Corea Style

Joan Pau Inarejos

En un interessant i recent article, Victor Batallé (El Punt Avui, 17/1/2013) ha fet notar el paral·lelisme un pèl inquietant entre dues figures aparentment tan distants com el raper PSY i el jove Kim Jong-un. El primer, ja ho saben, és aquest músic d’abillaments llampants que ha fet la volta al món al ritme de l’incombustible ‘Gangman Style’. El segon, el silenciós líder màxim de la dictadura socialista de Corea del Nord. Dos prínceps amb reialmes tangents.

Hi una línia invisible, fins i tot una vaga semblança física, entre aquests dos lloctinents del young power a l’una i l’altra banda del teló d’acer coreà. Rondanxons, de currículum dubtós, homòlegs generacionals, hereus precoços de sengles emporis (la monarquia comunista/una gran companyia de components electrònics). Víctimes o beneficiaris de l’era de la superexposició mediàtica. Perfectes estereotips de l'orient que ens sona a xinès.  “Una discreta frivolitat i un claríssim surrealisme”, com diu Batallé tot descrivint les tendències recurrents d’aquest reremón groc. Icones d’una certa deriva superficial del món: ni els vells comunistes, ni per suposat les velles estrelles del pop, segurament s’hi voldrien reconèixer.

Amb la rivalitat de fons entre els EUA i la Xina, entre Orient i Occident, per ocupar l’hegemonia mundial, hom podria pensar que PSY i Kim Jong-un són la conversió de la Guerra Freda en un videojoc banal, una batalla incruenta amb soldats de dibuixos animats que ja no saben per què combaten. En aquest sentit, resulta descoratjador que ens obliguin a escollir entre l’hermetisme autoritari del cabdill militar i la diarrea multimèdia d’aquest novíssim ambaixador del món lliure amb seu a YouTube. El garrot o la caspa. El puny o el ball del cavallet. Qui ho sap: potser el preu a pagar per ser una democràcia és conviure amb friquis com PSY i la seva irrefrenable llibertat d’expressió. Op op. Oppan Gangman Style.