21 mayo 2008

La revuelta floral

MIQUEL MOLINA

Los anónimos guerrilla gardeners combaten la degradación del espacio público a base de plantaciones ilegales con bombas de semillas

Se define una explosión como una liberación violenta de energía que eleva la temperatura y propaga ondas expansivas de diferente intensidad. Es decir, ondas que pueden provocar efectos inmediatos y ondas cuya capacidad de alterar el entorno se prolongan más en el tiempo. Así ha sido siempre, desde el big bang hasta las bombas de última generación que retumban en los desiertos afganos.

Si aceptamos que los hechos del Mayo del 68 nos merecen la consideración de explosiva liberación de energía - tal como se apunta estos días en numerosas tribunas-, admitiremos también que, más allá de los daños inmediatos que pudieron causar en el establishment, es posible seguir el rastro de una onda expansiva liberada entonces y que con intensidad cambiante ha llegado hasta nuestras playas, 40 años después. La propia fascinación que causa aún entre los más jóvenes el recordatorio de aquella primavera - y su eco perdurable en tantas insurrecciones posteriores- ponen seriamente en cuestión la opinión desmitificadora de los que fueron los artificieros del mayo parisino, reconvertidos, por la lógica del tiempo, en sepultureros de su propia utopía.

Hay un rastro. La endeblez musical de las protestas del 68 la enmendaron una década después los punkies y nuevaoleros más vitalistas. El documental de Julien Temple Joe Strummer, vida y muerte de un cantante reivindica así al líder de los Clash, un sesentayochista après la lettre que convirtió sus primeras canciones en barricadas. Strummer se enterraría después a sí mismo bajo una losa de contradicciones, como todo revolucionario. Ecologistas radicales, squatters, hackers, antiglobales o demoledores de iglesias por la gracia de YouTube son también, de alguna manera, herederos de Dany-le-Rouge.

Con sus ascensiones y caídas; con sus razones y sus dogmáticas sinrazones. Igual que hay una herencia subliminal que impregna de principios primaverales programas electorales no necesariamente de la izquierda.

Pero pocas revueltas sintonizan con aquel espíritu del 68 como la que protagonizan de forma incipiente los llamados guerrilla gardeners (jardineros de guerrilla), un fenómeno anglosajón que ya tiene adeptos en nuestras ciudades. Los guerrilla gardeners son ciudadanos anónimos que combaten la degradación del espacio público a base de plantaciones ilegales de todo tipo de vegetales. Pueden emplear bombas de semillas - el equivalente de un bombardeo masivo- o decantarse por un tipo de arma más quirúrgica: rosas, narcisos, tulipanes, minihuertos urbanos..., todo vale para alegrar los espacios que la dejadez institucional o individual han convertido en auténticos basureros al aire libre.

Si debajo de los adoquines estaba la playa, en los solares surgidos a la sombra de la especulación inmobiliaria brotarán un día vergeles que jamás habíamos imaginado. Y así será hasta que triunfe otra contrarrevolución. Entonces, las brigadillas de parques y jardines y algún anarcojardinero arrepentido extirparán las flores del mal y nos convencerán de que otra primavera yace felizmente enterrada.

MIQUEL MOLINA, ‘LA REVUELTA FLORAL’, EN ‘LA VANGUARDIA’, 29/4/2008

17 mayo 2008

el brot tendre, la ploma caiguda

MERCÈ RODOREDA

Al mig del mar, el cel m’adormia, la lluna m’emblanquinava. Acariciat pel cel i la nit, sol amb la meva misèria, amb la meva ira que s’anava convertint en una paraula sense sentit, vaig descobrir allò que no sabia que buscava: arribar a Déu pel camí difícil de l’existència. Una platja em va acollir i, agenollat damunt de la sorra, vaig acceptar la vida. Havia de tornar a néixer, havia d’esborrar les formes que els homes m’havien posat a dins, tant els dirigents com els dirigits… i de cop, al mig del sol, se’m va aparèixer, com un anyell de puresa, el Salvador, el que tot ho dóna.

Vaig travessar pobles i més pobles; caminava per camins d’herba tendra, per entre sembrats, per les vores dels rius. Em castigava: no menjava quan tenia gana ni bevia quan tenia set. Em feia sagnar a fuetades de rams d’ortigues… a punt de morir sense acabar de morir-me, vaig beneir el brot tendre, la ploma caiguda, el cor de la flor, el llimac i la sangonera, la serp verda i la de color de terra, l’aigua cascada avall, la gla que sacia la fam dels senglars… i aquí, en aquesta soledat feta de fum, mirant sense parar el sol que em crema els ulls, en companyia de la creu, damunt d’aquesta terra que es deixa trepitjar i d’on ha sortit el llot de què sóc fet, voltat de vida forta i secreta, visc en estat d’amor perquè Déu no m’oblidi.

MERCÈ RODOREDA: ‘QUANTA, QUANTA GUERRA’ (1980)


la nit de vidre

MERCÈ RODOREDA

Amb el llum apagat em vaig estirar damunt del taulell. Els coixins eren flonjos; el mal era que, com ja m’havia passat a l’hora de la sesta, si em bellguava gaire es separaven. Havia d’estar quiet com un mort. M’endormiscava i em tornava a desvetllar. Veia la llar, les ales vermelles de les flames xemeneia amunt llepant els maons negres, la llenya canviant de forma amb les graelles al damunt i damunt de les graelles fent fum i plorant tot buidant-se de l’aigua del llac de peixos ben arrenglerats. Vaig estirar el braç i amb la capsa de mistos a la mà em vaig asseure al llit amb les cames a fora.

La flama del primer misto, alta per damunt de la fusteta, baixava a sotracs i tremolant, s’anava fent curta… mentre la fusteta s’anava tornant negra i es cargolava de mica en mica en forma de tirabuixó. Vaig encendre deu mistos i mentre la flama es movia, blanca a baix taronja a dalt, pensava que una sola flameta d’aquelles podria incendiar un bosc sencer. L’aire l’ajudaria a córrer, li escamparia les ales que n’encendrien de noves fins a fer del bosc un xiscle de resina per acabar, després de tanta vida encesa, en un braser tranquil. No pensava ni el misto ni en la flama; pensava en l’Eva. El gat ja no estava a la vora de les serradures. Un bec picava una fusta. Picava i picava. Per la porta fugia l’olor de les pomes i entrava celístia i olor de nit. Un bec picava una fusta. Picava i picava. Un bec picava una fusta…

En baixar del taulell vaig ensopegar amb el caixó. La nit era tota de vidre carregada d’estrelles mortes amb una lluna al mig més blava que la neu glaçada en el cementiri del cel.

MERCÈ RODOREDA: ‘QUANTA, QUANTA GUERRA’ (1980)