Joan Pau Inarejos
Volia parlar
d’altres coses, però l’’Envàs on vas’ s'escola per totes les escletxes.
M’hauria agradat saludar l’hivern gèlid que per fi ha arribat al barri, però
les coristes del reciclatge no paren de ficar-se a la meva vida en cada
cartell, en cada pausa publicitària, en cada respir de l’Spotify d’una cançó a
l’altra. Encara que siguis de plàstic, si no ets envàs al groc no hi aniràs.
Encara que siguis de vidre etc etc. Amics meus, m’agradaria equivocar-me si dic
que ja tenim el nostre ‘Gangman Style’ nacional, amb el ball del cavall
transfigurat en un diàleg hamletià amb les escombraries. Però em temo que no. Les paròdies, les
taral·les dels nostres infants, no han fet sinó començar.
I ja sabeu que els
sociòlegs tenen una joguina que es diu efecte Bandwagon, el que podem traduir com la necessitat de pujar al “carro
guanyador”, o, si voleu, de no perdre el tren (cosa que els polítics practiquen
des de fa dècades amb l’alta velocitat) i deixar-se arrossegar de bon grat per
allò que s’està xerrant o coent. Aquesta síndrome m’ha atrapat i ara confesso
que necessito parlar, i si pot ser veure-li les gràcies a l’arxifamosa campanya
d’agit-prop dels envasos, per notar el caliu
d’aquesta gran àgora virtual que l’ha convertida en estendard i omnipresent
assumpte de sobretaula tuitaire. A fora hi fa fred i “a prop del foc per a
tothom hi ha lloc”, com cantava Serrat si no vaig errat.
Mantinc que el renoi
de campanya és un fiasco comunicatiu de la mida de la dessalinitzadora del
Prat, però m’avindré a negociar algunes coses. Per exemple, la seva il·limitada
capacitat d’inspirar derivades lingüístiques, estètiques i virals. En el món de
l’impacte enginyós, de la volada curta (i no ho dic per l’ocellet blau que
piula), a la mateixa civilització que ha transformat la frikada sud-coreana en
l’èxit més gran de la història de la música (Elvis, Lennon, si aixequéssiu el
cap!), en aquest gran circ universal, el número més llampant és el més eficaç.
Tant se val que les Mamzelles preguntin “Envàs on vas” quan l’objectiu és
preguntar-se pel destí dels esotèrics “no-envasos”: pel camí ja s’ha organitzat
un sarau paròdic formidable, un imparable joc del telèfon amb sense aturador, com hauria dit un
egregi ex alcalde del Cap i Casal.
Podríem fer de
vidents, treure la bola de vidre i augurar que la cantarella ‘Envàs on vas’
s’anirà mimetitzant sense problemes dins l'embullat ecosistema fabrià. Potser
no falta gaire perquè els parlants lexicalitzin l’expressió “On vas, envàs!” en
aquella mena de situacions on abans haurien dit “Para el carro, noi”, “On vas a
parar!” o l’entranyable “Vas bé, cirerer”. La cultura és allò que queda quan
tot s’ha oblidat, i, quan tinguem entre mans el ministeri de Medi Ambient de
l’estat català, ningú se’n recordarà d’aquells espots de l’antic règim que tant
ens van confondre. Caducarà el iogurt i en quedarà l’envàs.
Si em permeteu una
postdata, aquesta filera de contenidors, simpàticament arrengelerats
els uns rere els altres a l’anagrama oficial de la campanya, m’ha suggerit una
altra visió futurista, aquesta molt apta per als malsons de Josep Anglada: la
Catalunya del futur és un exèrcit de dones amb burca, perfectament distingides
per colors en un mosaic preciós que l’helicòpter de TV3 no s’estarà de filmar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario