Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua !
de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
Afortunadament, sempre hi ha perles de Joan Manuel Serrat per descobrir i rescatar, quan es fa submarinisme en la seva discografia de vastes extensions coral·lines. Una d'elles és aquest bellíssim poema mariner de Joan Salvat-Papasseit, que s'obre amb una melodia de cobla semblant a la tenora (ja em perdonaran els musicòlegs la meva ignorància), una dolça havanera nocturna que balla en el cel com l'estel juganer que hi dóna nom.
Escoltant aquestes notes, lentament es fa de nit en l'ànima i et pots imaginar veient els focs artificials de Cadaqués des del Far de Nans, o enyorant la pàtria marinera des de l'exili dolorós, o dibuixant l'estimada en la vela inflada i blanca: "L'espurneig que em fereix l'ull / són els seus pits quan s'inclina".
Aquesta cançó de 1977, nacrada i preciosa com una petxina, consuma el petit miracle d'aturar el temps, de manera que només hi sou tu i ella a la barca, tu hissant la vela, ella deixant-se desdibuixar pel vent, "cabell desfet de l'amiga", mentre el "vianant vora la mar / prega pels marins que arriben".
Com els secrets més íntims de cor, com els misteris més petits i insondables de l'estimar, la veu del Noi del Poble Sec dóna una dimensió gairebé mística a la invitació del poeta: "Vianant, puja al meu bot / que és lliure de la sentida", on les paraules poden ensorrar la naturalesa fràgil i sucrosa d'aquest instant, com els somnis que es fonen en el moment de despertar: "No parlis, no / que l'oreig l'acosta, i mira / que et prendrà l'amor senyor / que el mariner ja sospira".
Segurament la xerrameca és sobrera, així que oblideu-ho tot, tanqueu els ulls i deixeu que la melodia d'aquest estel, furtivament, us besi.
JOAN PAU INAREJOS, 24/1/2010
IMATGE: 'CADAQUÉS' DE DALÍ (1923)
Poema complet:
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.
De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.
Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!
Amiga del dolç turmell.
Com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacilla.
Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.
Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.
Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
que el mariner ja sospira.
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua !
de tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
Joan Salvat-Papasseit (El poema de la rosa als llavis, 1923)
