Oh Jennifer

Joan Pau Inarejos

La nit dels Oscar del 2013 serà recordada per una ensopegada. A falta d’un guanyador categòric, no hi ha res com una bona anècdota, i això, ni fet pels millors guionistes, és el que ha proporcionat Jennifer Lawrence a les càmeres de mig món. La jove promesa de Hollywood pujava les escales per recollir el premi a la millor actriu quan, de sobte, el vestit fastuós de Dior li ha jugat una mala passada. Un peu mal posat, i la princesa ha desaparegut sota un núvol de faldilles de color de flor d’ametller.

Involuntàriament, l’actriu de Kentucky ha aconseguit la imatge més cinematogràfica de la vetllada. Ni Anne Hathaway marcant mugró al ritme dels ‘Miserables’, ni Michelle Obama exhibint somriure oficialista des de la Casa Blanca poden competir amb aquesta entrebancada que, autèntica o no –mai se sap en l’ofici dels actors– té l’atractiu de l’atzar i la fragilitat. De tant en tant, en el tràfec rutinari dels esgraons del glamur, hi succeeixen coses de veritat. Diuen que l’escultor Alberto Giacometti estava més content que un gínjol perquè s’havia trencat un braç i per fi “li havia passat alguna cosa”. Segur que el públic ha gaudit d’un plaer semblant quan Lawrence ha trencat la litúrgia de la perfecció i ha caigut de morros.

Com era d’esperar, l’escena ha fet la volta al planeta YouTube i ha confirmat que aquesta jove de faccions ovaladades i talent heterodox té un problema congènit amb la indumentària (encara la recordem, no fa un mes, perdent un tros de vestit als premis del Sindicat dels Actors). Un primer visionat ens mostra una seqüència ridícula sense més, la clàssica caiguda de l’ídol que complau les baixes passions del populatxo devorador de revistes. Guaita com cau.

Però hi ha alguna cosa més. Congeleu la imatge. Mireu el gest de l’actriu amb la mà a la cara, aparentment desconsolada, per bé que contenia un riure nerviós i avergonyit. Mireu aquestes espatlles que es corben delicadament, lentament, amb impotència, just abans d’agafar embranzida i continuar endavant. De córrer abans no arribés la mitjanit i s’esvaís l’encanteri de la catifa vermella. És un instant, el que duren un parell de fotogrames. El temps precís que necessitava l’atribolada Jennifer per fer un homenatge contemporani a la Ventafocs, en versió escales amunt i amb la mateixa languidesa de conte de fades. Massa fugaç perquè Hugh Jackman, gentilhome com no n’hi ha, comprengués de què anava la història i s’aixequés decidit a fer el paper del príncep.