06 junio 2012
El bany de les bruixes
Un relat de JOAN PAU
INAREJOS
Sempre m’ha costat congeniar amb l’aigua. Com els gats i les bèsties
esquerpes, encara em queda una reserva infantil contra el raig civilitzador de
la dutxa que esborra la brutícia lliure i juganera, i, alguns dies que m’atrapa
l’angoixa, res no em produeix una feredat tan irracional com la immersió a les
fondàries. L’aigua, testimoni del meu origen amniòtic, em recorda que puc
morir.
És per això que aquell dia em sentia tan intranquil al vestidor de la
piscina. A l’altra banda m’hi esperaven els meus amics, festius i bona fe,
aplegats al voltant de pilotes de plàstic i castells d’escuma. Però a dins, la
penombra i la humitat rància podien més que jo. Allà la llum i el raig; aquí la
fosca i l’aigua bruta. Amb la bossa esportiva a les mans, un desànim sense cara
i ulls em va començar a corcar pertot. No et necessiten. No serveixes per gaire
res. No saps estar content. No hi vagis.
Mirant lluny enllà, la línia acolorida de la piscina em semblava tan
inabastable com una muntanya enfilada. De vegades la vida posa parets de vidre
perquè puguis veure les coses sense gaudir-ne. És la tortura dels malenconiosos.
Els reflexos platejats ara m’apressaven, ara m’afligien. Al vestidor tot eren
veus rutinàries de gent anònima. Veïns enutjosos. Despullar-me era ensenyar-los
la meva ànima.
Però, d’un rampell, vaig decidir fer el cor fort i descordar-me la
camisa. Dins el cubicle vaporós, un calfred incipient em deia que no, que
parés, però vaig tirar pel dret i em vaig seguir despullant de dalt a baix fins
que tot jo vaig ser de color de pell. Esforçat i solemne, dirigint-me al
banyador com si fos un uniforme heroic, de sobte un soroll em va fer aturar.
Unes passes estranyes. Ràpides.
Sigil·losament, vaig treure el nas per la porta i vaig veure com marxava
una dona gran, de llarga cabellera blanca. No semblava pas la dona de la
neteja. Què hi feia, al vestidor d’homes? Ullada a banda i banda. No hi quedava
ningú, tret de nosaltres. De puntetes, cobert només amb la tovallola vermella,
li vaig anar al darrere. La vella misteriosa va tòrcer el camí i va sortir per
una porta apartada, com si conegués perfectament aquella drecera i la fes d’esma
cada dia.
A fora, el sol resplendia com una mala cosa, i em va costar una estona
fins que els ulls no se’m van afinar i vaig tenir una visió prou clara de l’exterior.
Davant meu s’hi estenia un gran hort, amb tomaqueres, mongeteres, albergínies i
juliverts, tots ben arrenglerats i cultivats. No l’havia vist mai de la vida, i
això que feia una mida impressionant, tota una munió de fruits lluents i
llegums com collarets ingents dominant la terra sota la claror de l’estiu. Al
voltant ja no s’hi veia el vestidor ni la piscina.
La vella va desar un cistell i es va reunir amb una colla de companyes
arran d’un pou de pedra. Vigilant perquè no em descobrissin, me les vaig mirar bé:
totes duien cabellera blanca, vestits estripats com túniques, i faccions
aguilenques, més aviat sinistres, amb ulls penetrants i morats. Totes iguals. Uns
gats negres rondaven entre les seves cames. Eren bruixes.
Eren bruixes però cuidaven el seu hort amb dedicació de monges: l’arquitectura
de les verdures era impecable, i es notava que les fileres de conreus estaven
regades i amoixades a consciència, amb perseverança conventual. Qui ho diria,
veient els seus esguards perversos. Aquelles cares d’àliga. Vet aquí que el
conclave de bruixes es va anar dispersant, i ho vaig aprofitar per endinsar-me
clandestinament a l’insòlit reialme vegetal. L’hort era encara més gran que no
em pensava. A més de les hortalisses, també hi creixien magnífics arbres
fruiters, plantes aromàtiques, rosers amb flors obertes de bat a bat i
cotoneres que m’eriçaven les cames nues.
Vaig quedar embadalit davant d’una gran rosa blanca. No sé per què. La trama
de pètals m’enraonava sense paraules. Em bressolava la mirada, tota ella
laberint de seda. I un xipolleig em va treure de l’encantament. El borbolleig
aquàtic venia d’uns pous construïts ran de terra. M’hi vaig atansar,
definitivament inconscient de la meva presència nua, i vaig veure totes les
bruixes banyant-se ritualment en aquelles cavitats, sense perdre els seus rictus
severíssims. Les sibil·lines zeladores de l’Edèn s’ensabonaven amb diligència,
cadascuna submergida dins el seu pou, i les cabelleres blanques emergien
poderoses a la superfície, estarrufades i flotants, com nenúfars venerables. De
petit havia escoltat que es pentinaven quan plovia i feia sol, però mai hauria
dit que les bruixes es banyessin.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
ja trobava a faltar els teus relats fantasiosos !!!
Publicar un comentario