Confessions d'un fan de Manel

JOAN PAU INAREJOS

Jo confesso, oh Guifré el Pilós: va arribar un moment en què em ruboritzava la música contemporània en català. Segurament per injustos prejudicis, però també per l'escassa aportació lírica i artística que havia fet la generació protagonitzada per l'anomenat Rock Català, he de reconèixer (amb tots els respectes per als himnes de Sopa de Cabra i Sau i per a les lúdiques diversions d'Els Pets) que em vaig programar els dits per canviar el dial cada cop que la llengua de Verdaguer sonava a la freqüència mitjana.

Només la genialitat insular dels mallorquins Antònia Font m'havia "despertat del son dogmàtic" -com deia Kant que li havia passat amb Hume- però del Principat (qui és el príncep de Catalunya?) continuaven sense arribar notícies estimulants. En aquesta apatia nostàlgica, drogant-me amb Serrat i Sisa a la narcosala de la meva habitació, em trobava l'estiu de 2009 fins que em van dir la frase providencial: "Els has d'escoltar".

Els millors professors europeus. Ja hi som, uns modernets barcelonins de pa sucat amb oli fent sonar el flabiol de l'estètica naïf, amb aquestes cadires dibuixades i aquest títol dadaista que vés a saber què significa. Em mirava de cua d'ull el "disc revelació de l'any", amb la cuirassa d'escepticisme de qui ja no espera res, però aquí, venturosament, va intervenir el principi psicològic de la loteria: compra-te'l, no sigui que t'hagis de perdre la Grossa.

A l'espera de la canonització del Papa Wojtyla continuo celebrant l'onomàstica per Sant Joan, així que vaig aprofitar l'avinentesa solsticial per demanar el disc, i heus aquí que les primeres notes instrumentals de En la que el Bernat se't troba per Barcelona em van desglaçar l'oïda. Després va venir el romanticisme senzill i melangiós de Ai, Dolors, la frescor rítmica de Al Mar!, els cants trovadors de Captatio Benevolentiae i l'Avís per navegants o el lirisme perplex de la Dona estrangera. Cap rastre de les patums dels 60 i 70, cap rastre de les bretolades del Rock Català, cap rastre de les escumes psicodèliques dels Antònia Font. Allò era nou i molt vell alhora: un "pop-folk", en diuen, amb melodies harmòniques i lletres meravellosament concises.

Des d'aleshores, els Manel són els reis del meu mòbil i la banda sonora oficial dels meus trajectes en metro. Perquè m'han reconciliat amb la poesia urbana, amb la paraula viva i amb el vigor creatiu de la meva llengua materna, per tot això, avui he exercit per primer cop de fan i he demanat de fer-me una foto amb Guillem Gisbert, Martí Maymó, Arnau Vallvé i Roger Padilla a la redacció de COMRàdio.

Hauran pensat que sóc l'enèssim friqui que els demana que enregistrin un nou àlbum, i segurament tenen raó: sóc un friqui i sóc l'enèssim i feliç descobridor d'aquest prodigi musical amb nom de pila.


Postdata: L'altra sensació musical de l'any es diu MEL i no cal que em faci fotos amb el cantant, perquè és el meu germà:
http://www.myspace.com/musicamel.
Foto concert Luz de Gas Barcelona, gener 2010 (Ainhoa Fernández):

JOAN PAU INAREJOS, 12/1/2010