Coberts

Joan Pau Inarejos

La coberteria és un món de caràcters. El ganivet és l’agressivitat; la forquilla, la determinació i el lideratge; la cullera, la maternal i acollidora. I després hi ha les peces majors. Recordo la basarda que em provocava, de petit, obrir un calaix de la cuina i descobrir-hi un d'aquests ganivets majúsculs de tallar la carn. O el batedor dels ous amb el seu mecanisme barroc que calia acompanyar amb un moviment adequat del canell. Sense oblidar l'arrogància còncava del cullerot o les llargues pinces que saben caminar sobre superfícies ardents gràcies a les seves cames de faquir.

Als coberts els hem de demanar, per damunt de tot, coherència i fiabilitat en el seu caràcter. Per això un ganivet arrodonit sempre m'ha semblat una traïció cultural en tota regla, i el mateix aquestes culleres planes, tan tristes i indecises. I que no m'expliquin que si el peix, que si el tipus de plat. Qui ha de tallar, que talli indefectiblement. Qui té el mandat de recollir, que ho faci sense reserves. La perfecció de l'eina humana rau en la seva especialització decidida.

En absència d'urpes i ullals, els coberts formen part del nostre exèrcit de forcejament contra la tosca matèria nutrícia. Avui sabem que els neandertals patien mals de queixal terribles per posar-se directament a la boca tot allò que engrapaven. Els homo sàpiens entronitzem els ordinadors i potser descuidem el carisma elemental que s'amaga en aquest hardware tan antic i domèstic. Que té els seus propis rituals: passar del plàstic al metall és una fita humanitzadora que tots conquerim en la més tendra infantesa. El repicar de les culleretes entre la fumera del cafè és la banda sonora més propícia per a la conversa relaxada i confident. I no citarem la percussió sobre els gots per prendre la paraula en un banquet nupcial, perquè aquest és un abús evident de la cultura del cobert. Punible, fins i tot.