11 junio 2012

‘Els nens salvatges’: adolescents que salven els mobles


LA PEL·LÍCULA AL MILLOR WEB DE CINEMA: LABUTACA
per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 6

Els quinze anys no s’obliden fàcilment. El Dúo Dinámico va escollir aquesta edat amfíbia per cantar la seva història d’amor rocker (per cert, quants anys tenia ell?) i encara ressona el trèmolo de Serrat justificant la ignorància de dos amants que despertaven del son dels infants. El cinema tampoc ha deixat de rendibilitzar la fascinació per aquesta terra biogràfica de ningú, que té el dubtós honor d’allotjar els primers desastres emocionals de la vida.

I aquí tenim els “nens salvatges”, encertada definició dels habitants de l’ESO i una picada d’ullet més que sospitosa als bons salvatges que celebrava Jean-Jacques Rousseau. Certificant el potencial narratiu de la filosofia, el pensador franco-suís té el mèrit d'haver inventat un personatge en tota regla, el de l’home primitiu que encara no està contaminat per la civilització i es mou per impulsos bondadosos. Corria el segle XVIII, i el seu mite encara belluga: de quina manera.

L’acne es bell, sembla dir-nos Patricia Ferreira. Mirant-s’ho des de la barrera dels adults, en el fons amb un cert paternalisme complaent, la directora ens posa al davant d’aquesta guarderia hormonal on no hi falta el xaval de família pobra amb aspiracions artístiques (Àlex Monner), la nena de casa bona atabalada per les neurosis paternes (Marina Comas) o el tímid que es vol realitzar a cops de puny (Albert Baró). Rere una textura visual impecable i fresca s’hi amaga una auca d’estampes simples, una mirada de Peter Pan amb mala consciència, que enfronta professors bons i dolents i explica l’enèssima versió de la fugida adolescent frustrada.

Paradoxalment són ells, els joves actors protagonistes, els que salven la funció i ens fan volar per damunt dels tòpics. Àlex Monner enlluerna amb la seva naturalitat de noi destarotat, i el mateix es pot dir de la impressionant Marina Comas, que ja va demostrar a ‘Pa negre’ el seu carisma per mimetitzar-se amb el personatge com si la cosa no anés amb ella. Ells i només ells ens arriben al cor. Ells i només ells ens fan oblidar un final del tot extemporani. Qui vol guions consistents quan té actors que travessen la pantalla?



No hay comentarios: