No ho neguem pas

Joan Pau Inarejos

El catalanoparlant, en cert sentit, és un hereu de Sant Pere. L’apòstol pescador va negar tres vegades Jesús, i l’usuari de l’idioma de Verdaguer, ja ho saben prou els lingüistes, té una tendència empedreïda a repetir i redundar les negacions. Home! -s'exclamarà el nostre pertinaç compatriota-, no (1) fos pas (2) que no (3) quedés prou clar el que dic i em fes entendre tant com no-res (4 i 5). 

Aquesta llengua amb què tu i jo, benvolgut lector, ens entenem i ens comuniquem, està impregnada d'una actitud que darrerament s’anomena la cultura del no, i que també podríem designar noisme si no semblés una apel·lació incorrecta a les persones despullades (nues). Mentre el refumut geni negador de l’idioma pervisqui entre nosaltres, rememorant el Rehab d'Amy Winehouse (No, no no), se li veu poc futur a aquella República del Sí que profetitzava l'ERC d'Oriol Junqueras (per cert, algú que no se sap si governa, o no és oposició, o ans al contrari).

Dic tot això perquè d'uns dies ençà que anem sentint les falques d’una nova campanya (informativa?) al voltant del reciclatge, on tres noies -que limiten al nord amb l'Uma Thurman de ‘Pulp fiction’ i al sud amb Las Virtudes- canten eslògans com el següent: “Si no ets envàs / al groc no hi aniràs”. Podrien haver dit “al groc no hi vas pas” i la fidelitat a l’esperit d’aquest poble seria plena... tanmateix, el fraseig mana, i qui paga, encara mana més (també hi ha una dita de pagar i cantar sobre Sant Pere, però deixem en pau l’amo de les claus).

Res a dir, si no fos perquè aquesta miraculosa multiplicació de les negacions aconsegueix posar el cervell molt nerviós. Els qui hem estudiat a l’escola de claredat del periodisme sabem que un No dins un text és un Alien, un virus desinformador que provoca endarreriments i embussos a les autopistes de l’enteniment. “Tot el que es pot dir, es pot dir clarament” (Wittgenstein) i, com recorda el neurolingüista George Lakoff, demanar a algú que no pensi en un elefant és la invitació més efectiva perquè ho faci. La negació és abstracta, i nosaltres som de mena concrets. Tot això queda ben clar quan t’enxampen ficant la matèria orgànica al forat que no toca. Diràs que “no és el que sembla” i ella sabrà que, efectivament, sí, és el que sembla. No ho neguis.