La son i el camí

La son és una de les passions més intenses i prosaiques. No ens n'adonem, però cada matí trenquem abruptament amb aquesta fonda concupiscència que ens convida a l'etern repòs entre roselles. Els grecs ja van comprendre que Hipnos -el son- és germà bessó de Thanatos -la mort- i l'humanista anglès Tomàs More recupera aquesta idea des del seu captiveri a la Torre de Londres, on reflexiona sobre els camins de la ment i l'oració.

En els seus textos clandestins, l'autor de la cèlebre Utopia parla com un gimnasta de l'ànima: si no ens llevem, si no ens posem en camí, sinó ens sobreposem a la comoditat, l'esperit es rovella i s'irrita, es torna egoista, infèrtil i susceptible. Fins i tot quan tinguem el cap en una altra banda, fins i tot quan oblidem momentàniament els ideals, i ens sentim hipòcrites i desconcertats, el sol fet d'estar caminant ja és un sagrament. Joan Pau Inarejos.

TOMÀS MORE

"Tot i que el pelegrí tingui el cap ocupat en altres assumptes, l'acte natural de caminar ha estat imbuït per la pietosa intenció del primer moment, i aquest moviment segueix aquella primera voluntat"

Quan lluitem contra la son, el primer encontre és sempre el més dur. Per això, no hem d'intentar vèncer-la en una lluita de llarga durada, sinó que d'un sol cop hem de tallar els temptadors llaços amb què ens abraça i ens fa caure i hem de desfer-nos-en immediatament. Aleshores, tant bon punt ens haurem desfet d'aquesta son indolent, imatge de la mateixa mort, tornarà la vida amb tota la seva força. Llavors, si recollida la nostra ment en el fosc silenci de la nit, ens dediquem a la meditació i a l'oració, ens sentirem molt més capaços de rebre la consolació divina que no pas durant el dia, quan el sorollós xivarri dels negocis per tots costats distreu els nostres ulls (...).

Joan Gerson (...) assenyalà tres aspectes en l'oració: l'acte, la virtut i l'hàbit. I, a fi d'explicar amb més claredat el que volia dir, va posar l'exemple d'una persona que decideix emprendre un pelegrinatge des de França cap a Sant Jaume de Galícia.

Perquè aquesta persona de vegades, mentre avança, medita al mateix temps sobre aquell sant i sobre la finalitat del seu viatge. I durant tot el temps continua el seu pelegrinatge en un acte doble, això és (...) en una "continuïtat natural" i en una "continuïtat moral". "Continuïtat natural", perquè el seu pensament està centrat en el motiu del seu pelegrinatge. I anomena "moral" aquella intenció moral que fa que l'acte de posar-se en camí, en si mateix indiferent, es perfeccioni gràcies a una raó pietosa de posar-se en camí. Altres estones, però, caminarà tenint la ment ocupada en altres assumptes i no pensarà ni el sant ni en el lloc, podria ser que fins i tot estigués pensant en coses més santes, com és ara Déu mateix (...).

Però, tot i que l'acte moral del seu pelegrinatge no avança, sí que avança la seva virtut moral, car l'acte natural de caminar ha estat imbuït i afaiçonat per una virtut moral, ja que sempre l'ha acompanyat en silenci la pietosa intenció del primer moment, i aquest moviment segueix aquella primera voluntat, de la mateixa manera que una pedra segueix la trajectòria de l'impuls primer, encara que la mà que l'ha llançada ja no hi és.

TOMÀS MORE, 'L'AGONIA DE CRIST. CARTES DES DE LA TORRE' (1535)