18 abril 2012

Doncs sí, resulta que sí que estan canviant els temps


Joan Pau Inarejos

Perquè si no, com s’entendria que un rei demanés perdó al seu poble? On s’és vist que un sobirà digui disciplinadament al súbdit que “no es tornarà a repetir”, i no a la inversa? Què ens hem perdut? Per suposat, Joan Carles I no s’ha donat un cop al cap. No s’ha tornat ecologista d’un dia per l’altre. No s’ha penedit de dècades de caceres. No ha fet una reflexió espontània sobre la justícia social. No s’ha caigut del cavall per caminar al costat dels aturats i els usuaris dels menjadors socials.

El rei no ha demanat perdó perquè sigui bona persona –cosa que no afirmem ni neguem- sinó perquè, malgrat tot, és un bon professional. Sobtadament, els temps s’han accelerat i l’hereu de la casa Borbó, després de l’ensopegada africana, ha sabut llegir això que els alemanys anomenen el Zeitgeist (esperit de l’època). No ha canviat el rei, sinó el món. Durant tres dècades, la fràgil entesa de la Transició i la bonança econòmica van sostenir aquesta farsa útil que es deia monarquia constitucional: és a dir, parlàvem de súbdits, però tots sabíem que hi havia ciutadans; parlàvem de rei, però tots sabíem que, al darrera d’aquest mot completament buidat de sentit hi havia un aristòcrata contractat, diguem-ho així, per un estat democràtic. Amb privilegis, però sense poder polític. Un freelance amb llicència per negociar a l’ombra en hores laborables i caçar elefants a ple sol durant les vacances. Un fòssil cultural, com s’ha dit encertadament. Un fòssil que la crisi econòmica, l’amplificació mediàtica i les primaveres polítiques han deixat al descobert. Qui es pensava que podria caure Mubàrak? El Faraó estava perfectament apuntalat per tots els poders fàctics del sistema.

Salvant les distàncies, el comte de Barcelona segurament s’ha volgut anticipar a la guillotina de l’opinió pública. No acabaré així. Per primer cop, Joan Carles I ha estripat els papers i s’ha adreçat de tu a tu al poble per pacificar la Bastilla internauta i desfer el simulacre del paper couché: no sou súbdits, sou sobirans. No tornarà a passar. Aquest és l’intel·ligent discurs d’un rei que, en realitat, està fent una esmena a la totalitat de la institució monàrquica. A la totalitat? No. Els primers ministres passen, Brussel·les posa i treu gabinets tècnics, la recessió crema els poders temporals, però jo seguiré aquí. Com un pare celestial o com el dinosaure de Monterroso.

2 comentarios:

pinçat dijo...

Excel.lent i brillant! Fòssil cultural.Quan es va despertar el dinosaure ja estava allí. Això també es caça als safaris? :)

EWIST dijo...

molt bo