02 diciembre 2014

Ficar la mà o ficar la pota

Veure el vídeo a partir del minut 1 
Joan Pau Inarejos
Hi ha pífies que són una joia. Que ens alegren el dia. Un d’aquests instants gloriosos la protagonitzat Juan Cotino, expresident de les Corts valencianes imputat per la trama Gürtel, qui, en un rampell de genialitat literària, ha pronunciat aquesta frase digna de les antologies: “He pogut ficar la mà, però mai la pota”.

Propietari d’un somriure lax de caiman, el prohom de Xirivella de seguida s'ha adonat del lapsus i l'ha intentat corregir (“Perdó, més equivocat, és a l’inrevés!”), però l’esmena no ha fet sinó engrandir l’enginy involuntari de la seva sentència. Llàstima pels periodistes, que es fregaven els ulls havent escoltat el que semblava una confessió del delicte en primera plana i amb llum i taquígrafs.

D'entrada, la frase té la virtut d'autodesmentir-se automàticament: el nostre home fica la pota dient que mai fica la pota, fet que ja constituiria un gag en si mateix. L'humor fa l'agost amb persones que diuen solemnement el contrari del que fan a la vista de tothom. (L'original, que hem intentat polir, encara és més delectadament barroc: “Mai puc haver ficat la mà, ho he dit mil cops, però mai la pota”. Que vicioses són les dobles negacions!).

Atents, però, perquè ja sabem que les grans obres d’art es brinden a interpretacions diverses i múltiples nivells de lectura. Potser Cotino ha ficat la pota o potser està enunciant un modus operandi perfectament coherent en la lògica corrupta: ficar la mà sense ficar la pota, és a dir, fer-ho sense que et puguin empaperar, delinquir sense equivocar-se: robar bé. Potser Cotino ens està dient, com Media Markt, que ell no és tonto.

Aquesta ètica de ficar la mà sense ficar la pota m’ha recordat la famosa instrucció dictada als corregidors del Decret de Nova Planta per introduir el castellà: “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, amb la diferència (veure vídeo) que el declarant ha hagut de recórrer a la llengua d’Ausiàs March per fer-se entendre. Ha hagut de formular clar i català el que li havia sortir tort en castellà. L'aparició macarrònica de la llengua materna per la porta del darrere fa l'escena encara més entranyablement surrealista.

L’espifiada fa i farà córrer rius de píxels, però no voldria passar per alt aquesta oposició moral i cultural que establim entre la mà i la pota, i que molts han convertit en una hàbil estratègia de defensa. S'entén que la pota és animal, innocent, instintiva; la mà és artera i conscient. Podem no saber on fiquem les extremitats inferiors i ser víctimes de trampes cruels ("jo no volia"...), però difícilment podem desconèixer on posem les mans, aquestes terminals lliures de subjecció que ens distingeixen dels quadrúpeds.

Em puc llevar amb el peu esquerre, fer les coses amb els peus o caure-hi de quatre potes, mentre que les mans solen estar involucrades en abusos i conspiracions: fotre mà, ficar la mà a la caixa, haver-hi una mà negra, i en un últim extrem, fins i tot arribar a les mans. Els antics revolucionaris tallaven caps pensant que concentraven tots els mals de la reialesa, però el més modern avui seria passar la guillotina pels canells i ensenyar orgullosament els monyons al poble.

No hay comentarios: