Multiculturals, uns més que altres

JOAN PAU INAREJOS

A tots els plafons de la correcció política prediquen amb la retòrica del "multiculturalisme" on abans parlaven de "justícia" o d'"ordre social", i aquesta nova celebració de la pluralitat gairebé s'ha convertit en una religió.  Gilbert Keith Chesterton ja clamava el 1905 contra els falsos cosmopolites, que feien més petit el món, explorant-los com a "turistes o investigadors" en comptes d'aplicar la "lleialtat dels nens i la gran paciència dels poetes".

Sense arribar al localisme fervorós de l'escriptor anglès (qui va arribar a dir que "L'home dempeus davant el seu hort és l'home amb idees grans"), el polonès Zygmunt Bauman ('Identitat', 2004) desmitifica el "multiculturalisme" i el situa com una amable ficció de les elits globals, aquelles que viatgen amunt i avall i que veuen el món com un gran supermercat cultural on es pot dimitir de les responsabilitats i els principis ètics inamovibles. Per a la resta dels mortals, el barri, l'oficina i el negoci són massa importants com per imaginar carnavals balsàmics.

ZYGMUNT BAUMAN

"El multiculturalisme és una capa de vernís de les elits globals, que renuncien a emetre judicis i prendre posició"

En la meva opinió, la proclamació de l'"era multicultural" reflecteix l'experiència vital de la nova elit global que quan viatja (i viatja molt, en avió o per la web) troba altres membres de la mateixa elit global que parlen el mateix llenguatge i s'amoïnen per les mateixes coses (...).

Ara bé, la proclamació de l'era multicultural és, al mateix temps, una declaració d'intencions: d'una negativa a emetre judicis i a prendre posició; una declaració d'indiferència, de mans que es renten davant les petites baralles sobre els estils de vida preferits i els valors favorits. Posa en evidència el nou "omnivorisme cultural" de l'elit global: tractem el món com si fos uns grans magatzems gegantins amb prestatges plens de les ofertes més diverses, siguem lliures per vagar per una planta rere l'altra, provem tots els articles exposats, triem-ne aquell que ens vingui de gust.

Aquesta és l'actitud de la gent que viatja -que viatja fins i tot sense moure's de casa seva o de l'oficina. Ara bé, no és una actitud fàcil d'adoptat per la gran majoria d'habitants del planeta, que romanen fixos al lloc on van néixer i que, si volguessin anar a algun altre lloc a buscar una vida millor o simplement diferent, serien aturats en la frontera més propera, internats en camps per a "immigrants il·legals" o "retornats a casa". La majoria està exclosa d'aquest tiberi planetari. Per a ells no hi ha cap "basar multicultural" (...).

En cap moment dels dos darrers segles, si fa no fa, no ha estat tan marcada la diferència entre el llenguatge que parla l'elit culta i benestant i el que parla la resta de "la gent", com tampoc no havien estat mai tan diferents les experiències expressades per cadascun d'aquests llenguatges.

D'ençà de l'adveniment de l'estat modern, l'elit culta es considerava a si mateixa (encertadament o no, per bé o per mal) com la tropa d'avançada, com l'avantguarda de la nació: som aquí per conduir la resta de la gent allà on nosaltres ja hem arribat (...). A hores d'ara s'ha abandonat gairebé del tot aquest sentit de missió col·lectiva. El "multiculturalisme" és una capa de vernís que amaga aquesta retirada (o n'és una excusa). És com si els qui elogien i aplaudeixen les divisions multiculturals volguessin dir: som lliures de convertir-nos en el que desitgem, però "la gent" val més que romangui on va néixer i no deixi de ser allò que és. Deixeu-los, és cosa seva, no pas nostra (...).

ZYGMUNT BAUMAN, 'IDENTITAT' (2004) / FOTO: DISC DE CARLINHOS BROWN

La tele o les identitats sincronitzades

 JOAN PAU INAREJOS  

Zygmunt Bauman ('Identitat', 2004) ja ens ha advertit que el comú dels mortals no té accés a aquesta idea lúdica i balsàmica del "multiculturalisme". Per a tots aquests ciutadans, els mitjans de comunicació són l'única oportunitat de viatjar virtualment i depassar el seu petit i ardu microcosmos. Com per art de màgia, la finestra televisiva sincronitza gustos, aficions i idolatries arreu del món: les emocions mediàtiques duren molt poc, però, ni que sigui fugisserament, "alleugen el dolor de l'exclusió".

ZYGMUNT BAUMAN

"Els mitjans sincronitzen els centres d'atenció i de conversa: solen desaparèixer, però alleugen el dolor de l'exclusió"

La majoria dels teleespectadors són dolorosament conscients que se'ls ha barrat l'entrada a les festivitats "policulturals" planetàries. No viuen, poden somiar de fer-ho, en l'espai extraterritorial on resideix l'elit cultural "cosmopolita". 

Els mitjans de comunicació forneixen "extraterritorialitat virtual" (...) a la multitud de gent a qui se li nega l'accés a la real (...). [Això] s'aconsegueix sincronitzant el desplaçament de l'atenció i els seus objectes arreu de la vasta extensió del globus. Milions i centenars de milions veuen i admiren les mateixes estrelles del cinema o celebritats de la música pop, passen simultàniament del heavy metal al rap, dels pantalons descolorits a l'últim crit en sabatilles d'esport, blasmen el mateix enemic públic (global) o aplaudeixen el mateix salvador (global). Per una vegada, això els aixeca espiritualment per damunt del sòl del qual no se'ls permet moure's físicament.

Per descomptat, la sincronització dels centres d'atenció i dels temes de conversa no equival a una identitat compartida, però els centres d'atenció i els temes canvien tan ràpidament que amb prou feines hi ha temps d'adonar-se d'aquesta veritat (...). Però abans de desaparèixer aconsegueixen alleujar el dolor de l'exclusió.

ZYGMUNT BAUMAN, 'IDENTITAT' (2004) / FOTO: MUNTATGE AMB LA PORTADA DEL DISC 'CELEBRATION' DE MADONNA (2009)

El meu iglú

ZYGMUNT BAUMAN

"Puix que no podem fer tot el planeta més segur, ens dediquem a fortificar una parcel·la que sigui nostra i de ningú més"

L'objectiu que s'acarona de manera més generalitzada i amb més intensitat és el de cavar fosses ben fondes, si és possible infranquejables, entre el que hi ha "dins" d'una localització territorial o d'una altra mena i el que hi ha "fora". A fora: tempestes, huracans, ventades, glaçades, emboscades als carrers i perills pertot arreu. 

A dins: ambient acollidor, calidesa, chez soi, seguretat. Puix que per fer que tot el planeta sigui segur (amb la qual cosa ja no ens caldria separar-nos de l'inhòspit "fora") les eines i les matèries primeres escaients, ens dediquem a delimitar, senyalitzar i fortificar una parcel·la que sigui específicament nostra i de ningú més, una parcel·la dins de la qual ens sentim els amos únics i indiscutits.

ZYGMUNT BAUMAN, 'IDENTITAT' (2004) / FOTO: IGLÚ (WIKIPEDIA)

La barbàrie balcànica, un acte de creació

JOAN PAU INAREJOS  

Sovint es narra la tragèdia dels Balcans com una regressió salvatge dels sentiments nacionalistes i racials, com un retorn del monstre anterior a la civilització il·lustrada, la bèstia que sempre és susceptible de ser despertada. 

També a Espanya s'utilitza aquest relat per explicar la barbàrie de la Guerra Civil: el cainisme endèmic dels germans ibèrics, que entroncaria Goya amb la Batalla de l'Ebre i que s'ha d'engarjolar amb pany i forrellat per evitar que ressorgeixi. 

Segons Zygmunt Bauman ('Identitat' 2004) tot plegat no fa sinó mistificar els conflictes, donar-los una falsa aura natural. En realitat, ens diu el savi polonès, les matances balcàniques no estaven escrites en cap ADN cultural, sinó que van haver de ser "construïdes", laboriosament, maliciosament en molts casos, per posar el veí contra el veí, el germà contra el germà, buscant crims originals i bocs expiatoris de la crisi social desfermada per la caiguda del règim comunista, fins a bastir un colossal -i mortífer- acte de creació. Qui ho sap: potser en això consisteix el que anomenen superbament "l'art de la guerra".

ZYGMUNT BAUMAN

"Les forces atàviques dels Balcans no van sorgir de l'inconscient: calgué construir-les laboriosament"

Les presumptes "forces atàviques" [dels Balcans] no van sorgir de les fosques profunditats de l'inconscient, on haurien hivernat des de temps immemorials esperant que arribés el moment de despertar. Calgué construir-les laboriosament: posant amb astúcia un veí contra l'altre, un parent contra un altre, un membre d'una família contra un altre, i transformant tothom que estigués destinat a membre de la comunitat projectada en còmplice actiu de crims o en còmplice encobridor.

Els assassinats a la casa del costat, les violacions, la bestialitat, la mort de persones indefenses -trencant un per un tots els tabús més sagrats, i en públic, a la llum del dia- van ser en realitat actes de creació d'una comunitat: la conjuració d'una comunitat unida per la memòria del crim original, una comunitat que podia estar raonablement segura de sobreviure perquè s'havia convertit en l'únic escut que protegiria els perpetradors de ser declarats criminals en comptes d'herois, de ser portats a judici i castigats. Però per quina raó la gent va obeir d'entrada la crida d'agafar les armes? Per què els veïns es van girar els uns contra els atres?

"Quan s'esfondra el món familiar, la runa no ens deixa veure les diferències" i es busquen víctimes "per restablir un món ordenat en què tothom sap qui és i les identitats ja no són fràgils; és una guerra santa de l'ordre contra el caos"

L'esfondrament sobtat i espectacular de l'estat que constituïa el marc en què les relacions de veïnatge es podien menar rutinàriament fou sens dubte una experiència traumàtica, un bon motiu per témer per la pròpia seguretat. Entre les ruïnes d'aquest marc tutelat per l'estat, les males herbes de l'angoixa es van escampar sense control. 

El que va seguir fou una "crisi social" en tota regla, i com explica René Girard, en un estat en crisi social "la gent inevitablement culpa la societat en general, cosa que no els costa res, o altres persones que els semblen especialment nocives per raons fàcilment identificables". 

En un estat en crisi social, els individus aterrits s'agombolen fins a formar una multitud, i la "multitud, per definició, busca l'acció però no pot actuar sobre les causes naturals [de la crisi]. Així doncs, busca una causa a l'abast que calmi la seva set de violència" (...). "Per tal de culpar les víctimes de la pèrdua de distincions resultant de la crisi, se les acusa de crims que eliminen les distincions. Però en realitat són identificades com a víctimes destinades a ser perseguides perquè porten els signes de les víctimes" (René Girard, 'Le bouc émissaire').

Quan el món que ens és familiar es trenca en mil bocins, un dels efectes resultants més descoratjadors i inquietants n'és la pila de runa que no deixa veure els límits, el munt de deixalles i de ferralla que destrossa els senyals diferenciadors. 

No es tem ni s'odia les futures víctimes perquè siguin diferents, sinó perquè no són prou diferents, perquè es poden barrejar amb la multitud massa fàcilment. Cal recórrer a la violència per fer-les espectacularment, inconfusiblement, descaradament diferents. Llavors, en destruir-les, hom pot esperar que haurà posat fi a l'agent contaminant que havia esborrat les distincions, i que es restablirà així un món desordenat en el qual tothom sap qui és i les identitats ja no seran fràgils, incertes i precàries. 

Així doncs, seguint fidelment el model modern, tota aquesta destrucció és destrucció creativa: una guerra santa de l'ordre contra el caos, una acció amb propòsit, una tasca creadora d'ordre...

ZYGMUNT BAUMAN, 'IDENTITAT' (2004) / FOTO: VÍDUES DE SREBRENICA A L'HAIA (REUTERS)

Els nous desarrapats

JOAN PAU INAREJOS  

Potser Karl Marx imaginava un futur capitalista marcat per l'explotació generalitzada i el combat de l'home contra l'home. Però avui, l'èpica de la lluita de classes universal sembla una intoxicació romàntica produïda pel fum de les fàbriques, o una al·lucinació induïda pels vapors i les absentes eufòriques del segle XIX. La globalització occidental, segons Zygmunt Bauman ('Identitat', 2004), no ha portat una lluita simètrica, sinó una producció massiva de "deixalles humanes" que es van acumulant als marges del sistema, no pas en forma d'obrers amb el puny alçat, sinó d'immigrants, apàtrides, persones sense sostre, avis miserables, captaires, i una corrua de nous desarrapats sense cara que no són ni seran mai "reciclables".

ZYGMUNT BAUMAN

"És l'exclusió, més que l'explotació proclamada per Marx, allò que rau ara mateix rera la polarització social"

Si heu estat destinat a formar part de la classe marginal (perquè heu deixat l'escola, o sou una mare soltera que viu de la seguretat social, o un drogoaddicte ara o en el passat, o un sense sostre, o un captaire, o un membre de la resta de categories que queden fora de la llista de persones com cal, acceptables, aprovada per l'autoritat), qualsevol altra identitat que vulgueu cobejar i maldar per aconseguir us serà negada d'antuvi. El significat de la "identitat de classe marginal" és absència d'identitat; l'erosió o negació de la individualitat, de la "cara", aquest objecte de deure ètic i cura moral. Us foragitaran de l'espai social on les identitats són buscades, triades, construïdes, avaluades, confirmades o refutades (...).

La "classe marginal" és un conjunt bigarrat de persones, com diria Giorgio Agamben, el "bios" (la vida d'un subjecte socialment reconegut) de les quals s'ha vist reduït a "zoë" (una vida purament animal, amb totes les seves característiques humanes destacades tallades o anul·lades). Una altra categoria que es troba amb el mateix destí és la dels refugiats -els apàtrides, els sense papers-, els no territorials en un món en què la sobirania es basa en el territori (...).

Una dimensió molt espectacular (...) de l'expansió planetària d'Occident ha estat la globalització lenta però inexorable d'"humans sobrers", éssers humans que ja no són necessaris per completar el cicle econòmici esdevenen, doncs, impossibles d'inserir en el marc social conformat per l'economia capitalista (...).

El "problema del capitalisme", la fallida més descarnada i potencialment explosiva de l'economia capitalista, es desplaça en l'actual fase planetària de l'explotació a l'exclusió. És l'exclusió, més que no pas l'explotació proclamada fa un segle i mig per Marx, allò que rau a hores d'ara rere les situacions més esclatants de polarització social, d'exacerbació de les desigualtats i d'augment extrem de la pobresa, la misèria i la humiliació humanes.

ZYGMUNT BAUMAN, 'IDENTITAT' (2004)

Em desconnecto

  JOAN PAU INAREJOS 

Un dels fenòmens que es pot observar explorant els hàbitats del transport públic és la proliferació de passatgers encapsulats: fileres de mòbils, Ipods, Iphones, MP3, MP4 i tota mena de terminals que permeten als usuaris el miracle de ser vistos i alhora ensimismar-se en líriques subjectives i narratives musicals de zàpping fàcil.

L'antropòleg Manuel Delgado els anomena els "homes invisibles, que volen ser tinguts en compte sense deixar d'ocultar el rostre, beneficiant-se d'una vista grossa generalitzada. Abans aquests professionals de la indiferència havien de perfeccionar el seu posat i aïllar-se en armadures fosques de dandi, però ara, segons el sociòleg polonès Zygmunt Bauman ('Identitat', 2004) n'hi ha prou amb el telèfon mòbil: quan estic connectat, puc sincronitzar la proximitat física amb la distància espiritual.

ZYGMUNT BAUMAN

"Connectats al mòbil, la proximitat física ja no ensopega amb la distància espiritual"

Erving Goffman tractà de fer un inventari d'estratagemes de "desatenció civil": la multitud de gestos i moviments corporals discrets, insignificants però alhora complexos, als quals cadascun de nosaltres recorrem d'esma sempre que estem entre desconeguts, i que assenyalen la nostra intenció de mantenir-nos al marge (...). 

Els passejants urbans de Simmel, els flâneurs posteriors de Baudelaire/Foucault i els practicants de la desatenció civil de Goffman no caminaven pels carrers de la ciutat a la recerca d'una comunitat amb la qual poguessin identificar-se. Tanmateix, l'encarnació comunal de la identitat, aquests "algú" que "els necessiten i els volen", i que ells al seu torn necessiten i volen també, els hi esperaven, de forma sedentària i més o menys preparada per servir i per utilitzar, segurs i arrecerats a la llar o al lloc de treball.

És aquí on nosaltres, els habitants d'un món de modernitat líquida, som diferents. Nosaltres busquem, construïm i apleguem les referències comunals de les nostres identitats mentre estem en moviment, maldem per apropar-nos a grups també mòbils que es mouen amb rapidesa, i que busquem, construïm o volem mantenir vius per un moment, però no gaire estona. Per això, no cal que estudiem i dominem el codi de Goffman. Ja ho faran els telèfons mòbils (...).

Amb uns auriculars ben col·locats on pertoca, exhibim el nostre distanciament del carrer per on caminem, sense cap necessitat d'un protocol elaborat. En connectar el mòbil, ens desconnectem del carrer. La proximitat física ja no ensopega amb la distància espiritual.

ZYGMUNT BAUMAN, 'IDENTITAT' (2004) / FOTO: MUNTATGE AMB UN ROSARI I UN MÒBIL