Joan Pau Inarejos
De vegades, quan m’endormisco a l’autobús,
tinc la sensació íntima i inconfusible d’estar degustant algun aliment. Desconec els ressorts
psicològics o fisiològics d’aquest estrany fenomen, però la certesa de tenir
una menja suau i dolça arran dels llavis fins i tot em fa activar les glàndules
sal·livals. Com el gos de Pàvlov, estic eficaçment suggestionat.
Intrigat per aquests tastos subconscients,
em va sobtar llegir una observació de Mircea Eliade. Segons el savi romanès, els
neòfits de certs credos primitius mengen directament amb les dents, i ni tan
sols utilitzen els dits, creient que aquesta és la manera emprada per les
ànimes dels difunts. Un fil umbilical connecta els extrems de la vida: comencem
mamant del pit i acabem amb una mena d’alletament espiritual.
Que els morts mengen directament amb la
boca sembla que també ho intuïen els primers cristians. Recordo que a les
catacombes de Siracusa, a Sicília, la guia ens assenyalava uns forats a les
tombes per on els difunts rebien vi, llet i mel a tall de consolació (el ritu
de la refrigeratio, prohibit posteriorment potser per la seva excentricitat).
Obrir la boca i rebre espontàniament l’aliment
que necessitem sembla una prerrogativa del primer Edèn, de l'Arcàdia somiada on compartíem el nèctar i l’ambrosia dels déus sense la humiliació proletària d’haver
de mastegar. La civilització ens ha anat allunyant el menjar de la boca, fins
al punt que els coberts s’han convertit en símbol irrefutable de la
vida en societat. La forquilla és la nostra aixada, el nostre amarratge al món
dels vius. L'arma que ens prevé contra la temptació dels paladejos eterns.
No hay comentarios:
Publicar un comentario