguem, matís necessari que, pel que veig, únicament recull el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Els onicòfags no fem proselitisme, no costem un duro a l'Estat, i tot i així hem hagut de suportar centenars d'agressors físics de baixa intensitat que ens treien la mà de la boca "pel nostre bé" mentre agafaven un cigarret de la butxaca. Potser és hora que ens organitzem, que sortim al carrer tots els que alguna vegada hem cedit a la temptació d'una urpa lluent no esporgada a temps i diguem com un sol home: "jo també sóc onicòfag".

Songs don't come easy

Lost in translation (2003)

Joan Pau Inarejos

Recorre el dial, pero no hay una sola canción donde pueda reposar. Espera la clásica melodía melancólica, suave como el terciopelo, donde pueda acurrucar su tristeza sin nombre, y no suenan más que tonos machacones mil veces oídos. Podría ir a casa y poner la música exacta que concuerda con su estado de ánimo, pero eso sería forzar las cosas, y, en lugar de eso, espera fantasiosamente que la banda sonora, como la montaña de Mahoma, vaya a él. Ese sí sería un gran avance de la tecnología, piensa mientras va caminando. Una aplicación conectada al cerebro, capaz de hacer sonar las notas que realmente esperas, sin que tú lo sepas. Esas que te hacen mirar al cielo y volar entre los transeúntes. Esas que te hacen sentir más alto, más fuerte o más valiente. Todos los relatos del paraíso están trufados de instrumentos: arpas y cítaras, trompas y flautas, dicen los Salmos. Tiene la vaga teoría, aún no confirmada, de que si encontrásemos la canción precisa, o  mejor dicho, si ella nos encontrase a nosotros, sobrarían todas las palabras. Éstas, esforzadas y toscas, sólo intentan imitar la certidumbre espiritual de la música, su verdad íntima y superior. ¡Qué mal se escribe cuando se escucha buena música!

Lanzar un mensaje de tranquilidad

Joan Pau Inarejos

Me inquieta cuando los políticos dicen que quieren “lanzar un mensaje de tranquilidad” y después no lo hacen. Este latiguillo se ha convertido en una curiosa frase autorreferencial. Por lo general, cuando a uno le prometen un mensaje de tranquilidad, a continuación espera argumentos y explicaciones que, efectivamene y por su propio contenido, contribuyan a calmar los ánimos. Pero éstos brillan por su ausencia. Hoy en día, el mensaje de tranquilidad es decir que se quiere lanzar un mensaje de tranquilidad.

Para colmo, esta frase no la suelen utilizar grandes estadistas o líderes carismáticos, de quienes suponemos que tienen mucha información y saben lo que hacen, sino ministros/as mediocres obligados a comparecer para apagar fuegos y crisis sobrevenidas de las que tienen poca o nula información. En el fondo, lo que hacen estos voceros es calcar perezosamente la jerga de sus asesores y spin doctors: “tienes que lanzar un mensaje de tranquilidad”. En este punto el político debe empezar a pensar cómo y de qué manera va a tranquilizar a la población. En vez de esto, sale como un loro, declara su impotencia y dice que quiere “lanzar un mensaje de tranquilidad”. Es el juego del teléfono: por aquí me dicen esto y yo lo repito (peor).

La estrategia comunicativa sobre el Ébola se limita a "lanzar mensajes de tranquilidad" (Ana Mato), igual que la lucha contra el paro se reduce a "lanzar mensajes de confianza" (Fátima Báñez). Los políticos se han dado a una competición de lanzamiento de mensajes como quien lanza jabalinas, martillos o discos: no importa lo que se lance mientras se lance lo más lejos posible. Por hacer una comparación grotesca, es como si el gobernante saliera a la palestra, dijera que quiere “hacer una promesa electoral” y esperase el aplauso entusiasta de la platea sin explicar qué hospital va a construir o qué bajada de impuestos quiere aplicar. Del mismo modo, la tranquilidad y la confianza no se generan por el mero hecho de enunciarlas: al contrario, subrayar estos conceptos como un mantra, sin darles contenido, provoca serias suspicacias. Aunque estemos detrás de la pantalla, no somos tontos. Lo digo por lanzar un mensaje de clarificación.

Un dia a la Diada

Joan Pau Inarejos

Cap a les tres de la tarda, la Gran Via era desèrtica. Podria ser el començament d’un relat de ciència-ficció, i de fet, l’absència total de cotxes feia recordar inevitablement alguns fotogrames de pel·lícules postapocalíptiques. La font monumental de Plaça Espanya marcava el punt de fuga d’aquesta perspectiva tan inusual. Caminar per la carretera, més encara per una via de tanta magnitud, provoca una sensació ambigua de perill i llibertat. Una vaga fantasia anarquista: la gent prenent els carrers. Sense sorolls ni tubs d’escapament.

La bateria de comerços tancats alimentava la sensació d’estranyesa. La ciutat semblava momentàniament suspesa: uns éssers grocs i vermells l’envaïen a pas calmat. Només un basar xinès trencava el paisatge inert, amb un assortiment oportunista i profús d’estelades i refrescos. L’imperi groc sempre hi és quan el necessitem (especialment en dies festius).

En arribar a la plaça, la calor imposava la seva llei, més implacable que cap Constitució, i els dolls de la font feien venir uns primitius desitjos d’aigua. Aprofitant el clima d'al·legalitat, la gent va començar a ocupar la gespa de la rotonda. Alguns s’asseien en rotllana i plantaven la bandera com si assagessin una experiència de bivac urbà. Certes senyores grans donaven ús a unes pragmàtiques cadiretes plegables, i contemplaven l'escena com els directors durant els rodatges. Un grup aparentment molt ben organitzat va començar a grimpar per la font de Jujol amb el propòsit de desplegar una enorme estelada. Ho van aconseguir (aplaudiments), però, poc després, el pes de l’aigua va fer despenjar l’ensenya i en alguns esguards va aflorar l’ancestral pessimisme català, ara tapat per la gimnàstica de masses i el triomfalisme post-Guardiola. L'Ai, ai, ai. El Vols dir. L'Això no anirà bé.

Groc i vermell. Groc o vermell. Un home molt suat es posava impacientment la samarreta davant la silueta de Montserrat de la parada de ferrocarrils. Alguns manifestants arribaven disposats a desafiar les normes, com els que lluïen la senyera de la segona equipació del Barça, enutjosament inclassificables. La Qatar Foundation convivia amb el Che Guevara en una coalició de símbols atzarosa i multidinària. La bandera escocesa onejava amb la seva X –de moment indesxifrable–, mentre a poc a poc la V provava d’agafar la seva forma victoriosa. Des de les suites l’hotel Plaza alguns es miraven amb curiositat aquesta Barcelona convertida en Varcelona amb permís de Fabra.

Si hi ha una cosa clara en aquests merders de gran format és que els voluntaris tenen respostes per a tot. Quan van aparèixer dos passavolants vestits de paisà, sense adequar-se a cap dels dos uniformes oficials, van ser educadament traslladats als marges de la manifestació. “Vosaltres sou el marc de la senyera”, va ser l’original argumentació. "El marc". Encara tenia prou dignitat: seria pitjor ser un paspartú o un peu de foto. A la factoria Forcadell no se li escapa cap detall.

A punt d’acomplir-se el minut màgic de les 17.14h, les cantarelles i els nervis anaven en augment. Pancartes i banderes tremolaven, unes sostingudes sobre bastons de senderisme del Decathlon i d'altres sobre pals de color rosa de Hello Kitty (ho juro). Un senyor de cabells blancs proferia un pujolià “Voleu fer el favor??” per arrossegar el seu grup indolent cap al tram que els corresponia. Amb el fantasma de l’exmolt Honorable planant sobre la multitud, un grup de dones quarantines improvisava un “Pujol, ladrón / torna els calerons”, sobrades de desvergonyiment bilingüe i una actitud inconfusible de comiat de solteres.

Una ansietat existencial s’apoderava dels sectors més patidors de la nació, que temien no completar la senyera humana (“Falten grocs!! Aquí falten grocs!!”, goles al límit de la implosió), mentre els nens petits ballaven al ritme d’una veu adolescent i melindrosa que versionava País petit de Lluís Llach amb ànima de Disney Channel. Duien l’estelada lligada al coll com una capa, igual que fèiem els divendres amb la bata de l’escola i una semblant il·lusió difusa d’alliberament.

El psiquiatre Rafael Tabarés diu que hem entrat en una societat de ciutadans-plusmarquistes, entestats a fer rècords que s’acaben confonent amb els objectius. Potser per això, un cop superat l'instant del Tricentenari, com la fletxa encesa d'Antonio Rebollo del 92, la gent es va començar a dispersar, amb la sensació de la feina feta. La independència no s'havia aconseguit, però el missatge bicolor ja s'havia enviat a Google Maps. En certa manera és com si els aficionats marxessin de l'estadi després de fer el mosaic, sense esperar-se a saber qui guanyarà i, per un moment, fins i tot sense importar-los gaire.

Cosas que pasaban hace diez años

Joan Pau Inarejos

Una década de ESCORP10NADAS

No había crisis y se anunciaban nuevas líneas de AVE. El calor era noticia, como cada verano: récord de consumo eléctrico. A un señor le daba un vahído en Sevilla.

No existía Twitter, ni Facebook, pero sí los SMS (¡pásalo!) y por supuesto el muñequito azul de Messenger, que permitía teclearse las primeras intimidades a tiempo real.

Los europeos acababan de votar y un tal Durâo Barroso se iba a cortar el bacalao a Bruselas. Sonrisa de las Azores: ánimo, chicos, a la guerra.

Zapatero (ZP) acudía con un ramo de olivo entre los dientes para verse con Bush en la cumbre de la OTAN. Forges dibujaba un bello rótulo de “PAZ” incendiado por yanquis e islamistas. En la prensa cavernaria se hacían chanzas: “Así habló Zetatustra”.

Pasqual Maragall prometía una alianza con vascos y andaluces para “reformar la Constitución”. Recién llegado a Sant Jaume, manejaba los mandos con soltura. Aún no sabía que un monstruo llamado Estatut andaría suelto.

Se decía que habría un carné de conducir por puntos. Y esto como irá. Los inmigrantes llegaban en masa y había codazos para recoger la fruta en Lleida. Los homosexuales aún no se podían casar, pero ya oían campanas. Se hablaba de “altas tasas de fecundidad” gracias a las extranjeras. Todo el mundo quería trabajar y copular aquí.

Los Príncipes de Asturias se veían con el Papa. El anciano Wojtyla les animaba a ser “referencia para las familias”. Aún no había abdicado ningún Papa, ni el Rey de España. Aún no había una reina divorciada y “de clase media”(=plebeya).

El Fòrum de les Cultures resonaba en las calles de Barcelona con aspiraciones publicitarias de cambiar el mundo. Manu Chao sonreía en las páginas de cultura. Michael Moore se erigía en sátiro de los neocons y los ponía a 9/11 grados Fahrenheit.

Ludovic Giuly se comprometía a aprender catalán. Faltaban diez años para que se hiciera edil en un pueblo de Lyon, pasando de centrocampista internacional a centrista de provincias. Jugaban la Eurocopa en Portugal. La Roja aún perdía siempre y todavía no tenía este sobrenombre pasionario.

El mismo día que pasaba todo esto, el 29 de junio de 2004, empezaba a escribir este blog persuadido por mis amigos de la universidad (porque tú escribes mucho y ya verás como le sacas partido).