El monstre del Llobregat

Història santboiana basada en fets irreals

UN RELAT DE Joan Pau Inarejos

Els focs artificials el van despertar. La natura escatosa d’aquestes bèsties no tolera gaire bé els espetecs arrítmics, i aquell pimpampum sense solta ni volta, ves per on, va ser el detonant per fer-lo sortir de la seva dormició mil·lenària. Es va sorprendre molt quan va treure els ullals provectes de les aigües, i, en lloc del pont medieval que tenia tan perfectament imprès a la retina, va veure passar un AVE urgentíssim. El tren platejat va ser la seva primera víctima. Brandant la seva cua gegantina, la va llançar amb violència contra l’orgullós viaducte de formigó i un estol d’ocells va fugir esparverat, riu enllà, cap als pinacles del psiquiàtric.

Va examinar el paisatge nocturn amb els seus ulls multiprismàtics. Òbviament, només reconeixia els accidents naturals: la muntanya de Sant Ramon, amb el seu llom obtús; Sant Antoni i el seu cim vulcaniforme; la silueta de Montserrat, negra i llunyana. La resta era un embull de coses modernes que el va posar molt nerviós. Tant, que va destrossar unes catenàries.

Després del seu atac de fúria es va replegar sobre les aigües amb un arrauliment sulfurós. Els castells de focs seguien il·luminant el cel amb dibuixos estúpids. Definitivament no havia triat un bon moment per ressuscitar. Era festa major i la gent no tenia gaire predisposició per a fenòmens apocalíptics. El va molestar sincerament passar tan desaparcebut. Mil anys enrere havia rebut una pluja de fletxes des del turó del castell de Sant Boi, i el riu va quedar envermellit per sempre amb la seva sang torrencial. Quina diferència.

De seguida es van sentir unes ambulàncies llunyanes. El monstre avançava tranquil·lament, indiferent a la borrasca de fum i partícules metàl·liques que havia generat el seu enorme esvoranc. Li va venir una regurgitació i va eructar fent una foguerada estrepitosa i fúcsia. Va voler tocar terra ferma i va esclafar uns quants arbres amb automatisme desapassionat. El va decebre tant no veure multituds espaordides que es va tornar a submergir en la seva gruta subaquàtica, però aquest cop no va trigar tant en sortir. Només deu anys, exactament deu, prou temps perquè es reparessin els danys del suposat terratrèmol i ningú sospités de la seva incursió fallida.

Aquest cop va aprofitar la llum del dia i es va presentar apoteòsicament al davant d’un grup de runners que creuava el gual inundable de Sant Joan Despí. A prop, unes dones marroquines van arrencar a córrer amb una cridòria agudíssima, tan esfereïdes que van perdre els vels pel camí. Alguns esportistes desesperats es llançaven al riu, amb bicicleta i tot, per no veure aquell malson. Una congregació de martinets blancs interrompia sobtadament el seu esmorzar d’insectes i unes adolescents pintades com una mona fugien fins al lloc més segur possible per capturar amb el mòbil aquell instant irrepetible.

Orgullós, finalment, per una rebuda com es mereixia, el monstre es va alçar i va fer uns quants retrunyiments de cua. Splaix, splaix, splaix. Fins i tot es va animar amb el pànic general i va exhibir un dels seus salts aeris -especialitat de la casa-, voltant horitzontalment sobre si mateix i provocant un formidable esclat d’aigua en totes les direccions. L’onada va engolir els cotxes de l’aparcament de l’estació, i un terrabastall d’alarmes i clàxons començava a donar fe del cataclisme triomfal. Ciutadans de Sant Boi, ja sóc aquí.

Va sortir a estirar les cames i una munió de cotxes policials li va sortir al pas. Definitivament engrescat, els va escombrar amb la cua i tot seguit va aixafar sense cap mirament la cristalleria postmoderna de la comissaria dels Mossos. De puntetes va arribar-se a la plaça de l’Ajuntament i, fent el tímid, va treure el cap entre les banderes plurinacionals que coronaven l’edifici, sense adonar-se que les anava socarrimant amb el seu alè anàrquic. Es va embadalir amb una funció de castells i va tenir ganes d’aplaudir com els humans.

El so de les gralles es va tallar en sec i l’esplèndid tres de vuit es va ensorrar com un castell de cartes quan el rèptil colossal va irrompre a la plaça amb sana curiositat. Llàstima: la música li estava agradant, li feia pessigolles al llarg de les seves vèrtebres punxegudes. L’enxaneta va marxar a casa dient que havia vist de prop l’ull d’un dinosaure. I els pares no el van creure fins que van engegar el televisor i van veure aquella tirallonga d’imatges terrorífiques al 3/24. El monstre enderrocant la Casa de la Vila d’una bufada. El monstre topant amb un correfoc i envaint el carrer, amb un irrefrenable, desconcertat instint paternal, davant aquells dracs que escopien flamarades com ell. El monstre pujant pel carrer de l’Alou amb la càmera d’un dron reseguint la seva ziga-zaga desastrosa. El monstre enfilant-se a l’església de Sant Baldiri i albirant tota la plana del delta.

Amb mitja ciutat derruïda, el gegant escatós per fi se sentia realitzat, digne de la seva raça ancestral i terrible. Els militars de la caserna apareixien amb cara d’haver trobat un antídot providencial al seu avorriment, i alguns grupuscules ecologistes intentaven trencar el cordó policial amb crits a favor d’aquell animal que consideraven, i no els faltava raó, una espècie en extinció. Algun espontani fins i tot proposava que tingués un hàbitat propi a l’Anella Verda, mentre un dirigent xenòfob, amb cara de bulldog enfadat, exigia prioritat per a la fauna de casa. La ràdio cremava el dial amb una histèrica programació especial, les reaccions no es feien esperar i estarem molt pendents del que succeeixi en les pròximes hores.

Començaven a arribar helicòpters i anaven encerclant, com un eixam d'abelles, la gràcil arquitectura d’aquella església del segle XVIII que s’havia convertit en fortí inexpugnable de la bèstia. La criatura fluvial els fustigava cop d’urpa, i les pedres del temple anaven cedint, entre grans exclamacions de les masses. Cap partit de rugbi o cavalcada dels Reis havia vist un ambient tan exaltat. No es tornaria a viure una festa major així.

Quant el setge aeri va ser eixordador, i fins i tot se’l va amenaçar, a cop de megafonia, de llançar-li la lletra A de l’Alcampo com a projectil letal, el monstre es va sentir inefablement sol i incomprès. Va segrestar una noia de la coral Renaixença i la va encimbellar al campanar durant una estona perquè quedés més cinematogràfic, però ho va fer sense alegria i com ho faria qualsevol monstre en la seva situació. Per cridar l’atenció. A l’horitzó, les últimes brillantors del riu que l’havia vist créixer s’apagaven entre la talaia del centre comercial Splau i l’hospital de Bellvitge. Acorralat, es va abraçar a les desferres de l’església barroca, al seu frontispici sinuós ara fet miques, com si fos l’únic que li quedés en aquest món, sobtadament enamorat de la seva creació catastròfica. Eren les seves ruïnes.

Món impensable

UN RELAT DE Joan Pau Inarejos

5:00 de la matinada

Estic pensant? Sí, estic pensant. No hi ha cap dubte: sóc conscient de mi mateix. És curiós. Les últimes hores no han estat com un son reparador, ni tan sols com un desmai, ni tan sols com un malson. Simplement no he existit. Potser m’he mogut mecànicament, fins i tot he menjat, a casa hi ha un rastre d’algú, certament, però no era jo. És com si haguessin posat un robot en lloc de mi. És això, el que volen Ells? Intento atrapar tot el que penso, com si m’ho pogués emportar, com si ho pogués atresorar durant la propera apagada. Penso en viatges, en llum, en els meus pares, en la paraula llibertat. Torna a sonar l’alarma. Tinc por. Les temples em comencen a tremolar, com l’última vegada. Sembla que torn

8:15 del matí

Ja ha sortit el sol. He vist els veïns i juraria que estaven pensant, com jo. O poser sóc jo sol que penso? M’he escapat un moment i he parlat amb el senyor George del cinquè. Diu que sap de què va tota aquesta història. S’han detectat nivells de pensament desorbitats i Ells han decidit posar fi a aquest malbaratament sigui com sigui. Prou divagar, especular, reflexionar. Tot ha d’anar orientat a la producció i l’eficiència. “No ens deixen ni dormir, per evitar que ens poguem abstreure somiant”. Es toca les temples. “Aquí, aquí arriben les refumudes vibracions del dimoni. I ens desactiven. No sé com ho fan, però ho fan”. “Qui són Ells?”. Fa el començament d’una resposta, però l’insuportable brunzit torna a sonar i no puc ni m

3:30 de la tarda

Aquest cop han trigat moltes hores a aixecar el toc de queda. Miro cap a la finestra. El senyor George està recolzat, d’esquenes, observant. “Què passa?”. Em fa un gest perquè miri.  “Però no t’acostis molt, que no et descobreixein”. Al bell mig del carrer, un jove mira al seu voltant. Acaba de despertar, com nosaltres, o de reconnectar, o com diantre se n’hagi de dir d’això que està passant. S’adona que està lligat a un pal de la llum. No hi ha ningú més. Potser d’altres miren per la finestra com nosaltres. El senyor George i jo ho examinem tot febrilment, aprofitant la treva, no sabem quant durarà, no sabem quanta estona sabrem que som nosaltres. De cop, apareixen uns homes a banda i banda del carrer. Porten uniformes militars. Poc a poc, desenfunden una mena de cilindres, apunten a la víctima, i abans no pugui rompre un crit li etziben una foguerada blava i espurnejant. “Per què li fan això?”. “Ha pensat massa durant l’última treva. Excedir-se en els límits que marquen Ells és considerat com un acte de vandalisme”. “Però com poden saber-ho?”. “Fes-me cas, fill. Cada cop que despertis, concentra’t tant com puguis. Tot allò que facis, fes-ho amb la màxima economia de pensaments possible. No malgastis ni un sol bri de raonament perquè si no et vindr

6:40 del vespre

Ara. Torno a pensar. El senyor George ja no hi és. Se’l deuen haver emportat? No, no puc especular. Fa fred. Abans de tancar la finestra, miro el pobre desgraciat que continua inconscient, lligat de mans al pal i mig estès a terra. Encara fumeja un vapor blavós. Puc intentar no pensar en res.

No puc. Intento pensar únicament en aquesta habitació, exclusivament en aquest moment, però tot de coses possibles, desitjables o funestes, m’envaeixen el cervell com un estol de papallones. Passat i futur em visiten constantment com fantasmes. Aguanto la respiració, provo de fer veure que no hi sóc. Tot i així continuo pensant, torrencialment, promíscuament. Penso en la nova veïna. No, ara no. La del cadell. Truquen. Obro la porta i apareix, no la imatge evocada, no la fantasia ambigua, sinó la mateixa veïna en persona. I apareix el cadell també en persona, amb aquesta desbocada mania de mossegar-ho tot. “És molt petit, encara no està educat”.

Parlem del que està passant. Ella no sembla gaire angoixada. Es reclina sobre el sofà. “Saps què penso? (Sí, ara puc pensar). Que si hem de pensar menys, millor per nosaltres. No et sembla?”. M’alarma la seva despreocupació. Després intento entendre-la d’una altra manera. El gosset es despespera per cruspir-se el cantell del moble. Quants anys deu tenir, vint-i-cinc. M’hi fixo. Durant una bona estona ignoro els consells del senyor George i malgasto aproximadament un milió de pensaments superflus, però molt agradables. Ella tampoc fa cara d’estalviar-ne. Ens imagino a tots dos, fulminats pel raig blau.

Ja s’ha fet de nit. No sabem quant durarà el període de gràcia. Poso música per fer l’espera més passadora. Al cap i a la fi, prefereixo reviscolar enmig d’una bona melodia que amb un silenci somort i inquietant. “Te n’adones?”, segueix dissertant ella. “Ara el nostre cervell és com un telèfon amb la bateria justa. Només pots fer les trucades més importants, les necessàries. Doncs igual. Només podem tenir pensaments originals. Res de repetir-se. Pots fer-ho? Intenta-ho. Pensa alguna cosa totalment nova”. Li faig cas, em concentro en una única i revolucionària decisió, sento com el cos em desapareix i ni tan sols noto el gosset com em rosega obstinadament el turmell mentre m’acosto per fer-li un petó als llavis. “Segueix així”. I seg

12:05 de la nit

Ens estem mirant als ulls. No sabem si ha passat un minut o una setmana. El gosset encara fa un tiberi amb els meus pobres turmells, però està més endormiscat, més mandrós. Què hem fet? L’inconscient o l’instint han continuat operant per nosaltres? L’alarma proverbial ha impedit que ella em donés una bufetada o se n’anés? Per què m’ha dit “segueix així”? Sabia el que em disposava a fer? No, no puc fer tantes hipòtesis: gastaré tota la bateria. He de ser innocent com un nadó, habitar el buit com un místic. I tanmateix ella m’està mirant, i tenim tantes coses a dir-nos. Per primer cop sento el temps corrent com l’implacable compte enrere d’una bomba. Cada pensament més és un pensament menys, cada idea és una mort anticipada, sóc un arbre que va perdent fulles. No sé què pensar, i no és una frase feta sinó un dilema concret i radical.

“Hem d’intentar escapar”, dic decididament. “Com?”. “Hi ha d’haver alguna manera”. I vam maquinar un pla. En lloc d’escalfar-nos el cap i cremar els fusibles, cada dia tindríem una única idea, i les aniríem aglutinant sense pressa fins a teixir el pla perfecte de la nostra fugida. El pla és pensar un pla, però no ara. El pla és oblidar-se del pla, ara per ara. Contents per la nostra troballa, sopem com una nit qualsevol, posem la ment en blanc i la següent alarma gairebé es confon amb la preciosa cançó que sona de fons.

5:00 de la matinada

Estic pensant? Sí, estic pensant. No hi ha cap dubte: sóc conscient de mi mateix. És curiós. Les últimes hores no han estat com un son reparador, ni tan sols com un desmai, ni tan sols com un malson. Simplement no he existit. El senyor George em parla d’uns estranys subjectes que han tramat un pla perquè no pensem. Són Ells.

Sense Maria

UN RELAT DE Joan Pau Inarejos

A tot el desert només se sentia el respirar feixuc del meu ase. Lent, pesarós, demanant clemència. El cel, tot un sostre d’estrelles immòbils, m’ofenia amb la seva majestat. De sobte un xiscle sec. L’ase havia ficat la pota entre dues roques i no la podia treure. Em vaig ajupir sense esma, mentre l’animal es regirava de dolor i desesperació, i a poc a poc el vaig alliberar d’aquell embrull absurd que l’atrapava. Un parany enmig de la immensitat.

La nit era prou fosca per confondre els caminants, però no prou per lliurar-se al descans redemptor sense més. La llum blava i somorta de la lluna perfilava les orelles del ruc i deixava veure la ratlla del seu llom carregat de farcells. Mai no em mirava. Els animals no miren mai; només si tenen gana.

Algunes elevacions de pedra feien formes fantasmals. Semblava que es reunissin a banda i banda per deixar-me passar. De vegades les dunes no deixaven veure més enllà i m’estalviaven la imatge de tot el camí que encara em quedava per recórrer. Un fred eixut em corria pels peus. La sorra s’escolava per les sandàlies. Sorra de glaç.

L’ase s’anava encorbant i li penjava un fil de moc i saliva. Vaig pensar d’aturar-nos i treure la meva flauta per encalmar aquella nit sense melodia, però a l’instant em va semblar ridícula la idea de tocar només per a mi. Podia cantar per trencar el silenci de pedra, o cantar per dins, esperant que algú m’escoltés. Cantar amb una veu d’ocell o de riu.

Em vaig passar la mà per la cara, notant el fregall aspre de la barba. Provava d’imaginar-me la mà suau i consoladora d’algú altre quan un murmuri, com un xiu-xiu persistent, em va distreure. Un petit escurçó és cargolava a la nostra vora. Impertorbable, li vaig esclafar el cap i vam prosseguir.

Per l’aire vibraven gemecs vagues, com plors de criatura. Quan has vençut la son i la fatiga extrema pots escoltar fins el més mínim esbufec de les coses. Saps del cert quan els grans de sorra llisquen indiferents o quan s’agiten impacients. Vius a l’entranya del gran animal del desert, sents com es tomba i regurgita.

Després d’hores i hores de recórrer vastituds idèntiques, tot d’una el paisatge va canviar. Les dunes seques i les prominències minerals van donar pas a una vall argilosa escampada de pedretes i branquillons. Els peus, avesats a trepitjar pols, es van endinsar en una planúria fangosa i freda, com si anéssim baixant per l’entranya pixanera de l’animal i arribéssim a les estretors de l’intestí. Sols enmig de la femta.

Calia anar amb compte de no trepitjar cap bassal i que l’aigua gelada conquerís els turmells. El bastó avançava carregosament entre el fang. Les crostes de les cames se m’entapissaven de llot. L’ase ensumava tot aquell podrimener i alçava els morros repel·lit, obligant-me a tensar el braç, tant adolorit com el tenia. De tant en tant se’m clavava al peu alguna pedra punxeguda, i els petits corrents responien amb el seu xarrup insultant.

Finalment la llum. Al final de la vall, sobre la falda d’un cingle, es veia Betlem. Malgrat que era negra nit, s’intuïa un rebombori com de festa, o potser eren visions meves. Vaig estirar amb força la corda de l’ase, que semblava haver emmalaltit. El vaig haver d’arrossegar, com els esclaus de les piràmides quan estiren els blocs de pedra colossals. Ara que el destí s’acostava, el fred m’urgia i el dolor físic sortia de la seva letargia.

Quan vaig arribar era incapaç de reconèixer el meu poble. No sabia localitzar el carrer on havia nascut. Com un cec, transitava a les palpentes entre les cases tancades i solitàries on, efectivament, no hi havia cap festa ni ningú hi celebrava res. L’ase va somicar d’una manera tan greu i profunda que va semblar un rugit, o l’últim esgarip d’un gegant.

Vaig trucar a moltes portes i no em perdonaven que els hagués tret del son. Vinc a empadronar-me. No tinc on dormir. Ningú em reconeixia. Jo tampoc. Rendit, em vaig deixar portar per l’ase, que empenyia enèrgic cap a un brunzit familiar d’animals. I allà, als afores del poble, hi havia l’establia.

L’amo em menyspreava mentre li suplicava qualsevol catre per reposar la meva esquena atrofiada. Em va repassar de dalt a baix i em va dir que volia l’ase. Em vaig girar cap a l’animal, que encara panteixava amb el musell empastifat de fang. Va deixar caure dues míseres monedes, i sense pensar les vaig embolicar en un drap per desar-les dins l’alforja, com si tingués un tresor.

Ell es queda. Tu no.

Em va tancar la porta als morros i em vaig quedar definitivament sol, amb la remor de fons dels grills i el rondineig remot d’algun xai. Impotent, vaig empassar saliva i un gust de sang i de ferro em va passar avall. Feia passes vacil·lants cap enrere, com si hagués vist una fera o un desastre.

Vagarejant per Betlem ja no era capaç ni de cantar amb el pensament. En la llunyania s’endevinava un foc de camp, amb pastors que devien vigilar el bestiar per torns. Encara no m’havia adonat que anava descalç. I aquell foc llunyà cremava com un astre incandescent, com un meteorit estavellat que havia perdut el nord. Com una estrella caiguda.

Passant per un abeurador vaig contemplar el meu reflex. Horroritzat, vaig comprovar que aquella nit havia envellit com si haguessin passat vint o trenta anys. Un manyoc d’arrugues amb barba blanca tremolava sobre la superfície de l’aigua entre petits insectes assedegats.

Vaig recordar que duia un ganivet gros per si m’atacaven els bandits. El fred va afermar la seva fiblada implacable i em vaig abraçar les espatlles, sol al bell mig del carrer. Un ganivet gros. A banda i banda del carrer no hi havia el més mínim moviment, un ganivet gros, i només es veien fileres de cases que es perdien fins al desert. Vaig parar l’orella per si tornava a sentir aquell plor d’infant. Res.

Decidit, emmetzinat de mi mateix, vaig fer el camí de tornada cap a l’establia. Hi vaig saltar com hi salta un lladre mesquí i vaig veure el meu ase lligat en un racó, ajagut entre un jaç de palla flonja. Aleshores sí que em va mirar, com si sapigués el que em disposava a fer i s’hi lliurés submís. Vaig matar el meu ase i el vaig arrossegar fora, deixant al ras les seves despulles peludes que ja no servien per res.

Mort de fred, em vaig arraulir al seu racó, arrecerat per l’alè de les bèsties i el fumejar dels fems. Aquella nit va ser molt llarga, i per més que ho provava dins les profunditats del meu son, no podia tornar a sentir el plor d’aquell infant, que era meu i no era meu.

La meva perla

Un relat de Joan Pau Inarejos

Quan vas néixer tenia por de trepitjar-te. Estaves incrustat a terra com un musclo. Encara no t’havies format del tot i havíem de dir a les visites que caminessin sisplau de puntetes. Et veia tan fràgil que vivia amb l’ai al cor i un fil de respiració. No et movies ni ploraves encara.

Intentava esbargir-me d’aquesta por constant. M’asseia per llegir i les pàgines se’m tornaven llagrimoses: l’aigua fluïa al darrere de les lletres com si fos una finestra en un dia de pluja. M’aixecava esperitat, per veure si era un senyal, però no estaves plorant. Seguies formant-te, silenciós, sobre la teva petxina blanca i cerosa.

De vegades palpava la teva peanya gelatinosa i em preguntava com seria el meu nen, la meva perla. Me n’anava a dormir però no deixava de pensar en tu, abandonat al menjador: tenies fred? Em llevava tothora per comprovar que hi eres i que no t’havies desfet amb un cop de vent. Posava la calefacció però patia que et fonguessis, amb el radiador tan a prop.

Cansat de tant esperar, un dia vaig decidir desarrelar-te. Sense saber si feia bé, et vaig desenganxar a poc a poc del parquet, fins que només hi va quedar el teu rastre gelatinós, i et vaig transplantar a la banyera. Allà estaries més arrecerat, i potser et podria deixar dos dits d’aigua perquè t’anessis hidratant.

Però va ser pitjor. Havia d’estar sempre vigilant perquè no entrés ningú a dutxar-se o a buidar el cubell de l’aigua bruta. I si algú t’arrossegava sense voler, i marxaves pel forat? En comptes de créixer, semblaves cada dia més petit. I si et feien desaparèixer amb un raspall o un rasclet? No m’ho perdonaria mai.

I així vaig passar mesos i mesos, somiant amb nens de sucre i petxines que s’esmicolaven. Va passar tant de temps que vaig covar una por encara més terrible: oblidar-te. T’havia de guardar a la imaginació amb molta força per retenir-te, havia de tancar vivament els ulls per fixar la teva existència. Si jo no et recordava, ningú no ho faria. Cada dia escrivia “la meva perla” sobre un tros de paper, i me l’enduia a la tauleta de nit per trobar-me’l de bon matí i saber que t’havia d’anar a veure.

Tu et resisties a créixer, et resisties exasperantment, de vegades em semblava que trontollaves i exultava per dins perquè eres viu, però després et veia immòbil i em preguntava si no havia estat un miratge. Cuida’l, em va dir ta mare. Ella ja no hi era per gestar-te dins el ventre, et va deixar a mig fer i a mi em tocava vigilar-te a distància, sense poder ficar-te dins meu i donar-te caliu.

Encara no entenc com has arribat a ser un home fet i dret. No sé si ho vaig fer bé o va ser casualitat, encara penso que et podies haver esberlat en qualsevol moment. Ara sóc jo qui es va apagant lentament, un pobre vidu que envelleix al menjador. Amb prou feines em puc aixecar de la cadira: una capa cerosa i blanquinosa es comença a quallar arran dels meus peus.

Ja no hi som

Joan Pau Inarejos

Tu i jo acabem de desaparèixer. No és el típic somni on assisteixes a la teva mort o al teu funeral. Si t’hi fixes, ningú plora per nosaltres. No hi ha ningú que recordi en veu alta que érem massa joves. No hem tingut cap accident ni ens corcava cap malaltia. No ens hem ajagut amb les mans entrellaçades després de beure un flascó de verí. Tampoc ens ha matat cap assassí pertorbat. Simplement hem desaparegut. A poc a poc i per sempre.

Ara que ja no hi som, no et sents més lliure? Ara podem parlar de tot sense presses. Tot allò que postposàvem ens ho podem plantejar sense límits. En el nostre paradís abstracte tot és llum i espai disponible. Per fi em puc moure sense patir per entrebancar-me i sense notar la càrrega del meu cos imperfecte. Podem celebrar la nostra festa metafísica. No tacarem res, no caldrà rentar plats ni recollir els vidres trencats. Encara mires enrere. No t’hi escarrassis; no ens esperen ni ens recorden.

Ara que hem desaparegut, ja no tenim secrets l’un per l’altre. Podem contemplar el nostre no-res, exactament igual l’un a l’altre. Tu no-ets tant com jo. S’han acabat les discrepàncies i les mitges mentides per anar fent. Digue’m la cosa més grossa, ataca’m o intenta desenganyar-me: rebotarà com l’aigua contra el vent. Ja no hi sóc perquè res m’afligeixi, ja no hi ets per fer-ho i penedir-te’n. I no corris, que l’autobús no passarà. Ara és el món qui ha de córrer i neguitejar-se mentre nosaltres gaudim silenciosament del nostre no existir.

Llucifer

UN RELAT DE Joan Pau Inarejos

Recordeu la nit que vau veure un gran estel caient del cel? Aquella trencadissa de color, davallant com focs d’artifici, era jo. 

Potser no em creureu, però abans, fa molt de temps, jo era un llumener del firmament: el més brillant. Déu m’anomenava “l’àngel paó”, perquè les meves ales eren plenes de sanefes irisades com raïms de pupil·les. Us ho podeu imaginar? No us hi escarrasseu: és impossible.

Fins i tot a mi em costa recordar ben bé com era. Hi ha incomptables detalls de mi mateix que he oblidat. Però us puc prometre que hi ha una bellesa que supera tot el concebible. Cap camp de nenúfars, puresa nevada o immensitat de corall es pot comparar amb els paratges on jo vivia. Els vostres jardins es poden admirar fins que el sol s’amaga; els nostres són pura llum. Amb prou feines els intuïu quan es fa de nit, i proveu d’abastar-los amb mapes i constel·lacions. Un cansament inútil.

En la meva caiguda mil·lenària ho he presenciat tot. Jo vaig veure el gran meteorit que es va precipitar sobre la Terra i va matar els antics dracs. He estat company de llampecs, m’he adormit entre aurores boreals i he vist planar els primers avions. Mentre vosaltres us enfilàveu a l’espai amb naus de metall, jo no parava de caure, allunyant-me irreversiblement de casa meva. Ningú podia detenir el meu descens inexorable. Que potser podríeu detenir el pas del temps, o capgirar l’ordre de les estacions?

“L’àngel paó: deixeu-lo volar”. Si haguéssiu vist les meves ales! Déu les observava cada matí com un orfebre orgullós. Apartava els núvols per albirar la meva trajectòria. Li agradava veure’m fent giragonses entre l’arc de Sant Martí, deixant l’aire ple de fragàncies. Unes noies feien dringar els seus cabells d’arpa cada cop que em veien passar. Les ànimes dels difunts sentien la música tan bon punt arribaven i es preguntaven el per què de tanta gatzara. Tot el cel era una exultació per les meves acrobàcies de llum i alegria.

De vegades les creacions superen el seu creador. I les flors més magnífiques poden creure que no necessiten el jardiner. Un dia em vaig trobar sol i em va posseir aquesta negra temptació. En una nit fosca, quan tot ja estava encalmat i sense que ningú em sentís, vaig emprendre el vol de l’escapada. Però el Senyor es va despertar.

“On vas?”. Dempeus, majestàtic, em mirava fixament. Ell sap tot el que diràs abans que ho diguis. Els nostres pensaments són una peixera sense secrets per a la seva mirada escrutadora.

Li vaig dir que ja m’havia fet gran i que volia buscar altres horitzons. Volar més enllà. Qui sap si fundar un cel nou.

“Insensat”. La seva veu va retrunyir, pregona i categòrica com si vingués de tot arreu o com un llamp que impactés damunt el mar i penetrés a les seves profunditats. “Encara no has entès que no hi ha res fora d'allò que he creat? No saps que totes les estrelles són obra meva?”.

De cop em vaig sentir atrapat. Reclús d'una immensa presó de vidre. Els colors superbs del meu plomatge empal·lidien. Em sentia diminut en la seva presència. I alhora, una ràbia destructiva m’inflamava la sang.

“Tanmateix, vols marxar?”. Encegat, li vaig dir que sí, i a l’instant es va sentir un estrèpit de tempesta. Un gran remolí de núvols es va formar sobtadament sota els meus peus. Intentava volar, però l’espiral d’aire em xuclava amb una força invencible.

Jehovà s’allunyava pel seu jardí. Aterrit, no podia comprendre que no es tombés per mirar-me, que no mostrés cap compassió. Ni tan sols cap paraula per alleujar l’aflicció que m’esperava. Els fonaments del cel es van obrir, una tristesa de precipici em va travessar el ventre i en aquest punt va començar la meva caiguda llegendària.

La nit que vaig tocar a terra, silenciosament, em vaig posar a plorar. Tenia tants segles de llàgrimes retingudes que el plor em va banyar de dalt a baix, com una font torrencial, i poc a poc va apagar el meu cos en flames. Unes desferres carbonitzades era tot el que quedava de la meva antiga esplendor. Hauria volgut almenys salvar les meves ales mortes i dissecar-les, perquè algun artista les contemplés, o perquè algun infant jugués amb unes mortalles tan precioses.

Faula del plàtan i la lluna

Joan Pau Inarejos

S'està fent de nit. La lluna i el plàtan, enredats entre les branques de l’arbre, discuteixen.

Plàtan:  Desenganya’t: tu i jo som iguals.

Lluna:   Treu-t'ho del cap! Has vist la meva cara platejada? Veus la teva pell rugosa?

Plàtan:  En aquest arbre ningú no ens pot distingir. Tu ets un quart minvant, i jo un quart creixent. A punt per a la meva maduresa.

Lluna:   No em facis riure! Jo només ensenyo una part, un perfil del meu gran esplendor.

Plàtan:  Doncs jo dic la veritat: m’ofereixo sencer i tal com sóc.

Lluna:   Pretens superar-me? Pregunta a qualsevol poeta, o a aquest nen que passa, a qui de nosaltres dos es quedaria mirant.

Plàtan:  Aquest nen et mira a tu, però si tingués fam hauria de recórrer a mi. Qui et pot menjar, a tu? Qui et pot tocar?

Lluna:   Insolent! No ho saps, que les grans creacions de l’univers no servim per a res? No tenim cap amo, ni ens deixem consumir.

Plàtan:  I tanmateix, d’aquí a una setmana desapareixeràs. Sense la llum del sol no ets ningú: igual que jo.

Lluna:   No tinc temps per beneiteries. Aparta’t d’aquesta branca i deixa’m pujar.

Plàtan:  Marxa, marxa tota sola. Cada nit fas el mateix. Fuig ben amunt i així no tindràs amb qui parlar.

Lluna:     No ho necessito.

Plàtan: Tens l’esquena encorbada. No t’esgota aquesta desfilada permanent?

Lluna:   I tu tens la cara encorbada. La natura t’ha deformat tant que no saps el que dius.

Plàtan:  Potser no sé el que em dic, però encara tinc força!

El plàtan, amb el seu manoll de fulles, es llança contra la lluna i prova d’estirar-la cap a baix.

Lluna:   Però què fas? Insensat, deixa’m anar!

Plàtan:  I ara què? Et serveix de res, el teu color de plata?

Lluna:   Treu-me les fulles de sobre! Allà dalt em necessiten, i faig tard!

Plàtan:  Què faries, si et segrestés? T’imagines que la nit pogués passar sense tu?

Lluna:   Carronya del dimoni! Accepta-ho d’una vegada, cadascú te el seu lloc!

Plàtan:  I el teu és amb mi!

Lluna:   Per res del món em quedaria aquí a baix: n’he vist a milers com tu, tots creieu que durareu per sempre. Deixa’m estar!

Plàtan:  Et penses que seràs com les estrelles, oi? Nena consentida i arrogant! Elles tenen llum pròpia, tu només ets una pedra foradada en un racó del firmament!

Lluna:   Calla i madura d’una vegada!

La lluna agafa embranzida, fa un salt cap amunt i aconsegueix desempallegar-se del plàtan: ja s’ha fet de nit.

Plàtan:  Jo només volia que et quedessis amb mi.

Després d’aquestes últimes paraules, el plàtan es bressola suaument a l’arbre, uns segons, fins que se n’arrenca i cau desplomat.

Lluna:   Per fi sóc on he de ser! Mira la meva magnificència! Però… on ets?

La lluna, blanquíssima, supervisa inquietament el paisatge sota els seus peus i no troba el plàtan que cada nit quedava embadalit admirant el seu ascens. Del terra estant, entre la fullaraca, al plàtan caigut se li ha posat cara de vell. 

El tió: un conte de terror

Joan Pau Inarejos

A mitjanit, la casa era encalmada. La claror de la lluna amb prou feines il·luminava els perfils del menjador. Els llums de coloraines descobrien de manera intermitent algunes cares. Un ninot de neu sense piles. Un Pare Noel de galtes inflades en una postal. Un camell d’Orient palplantat sobre un moble. I el tió.

Encara remugava alguna brasa a la llar de foc. El tió tenia els ulls negres ben oberts, com sempre. Una nadala elèctrica i insistent sortia d’una felicitació mal tancada. El dolor era insuportable i aquella pesada manta polsegosa no l’alleujava gens. Més aviat li feia escoure les nafres. Les notes elèctriques continuaven. I tornaven a començar.

De cop, es va sentir un intens espetec. Els llums de coloraines es van fondre i una ferum de cremat ho va omplir tot. La nadala també havia callat, deixant la tornada sense concloure. Corpulent, del terra estant, el tió va tancar els ulls. Les enormes pestanyes pintades a mà van desplomar-se deixant al descobert unes parpelles fosques i tremoloses. La seva pipa es va començar a encendre i l’espontània combustió es confonia amb el fum de les bombetes mortes.

El camell de peluix va caure de costat, com acovardit, i el ninot de neu feia sonar la petita campaneta per obra d’alguna vibració invisible. Dins la foscor tèrbola, el tió va obrir els ulls de nou. Va obrir els ulls. Però ja no eren alegres i rodons com abans. S’havien tornat vermells i esprimatxats, com els d’una fera. Una bèstia ferida.

Intentant reprimir el dolor, es va anar incorporant. Una fiblada freda li travessava l’espinada cada cop que feia un gest per alçar-se. La vella manta polsegosa va anar cedint fins que el tió es va posar dempeus mostrant tota la seva anatomia estrafeta. Com un gran cuc o un quadrúpede mutilat, s’arrossegava amb el cul i només tenia les dues potes del davant, curtes i inútils com les hagués pogut dissenyar el més boig i cruel dels déus.

El tió doblegava l’esquena i avançava toscament. La lluna dibuixava contra la paret la seva ombra torta. La barretina li havia caigut sobre la cara i li tapava un ull. Desconcertat, va fer un gir en fals i va topar contra la porta de la cuina. El nas de fusta se li va trencar estrepitosament. Va obrir la boca desesperat i va comprovar que ni tan sols podia grinyolar de dolor. Darrere seu hi havia un regueró sinuós de trossos d’escorça. Només era un tronc.

El fum de la pipa es va encendre encara més. Les fibres seques del cos se li regiraven clamant venjança. Com un animal mig cec, va tornar cap al menjador i en va escrutar tots els racons, incansablement, fins que el va veure. Entre un garbuix de galetes i monedes de xocolata mig obertes, hi havia el bastó. L’instrument de la seva tortura. La causa del seu reumatisme mil·lenari.

Fent un esforç ímprobe i patètic, el tió va intentar ajupir-se, poc a poc, forçant una postura antinatural que gairebé li va costar partir-se la seva esquena de soca. Resolt en el seu sacrifici, va allargar els seus braços breus i va engrapar el bastó d’una estrebada tremolosa. La punta de la barretina començava a socarrimar-se amb el fum abrandat de la pipa.

Finalment armat, es va plantar davant el passadís, que l’esperava amb la seva fosca solemnitat. Amb la cara ennegrida, fent batzegades entre paret i paret, subjectava el pal amb decisió. Una corranda de roncs començava a escoltar-se a mesura que s’acostava a les habitacions. A l’alçada del rebedor es va creuar amb un arbre de Nadal. Carregat de boles, arrencat del seu bosc, el va deixar passar amb solidaritat vegetal.

El tió va arribar al final del passadís i va veure dues portes entreobertes, a banda i banda. A l’esquerra s’hi endevinava una americana penjada i en sortia un suau aroma de tabac i d’alè de licor. A la dreta, la porta estava estampada de dibuixos fets amb plastidecor. Uns reis hipertrofiats sobre camells diminuts, una enorme estrella psicodèlica. Uns nens bastonejant un tió. La lletra era infantil i maldestra però es llegia perfectament:  “Si tu no vols cagar / ningú t’estimarà”.

El tió va sentir una punxada al seu cor de fusta, i després d’aquesta debilitat passatgera, la fúria li va tornar a rajar a borbollons. Va empunyar el pal amb força, va mirar a un costat i a l’altre i es va decidir per l’habitació dels pares. Envalentit pel xerric de la porta, de la seva mateixa raça i matèria, s’hi va introduir sigil·losament i, un cop a dins, es va redreçar lentament, segur de si mateix, sense recordar que tenia el nas trencat.

El pare es va despertar amb el seu propi ronc, i en canviar de costat va veure amb horror aquell tronc monstruós que l’amenaçava amb un bastó enlaire. Abans no va tenir temps de demanar ajut, el tió ja l’apallissava a sang freda, mormolejant la cantarella de les neules i els torrons amb el seu gemec terrós que no era veu ni soroll. La mare, xisclant, va córrer a la paret i s’arraulia en una cantonada. De seguida, l’ombra del tronc planava sobre ella.

L’endemà, l’atestat policial parlava d’un matrimoni trobat sota una manta vermella amb signes de violència. Ell, amb una misteriosa pipa de grans dimensions col·locada entre els llavis, i un regalim de sang seca. Ella, escanyada amb una barretina que li cobria tot el cap. Al voltant, neules i torrons esmicolats a consciència. Als nens encara se’ls busca. Es creu que estan segrestats en un bosc per un estrany psicòpata. Però és impossible trobar-los: sembla que tots els arbres conspirin contra la policia. Es fa una crida a la ciutadania, tota pista serà benvinguda. Bon Nadal.

I també...

 'La Castanyera, un conte de terror'.