L’últim lífting de Frankenstein

Joan Pau Inarejos

Aquesta primavera es posa oficialment de llarg la catedral de Barcelona. Després de quatre anys de restauració, els titulars més urgents parlaran de la recuperació del passat medieval mític, i n’hi haurà molts que saludaran l’esdeveniment amb eufòria turística i desfici fotogràfic. Al capdavall hauran desaparegut aquestes grues tan enutjoses per a l’skyline de l’anomenat Barri Gòtic, uns monstres de ferro que encara pertorben la icona internacional d’una Sagrada Família en perpètua fase de construcció.

Però n’hi ha prou de rastrejar mínimament la història de l’imponent temple dedicat a Santa Eulàlia per començar a mirar-lo amb la mateixa sospita de qui intenta desemmascarar un mentider professional o un agent infiltrat. Per descobrir que, rere la pompa aparentment genuïna de la seva façana, hi ha moltes capes de cirurgia estètica. Diguem-ne que si la catedral de Barcelona fos una dona, faria més cara de Cher que de Violant d’Hongria (i ja em perdonaran els conservadors patrimonials per la comparació).

La seu episcopal barcelonina es va finalitzar sense façana ateses les urgències econòmiques de mitjan segle XV, i aquí rau la desagradable confusió. El que avui veneren les postals en realitat és un convincent simulacre del segle XX -com n’hi ha tants-, a partir del somni combinat de quatre arquitectes: Carles Galtés de Ruan, Joan Martorell, Josep Oriol Mestres i August Font i Carreras.

Durant quasi cinc-cents anys, els barcelonins només van veure un mur rectangular amb unes quantes finestres i poca cosa més: una catedral cega. No va ser fins a les acaballes del segle XIX, quan la burgesia europea es va enamorar del gòtic com a estil d’afirmació nacional, que el projecte es va recuperar sota el patrocini de l’empresari Manuel Girona i amb l’execució de l’arquitecte Josep Oriol Mestres.

Un medievalisme pretesament purista recorria en aquell moment els tallers d’arquitectura d’Europa. Tot aplicant la filosofia de la “restauració en estil” endegada des de França per Eugène Viollet-le-Duc, que consistia a rehabilitar els edificis segons l’estil original i eliminant-ne totes les etapes posteriors, Mestres es va inspirar en les traces tardogòtiques deixades gairebé cinc segles abans pel francès Carles Galtés de Ruan. Però el resultat no va agradar gens al públic, que preferia el dibuix neogòtic i espectacular de Joan Martorell, mestre de Gaudí i dissenyador d’un altíssim cimbori flanquejat per dos campanars. Tant és així que un quart arquitecte, August Font i Carreras, va entrar en joc guarnint encara més la façana i alçant fins a 90 metres el desitjat cimbori-estrella, tan allunyat física i espiritualment de la modèstia racionalista mediterrània (d’una Santa Maria del Mar, per exemple) i apuntant més aviat cap a les grandil·loqüències del gòtic nòrdic.

Aquest és el making off d’una façana que, com se sol dir, val més pel que calla que pel que diu. Però no és l’única que té costures invisibles dins el recinte de la presumpta Barcelona medieval.

De fet, tot el Barri Gòtic, a parer d’alguns, es pot considerar un “parc temàtic documentat”, començant pel mateix nom, que es va encunyar ben entrat el segle XX per subratllat-ne la pretesa unitat estilística. Segons l’investigador de la UB Agustín Cócola, aquestes recreacions històriques de les ciutats es basen en tres procediments: la ja citada restauració en estil, el trasllat i concentració d’edificis originals i l’eliminació d’edificis sense aparença antiga, substituïts per d’altres que mai van existir.

Alguns exemples són flagrants: el pont del carrer del Bisbe, que comunica la plaça de la catedral amb la plaça de Sant Jaume i que captiva les càmeres amb la seva silueta flamígera i romàntica, en realitat és una construcció de 1928 de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver sense cap connexió amb el gòtic català. D’altres són més dissimulats: la Casa dels Canonges del Palau de la Generalitat és un conjunt medieval reinterpretat el 1927 per Jeroni Martorell segons el model ideal de casa catalana de Josep Puig i Cadafalch: portal de mig punt, finestres coronelles a la planta noble (geminades amb columnetes), galeria porticada a l’últim pis i torre en un angle. Podem passar també per la Plaça del Rei, on hi va ser desplaçada la Casa Padellàs (segle XVI) per donar-li un major aire d’auntenticitat, mentre el Palau Reial va perdre les dues plantes i la portalada construïdes durant el segle XVIII, a més d’incorporar rosasses i finestres coronelles, també per semblar més inconfusiblement medieval.

I així un llarg etcètera d’intervencions que primer es van fer amb l’ànim de legitimar la burgesia nacionalista catalana i després van ser plenament assumides i continuades per les autoritats franquistes i democràtiques per compactar la imatge de marca de Barcelona amb finalitats turístiques. En definitiva, per democratitzar i industrialitzar l’antiga pràctica del Grand Tour, el viatge per les runes gregues i romanes que van encetar els europeus cultes del Sis-cents per completar els seus estudis i que és considerat l’embrió del turisme cultural (més veterà que el de sol i platja, que fa eclosió després de la Segona Guerra Mundial).

El més sorprenent –o potser no, si es trepitja el terreny- és el que constata Cócola en el seu treball sobre el Barri Gòtic: el fals històric funciona tant i fins i tot més que l’original, perquè el turista majoritari no busca la veritat documental sinó una experiència plena sobre aquesta suposada realitat històrica. Això ha portat la professora d’urbanisme de Harvard Susan Fainstein a proposar que es facin rèpliques exactes de Venècia o Florència per garantir-ne la conservació, protegides en una mena de bombolla d’ivori impenetrable per les hordes bàrbares del low cost global.

Però mentre no arribi una Barcelàndia Resort al bell mig d’Orlando (glubs), Cócola fa una proposta molt més modesta: senyors turoperadors, senyors gestors culturals, expliqueu als turistes com eren en realitat tots aquests llocs que avui trepitgen i fotografien, perquè tots hi guanyarem en honestedat i cap filigrana neogòtica ni cap ficció espectacular deixarà de ser visitada amb entusiasme.

FONTS

CÓCOLA GANT, Agustín. El Barrio Gótico de Barcelona. Planificación del pasado e imagen de marca. Barcelona: Madroño, 2011.

Resum de la tesi doctoral: El Barrio Gótico de Barcelona. De símbolo nacional a parque temático