Joan Pau Inarejos
He inaugurat una
tribu urbana: els seguidors insconscients de les tradicions. Sense
recordar que era Dijous Gras, he pres truita per esmorzar i, com si no en tingués prou, a l'hora de dinar m'he cruspit, sí, una senyora botifarra. Ves per on, els dos
ingredients clàssics d’aquesta diada han aparegut fortuïtament a la meva dieta
sense cap intenció expressa. Potser m’ha posseït l’esperit de Joan Amades?
Fa estona que hi
dono voltes. Més enllà dels panellets i la coca de Sant Joan, no sóc gaire
militant dels rituals alimentaris. Tampoc em tempten gens els excessos
proteínics (llegir les pautes de la dieta Dukan em provoca recargolaments de tripes). Més aviat sóc un alumne aplicat de les temperàncies dietàries
mediterrànies. Així doncs, què ha pogut passar? Se m’ha aparegut de nit el Fantasma dickensià
del Passat Carnaval? M’ha donat instruccions que no recordo a l'hora de fer la compra i entaular-me?
Segons el costumari,
el Dijous Gras, Dijous Llarder o Dia de l’Ou
(quina passió catalana pels ous, que també ballen el dia del Corpus i
guarneixen les mones per Pasqua), és la jornada que permet tota mena de llicències
carnals abans no arribi el llòbrec Dimecres de Cendra anunciant el llarg període
quaresmal. Greix, terra, cendra, sardina: quanta matèria per a un quadre de Tàpies, seqüenciada i reconcentrada en aquests dies hivernals. En la meva memòria infantil, encara no m’he refet del trauma que ens
feia transitar del Rei Carnestoltes, penjat del coll al pati de l’escola, a la
Vella Quaresma i la seva multiplicació monstruosa d’extremitats que havien de
ser mutilades periòdicament.
I, ingenu de mi, ara que anava pel món com un adult urbanita, orgullosament retirat d’aquestes coses, resulta
que he acudit puntualíssim a la cita llardera. No m’he disfressat mai, però,
què voleu que us digui, ara em preocupa la possibilitat de llevar-me diumenge vinent transvestit de
dona hawaiana o d’Elvis Presley.
No hay comentarios:
Publicar un comentario