Joan Pau Inarejos
Avui m’han desafiat. Una deshonra als morros i a plena llum del dia.
Veuran. Jo circulava cívicament per les avingudes de la xarxa i, tot passant
pel domicili cibernètic d’un bon
amic, l’he volgut saludar. Una cortesia, un elogi a les seves balconades guarnides
de poesia quotidiana. És aleshores que m'ha barrat el pas un rètol amenaçador. Amb
lletra negra i brevetat rotunda, el sistema s’ha adreçat a mi per emplaçar-me a
demostrar que no sóc un robot. D’esma m’he palpat el cap, no fos cas que hi
notés un recobriment metàl·lic. A casa tampoc no hi tenim cap androide, tot i
que, ben mirat, no ens aniria gens malament un Wall-E de petit format, amuntegant i
separant les escombraries. O un R2-D2 que ens portés el cafè després de dinar,
i si pot ser, també el fes, com una Nespresso motoritzada. RD, fes-me un
Ristretto curt i després apaga’t. Ara, robot jo? No m’he pres gaire bé aquesta
exigència. Que jo sàpiga, fins ara eren els robots els qui havien de demostrar
que no eren humans, i no a la inversa. Comprenc i respecto el zel per la
seguretat de Blogger, més quan hi poden haver autòmats infiltrats entre
nosaltres, però a mi em sembla que això ha estat una violació flagrant de la
presumpció d’humanitat que ens assisteix a tots. Mai un “rentrm 428 + intro”
havia estat tan humiliant.
No hay comentarios:
Publicar un comentario