31 diciembre 2013
Mejor cine visto en 2013
por JOAN PAU INAREJOS
1 EL ÚLTIMO
CONCIERTO
Todo un concierto de conflictos y contrapuntos cabe en esta
película excelentemente tejida, humanamente adictiva, con secundarios que
catalizan las pasiones de los protagonistas. LEER MÁS
2 GRAVITY
Le da tiempo de ser, simultáneamente, una vibrante película de
aventuras, una osada filigrana tecnológica y una tácita reflexión sobre los viajes
entre el cielo y la tierra. LEER MÁS
3 SIETE PSICÓPATAS
Con su juego libérrimo de cine dentro del cine, alternando
frenesí surreal con parsimonia de western, habla de Quijotes fumados que se
creen su propia historia de gánsteres. LEER MÁS
4 EL LADO BUENO DE
LAS COSAS
Comedia-río inteligente y fresca, barnizada de realismo
social, cuajada de diálogos marcianos y con uno de los encuentros románticos más
excéntricos que se recuerdan . LEER MÁS
5 UNA CASA EN
CÓRCEGA
Utopía pastoral de una joven urbanita que busca el sentido a
su vida. Tan modesta en sus recursos como grande en sus interpretaciones y su
cálida puesta en escena. LEER MÁS
6 STOKER
Triángulo malsano y fáustico entre una joven, su madre y su
tío. Park Chan-wook ofrece atención febril a los detalles y un dominio
apabullante del montaje metafórico. LEER MÁS
7 DJANGO
El esclavo asciende a cowboy en este western cien por cien made in Tarantino. Como siempre,
dirección impecable, humor negrísimo y puesta en escena insultantemente
excesiva y magistral. LEER MÁS
8 CANÍBAL
Un antropófago de provincias, de gélida mirada y con las
facciones de un genial Antonio de la Torre. Bravo por el Hannibal Lecter
andaluz, eje de esta bella y tenebrosa película. LEER MÁS
9 UN AMIGO PARA
FRANK
Extraña pareja entre un anciano con Alzheimer y un androide
asistente. Barniz de ciencia-ficción para para una comedia dramática
profundamente humana y humanista. LEER MÁS
10 BLUE JASMINE
Encerrada en su burbuja negacionista, hablando sola, la
Jasmine de Cate Blanchett ya es por
méritos propios una de las mejores neuróticas del universo de Woody Allen. LEER MÁS
29 diciembre 2013
El tió: un conte de terror
Joan Pau Inarejos
A mitjanit, la casa era encalmada. La claror de
la lluna amb prou feines il·luminava els perfils del menjador. Els llums de
coloraines descobrien de manera intermitent algunes cares. Un ninot de neu
sense piles. Un Pare Noel de galtes inflades en una postal. Un camell d’Orient palplantat
sobre un moble. I el tió.
Encara remugava alguna brasa a la llar de foc.
El tió tenia els ulls negres ben oberts, com sempre. Una nadala elèctrica i
insistent sortia d’una felicitació mal tancada. El dolor era insuportable i aquella
pesada manta polsegosa no l’alleujava gens. Més aviat li feia escoure les
nafres. Les notes elèctriques continuaven. I tornaven a començar.
De cop, es va sentir un intens espetec. Els
llums de coloraines es van fondre i una ferum de cremat ho va omplir tot. La
nadala també havia callat, deixant la tornada sense concloure. Corpulent, del
terra estant, el tió va tancar els ulls. Les enormes pestanyes pintades a mà
van desplomar-se deixant al descobert unes parpelles fosques i tremoloses. La seva
pipa es va començar a encendre i l’espontània combustió es confonia amb el fum de
les bombetes mortes.
El camell de peluix va caure de costat, com
acovardit, i el ninot de neu feia sonar la petita campaneta per obra d’alguna
vibració invisible. Dins la foscor tèrbola, el tió va obrir els ulls de nou. Va
obrir els ulls. Però ja no eren alegres i rodons com abans. S’havien tornat
vermells i esprimatxats, com els d’una fera. Una bèstia ferida.
Intentant reprimir el dolor, es va anar
incorporant. Una fiblada freda li travessava l’espinada cada cop que feia un
gest per alçar-se. La vella manta polsegosa va anar cedint fins que el tió es
va posar dempeus mostrant tota la seva anatomia estrafeta. Com un gran cuc o un
quadrúpede mutilat, s’arrossegava amb el cul i només tenia les dues potes del
davant, curtes i inútils com les hagués pogut dissenyar el més boig i cruel
dels déus.
El tió doblegava l’esquena i avançava toscament.
La lluna dibuixava contra la paret la seva ombra torta. La barretina li havia
caigut sobre la cara i li tapava un ull. Desconcertat, va fer un gir en fals i
va topar contra la porta de la cuina. El nas de fusta se li va trencar
estrepitosament. Va obrir la boca desesperat i va comprovar que ni tan sols
podia grinyolar de dolor. Darrere seu hi havia un regueró sinuós de trossos d’escorça.
Només era un tronc.
El fum de la pipa es va encendre encara més. Les
fibres seques del cos se li regiraven clamant venjança. Com un animal mig cec,
va tornar cap al menjador i en va escrutar tots els racons, incansablement,
fins que el va veure. Entre un garbuix de galetes i monedes de xocolata mig
obertes, hi havia el bastó. L’instrument de la seva tortura. La causa del seu
reumatisme mil·lenari.
Fent un esforç ímprobe i patètic, el tió va
intentar ajupir-se, poc a poc, forçant una postura antinatural que gairebé li
va costar partir-se la seva esquena de soca. Resolt en el seu sacrifici, va
allargar els seus braços breus i va engrapar el bastó d’una estrebada
tremolosa. La punta de la barretina començava a socarrimar-se amb el fum
abrandat de la pipa.
Finalment armat, es va plantar davant el
passadís, que l’esperava amb la seva fosca solemnitat. Amb la cara ennegrida,
fent batzegades entre paret i paret, subjectava el pal amb decisió. Una
corranda de roncs començava a escoltar-se a mesura que s’acostava a les habitacions.
A l’alçada del rebedor es va creuar amb un arbre de Nadal. Carregat de boles,
arrencat del seu bosc, el va deixar passar amb solidaritat vegetal.
El tió va arribar al final del passadís i va
veure dues portes entreobertes, a banda i banda. A l’esquerra s’hi endevinava
una americana penjada i en sortia un suau aroma de tabac i d’alè de licor. A la
dreta, la porta estava estampada de dibuixos fets amb plastidecor. Uns reis hipertrofiats sobre camells diminuts, una
enorme estrella psicodèlica. Uns nens bastonejant un tió. La lletra era
infantil i maldestra però es llegia perfectament: “Si tu no vols cagar / ningú t’estimarà”.
El tió va sentir una punxada al seu cor de fusta,
i després d’aquesta debilitat passatgera, la fúria li va tornar a rajar a
borbollons. Va empunyar el pal amb força, va mirar a un costat i a l’altre i es
va decidir per l’habitació dels pares. Envalentit pel xerric de la porta, de la
seva mateixa raça i matèria, s’hi va introduir sigil·losament i, un cop a dins,
es va redreçar lentament, segur de si mateix, sense recordar que tenia el nas
trencat.
El pare es va despertar amb el seu propi ronc, i
en canviar de costat va veure amb horror aquell tronc monstruós que l’amenaçava
amb un bastó enlaire. Abans no va tenir temps de demanar ajut, el tió ja l’apallissava
a sang freda, mormolejant la cantarella de les neules i els torrons amb el seu
gemec terrós que no era veu ni soroll. La mare, xisclant, va córrer a la paret
i s’arraulia en una cantonada. De seguida, l’ombra del tronc planava sobre
ella.
L’endemà, l’atestat policial parlava d’un
matrimoni trobat sota una manta vermella amb signes de violència. Ell, amb una misteriosa
pipa de grans dimensions col·locada entre els llavis, i un regalim de sang seca.
Ella, escanyada amb una barretina que li cobria tot el cap. Al voltant, neules
i torrons esmicolats a consciència. Als nens encara se’ls busca. Es creu que
estan segrestats en un bosc per un estrany psicòpata. Però és impossible
trobar-los: sembla que tots els arbres conspirin contra la policia. Es fa una
crida a la ciutadania, tota pista serà benvinguda. Bon Nadal.
I també...
26 diciembre 2013
Sant Caneló
Joan Pau Inarejos
Deu ser per allò de marcar la
diferència, el cas és que els catalans tenim una certa tendència a anar tard en les
celebracions. El Nadal està bé, però la gran festa –i el gran tiberi– el fem
per Sant Esteve. El mateix per Pasqua: sembla que el Diumenge de Resurrecció
només sigui un preàmbul per menjar-se la mona del dilluns. Clarament, anem amb delay.
Els historiadors diuen que
aquesta curiosa pulsió del calendari té a veure amb l’antiga pertinença de Catalunya
a l’imperi carolingi. Corria el segle IX quan els emperadors centreeuropeus van dictaminar que “l’endemà
de cada pasqua seria festiu”. No està clar qui els ho va demanar, però a fe de Carlemany que es van avançar deu segles en el culte als ponts i les seves múltiples
advocacions turístiques.
Les festivitats en diferit
confirmen tots els estereotips sobre els nadius del nord-est peninsular: gent
perepunyetes, que s’ho pensa tot deu vegades, que s’arronsa amb les coses
grosses, a qui li agrada descentrar-se. Que gaudeix cultivant la ironia i la
sàtira barroca. Gent estalviadora i garrepa: els canelons neixen per donar
sortida als excedents de carn del Nadal. Si d’altres nacions tenen el caviar o el foie, les nostres delícies estan fetes d’escorrialles. I això no ho pot dir tothom.
Etiquetes de comentaris:
Textos de Joan Pau Inarejos sobre objetos cotidianos,
Textos sobre arte de Joan Pau Inarejos,
Todos los textos de Joan Pau Inarejos
20 diciembre 2013
El noi de la mare
La 'Madonnina' de Roberto Ferruzzi (1897) |
Joan
Pau Inarejos
Una de les funcions més antigues de la música és adormir. Així de pràctic
i de prosaic. Melodies com ‘El cant dels ocells’ o ‘El noi de la mare’ han
estat humils cançons de bressol abans d’esdevenir himnes culturals. Qualsevol
mare sap que l’acompanyament rítmic del son no és cap banalitat ni cap tràmit,
sinó un moment de màxima dedicació i deteniment. La cançó de bressol és un
gènere de l’art. Secret i recollit: per a un únic espectador.
La cançó de bressol es com l’àtom de la física quàntica: s’esvaeix amb la
mirada de l’intrús. Mai s’hi pot interferir, ningú pot posseir des de fora
aquest alletament de la paraula. Si ho fa, la veu comença a trontollar i la
vocalista marxa a l’encalç d’un lloc més apartat.
El curiós és que, si s'hi para una orella indiscreta, es comprova que hi ha
poques cançons de bressol mal interpretades. Sembla que, en aquest registre
subtil, la veu humana treu la seva millor versió. No ens ha d’estranyar: és un
taral·leig que busca una seducció hipnòtica. Una bellesa no apassionada com la
rosa, més aviat tranquil·litzadora com la rosella.
Al famós llibre ‘El simi nu’, Desmond Morris observa que la gran majoria
de les mares bressolen els nadons al cantó del cor, un acte reflex que
demostren fins i tot els quadres de la Verge amb el nen Jesús. L’autor hi veu
la prova que la tonada dels batecs cardíacs condueix més fàcilment cap al son. Tam-patam-tam. “Allà
on vegeu inseguretat, trobareu possiblement, el ritme asserenador del cor”. L’embrió
està fixat a aquest compàs familiar des de l’úter i se sent confortat quan el
recupera en el caos arrítmic del món exterior.
Hi ha un ordre, hi ha un ritme, tot està bé: et pots adormir. Vet aquí la valuosa i complexa comunicació que transmet la cançó de bressol més simple. Quan
les coses concorden (con-cordia) és
perquè estan ajustades al cor i no cal estar en vetlla. Aquest és l’autèntic rellotge
vital, i no el que ens desperta de manera estrident i sense cap harmonia per
anar cada dia a treballar.
17 diciembre 2013
Lo mejor leído en 2013
por JOAN PAU INAREJOS
A veces, leer es
lo más parecido a rezar. Algunos lo hacemos justo antes de dormir, y no como
mero lenitivo, sino como la forma consuetudinaria de afianzarnos en lo íntimo e
intemporal. Aunque perdamos el hábito, aunque permanezcamos ajenos a las
llamadas novedades editoriales, aunque la vida estresada y paticorta nos convierta en algo así como agnósticos de la letra impresa, algunos siempre tenemos cierto libro esperándonos en la mesilla de noche, como un rosario, como una válvula última de seguridad. Estos compañeros bien valen un ranking.
1 El maestro y Margarita
Mijaíl Bulgakov
El amigo Lluís Mata, buen rusófilo, me introdujo en el mundo fáustico y alucinado
de Bulgakov. El diablo aterriza en el Moscú de los años 30 y reparte a diestro
y siniestro entre funcionarios mediocres y escritores pretenciosos. Todo un
universo literario que aúna el escapismo más lírico y encendido –los vuelos, el
romanticismo desgarrado- con las dotes más finas de observación social y psicológica.
Hay tiempo para las escenas de destrucción operística, para las metáforas
bíblicas, para los diálogos desternillantes y lo mejor, para una trama
felizmente imprevisible. Una rareza de lujo. LEER FRAGMENTOS
2 Viento del pueblo
Miguel Hernández
El poemario más radical y militante de Miguel Hernández recorre los
paisajes siempre torturados de la Guerra Civil española. Desarrapado, desde su herido,
rojo corazón, el de Orihuela canta a la mano del obrero, “rama combatiente del
cuerpo” y al sudor que hace
“transparentes e iguales” a los hermanos en el trabajo. Sus versos
brotan espumosamente, entusiastamente, desesperadamente, cuando ensalzan a las
brigadas internacionales (las “almas sin fronteras”) o a las trincheras,
“orgullosas” de cobijar a los cuerpos muertos de aquellos que combaten por la
justicia (“parecen plata dormida”). La historia la escriben los vencedores; la
poesía, los vencidos. LEER FRAGMENTOS
3 El árbol de la ciencia
Pío Baroja
La novela insignia Baroja relata la tragedia espiritual de un médico
enfrentado a la España decadente de 1900. Sus páginas invitan a una concepción
de la existencia tan desconsolada como bella e inteligentemente expuesta. De un
lado la amargura del hombre ilustrado, que comprueba la amargura del árbol de
la ciencia (“El hombre, cuya necesidad es conocer, es como la mariposa que
rompe la crisálida para morir”). De otro, la España negra, pueblerina y
petulante (“la moral del espectador de toros, que siempre exige valor en
otros”). Antiutópica y antirromántica, la pluma barojiana apenas ofrece un
consuelo: embrutecerse y vivir mundanamente para “conservar el espíritu
límpio”. LEER FRAGMENTOS
4 El mono desnudo
Desmond Morris
El clásico divulgativo de 1967 sigue conservando su frescura y capacidad de
sugestión al detallar las raíces animales de nuestro comportamiento. El humano
es “primate por linaje y carnívoro por adopción”: un mono que bajó del árbol y
perdió el vello para no abochornarse. Nos enamoramos para llenar el vacío
emocional de los padres, y la promiscuidad no es mero vicio, sino sabio resorte
de la naturaleza para afianzar la monogamia (!). Somos el único animal que mata
en masa porque la guerra moderna ha borrado las señales de apaciguamiento. Y
una observación luminosa: la risa es una transformación mágica del llanto
cuando la zozobra se cruza con la confianza. Reír es cabalgar sobre el miedo. LEER FRAGMENTOS
5 Antología poética
Rafael Alberti
La melena plateada más afamada de la poesía española firma una obra llena
de nostalgias marítimas. El mar. La mar. Culto y popular, lorquiano y
colorista, sus ademanes barrocos también dejan lugar a la precisión intimista
(“Tú eres lo que va /agua que me lleva / que me dejará”). Su poema a la paloma
equivocada es un himno perfecto, una lamentación de ritmo literario impecable
sobre los grandes fracasos y la frustración fatal de los deseos. Alberti se
pasea por Nueva York y afea a la Libertad que “baje a vender su sombra por los
puertos” y nos hace subir a su azotea: “mientras yo me tiendo en tu horizonte /
para que me divises de lejos”. LEER FRAGMENTOS
Etiquetes de comentaris:
Comentarios de libros leídos por Joan Pau Inarejos,
ranking,
rankings,
Todos los textos de Joan Pau Inarejos
16 diciembre 2013
Aburrimiento
José Antonio Marina
Suplemento ‘Es’, La Vanguardia, 14/12/2013
Los padres enloquecen cuando oyen a su niño decir: “Me
aburro”. Se sienten culpables, inútiles, desleales (…). Ortega decía que cuando
un animal se aburre, se duerme. En cambio, el hombre permanece despierto y
tiene que inventar cosas. Peter Toohey (…) Afirma que [el aburrimiento] es la antesala
de la creatividad. Cuando estamos aburridos, buscamos nuevas salidas. Si nos
apresuramos a divertir al niño, le condenamos a la pasividad.
12 diciembre 2013
Plou? Maleïda Espanya!
Joan Pau Inarejos
“TV3 diu a vegades que ‘plou a l’estat espanyol’ i que ‘Espanya
ens roba’. Però és a l’inrevés: la pluja cau a Espanya i és l’estat espanyol
qui ens roba”. La frase, més o menys literal, és de Rafael Jorba, i, en forma
de boutade, expressa un aclariment saludable. El tabú a l’hora d’anomenar
Espanya (fins i tot els poetes l’han esquivat, amb els seus cants a Sepharad i
la pell del brau) és un dels tics més recurrents –i a voltes risible– de l’anomenat
nacionalisme o sobiranisme català. No dir les coses pel seu nom sempre es gira
en contra de qui ho practica, i d’aquí aquestes disfuncions politicometeorològiques
que ens fan confondre, com deia Serrat, “les il·lusions amb el cul”.
És cert que el mot Espanya ha estat segrestat massa vegades per
ultres i repressors. És comprensible, per tant, que a molta gent
li provoqui una urticària inevitable, igual que els colors de la rojigualda
amb la seva permanent radiació castrense. Fins i tot molts sindicalistes i líders
d’esquerres espanyols prefereixen parlar d’”aquest país”, amb una còmoda
ambigüitat. Ortega va observar que Espanya era un país invertebrat, i el seu
diagnòstic continua sense tractament. Espanya, al marge dels múltiples
sentiments d’uns i altres, és en bona mesura un fracàs històric. Un embrió que
va quedar a mitges.
Però això no vol dir pas que Espanya no existeixi: Espanya
és una realitat històrica imperfecta, soferta, on Catalunya –les seves elits i
el seu poble– de vegades hi ha sortit guanyant i moltes altres hi ha sortit
perdent. No cal recordar tots els petits comerciants i grans industrials que
han viscut de l’Espanya gran, ni la solidaritat que va unir tants pobles
d’Espanya contra el feixisme, ni les elits tecnocràtiques barcelonines
que van donar un viratge liberalitzador a l’estat franquista. Per bé o per mal,
també som actors de la funció peninsular.
Suggerir que Espanya és un artefacte totalment aliè, programat
sistemàticament en contra de Catalunya, com a mínim és poc rigorós. És
el retolador gros dels propagandistes tapant la lletra petita dels historiadors.
Les injustícies comeses al llarg del temps pels governs espanyols, el
centralisme atàvic de matriu castellana, fins i tot els intents de genocidi
cultural, no justifiquen una simplificació tan palmària de la història. Vivim
una febrada narcisista: els nacionalismes espanyol i català es miren amb recel
com si mai hagués existit res més al seu voltant.
En contra de tants negacionistes, pagaria la pena celebrar i
reconèixer que tots existim. Poder ser independentista i dir que viva España, i que vive la France, com replicava hàbilment Alfred Bosch davant les
provocacions de la zona més cavernosa de l’hemicicle. Acceptar que el sol surt
per tothom i que, quan plou, potser també es mulla el pati del veí.
10 diciembre 2013
Fent l'indi al MNAC
Santa Maria de Taüll / 'Parvati i Ganesha' de Jamini Roy |
Joan
Pau Inarejos
Qui ha trepitjat alguna
vegada la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya sap que es
tracta, sobretot, d’un immens monument a la buidor (MNAC: en direm així fins
que algú amb dos dits de front s’atreveixi a parlar del Museu de Montjuïc o el
Museu del Palau, amb tots els respectes per als altres museus de Montjuïc i per
als altres palaus d'ubicacions i reputacions diverses).
La Sala Oval, dèiem,
és un gran ventre buit al bell mig del palau neobarroc construït per a l’Exposició Universal de 1929, i tanmateix aquest espai ordinàriament inert i
inquietant té una certa tendència a convertir-se en coliseu de les discussions
estètiques, sempre cridaneres, d’aquest país nostre.
Aquest cop, l’espurna
l’ha encesa el fastuós casament de la neboda d’un multimilionari indi (com es diu ella? tant se val), però les parets de la Sala Oval encara
recorden una altra cridòria sonada. Corria l’any 1 aC
(abans de Cobi), quan tota la ciutat treia fum amb la pretensió de col·locar-hi
un mitjó gegant. Un habitant fantasmal entre 1.500 metres quadrats.
L'"atemptat estètic" havia de ser perpetrat per Antoni Tàpies i tenia
els autors intel·lectuals asseguts a l’àgora olímpica de Pasqual Maragall. L'operació va fracassar.
La Barcelona que
ahir es regirava contra l’extrema modernitat del mitjó avui es regira –i no li
falten raons– contra l’apoteosi del luxe asiàtic. Si d’aquell mitjó hom es
preguntava si faria pudor, per ser més autèntic –Catalunya produeix en la
mateixa mesura els genis i els seus brillants parodiadors–, d’aquesta boda
índia se n’ha avorrit la fragància marejadora. "Un indiscret perfum s’escola",
com deia Sisa dels seus maniquís.
Un perfum de
fantasies escapistes i opulentes a la muntanya de Júpiter, mentre el poble ras
les passa molt magres a baix. Poc prudent. Una gran espot sense cap euro
públic, però amb localitzacions que paguem entre tots. En defensa de les noces
maratonianes ens han dit que els diners recaptats serviran per comprar el
quadre d'un "important pintor català". Posats a fer, el MNAC
podria haver obert els braços a la gran cultura visual del subcontinent de
Gandhi, on algunes creacions no estan gaire lluny del caràcter hieràtic i
fascinant del nostre romànic.
Ho demostren els
quadres de Jamini Roy, un dels artistes que m'ha fet descobrir l'amic Agus Morales,
teòric tot terreny de la modernitat índia. Els experiments neoprimitius de Roy, realitzats en ple
segle XX, tindrien un magnífic diàleg, com es diu ara, amb les maternitats,
els bestiaris i les composicions encapsulades que guarneixen els frontals i
frescos medievals custodiats a Barcelona. I això, si em permeteu l'apunt
personalíssim, sí que hauria estat un casori digne dels nostres impostos.
Etiquetes de comentaris:
Artículos y textos ensayísticos de Joan Pau Inarejos,
Textos sobre arte de Joan Pau Inarejos,
Todos los textos de Joan Pau Inarejos
01 diciembre 2013
#totsOlesa
Joan Pau Inarejos
Prossegueixo amb la meva
fase de dol per Antònia Font i retrobo un dels mots poètics creats o recollits
al vol per Joan Miquel Oliver. “Sa totsolesa és sa meva por” (cançó ‘Sa llimona’,
de l’àlbum ‘A Rússia’).
Totsolesa. Certament, el diccionari admet que ens podem entotsolar (abstreure’ns, estar tots sols anímicament), igual que els castellanoparlants es poden ensimismar (una de les paraules que més envejo), però no diu res sobre aquesta totsolesa tan substantiva i rotunda.
Totsolesa. Certament, el diccionari admet que ens podem entotsolar (abstreure’ns, estar tots sols anímicament), igual que els castellanoparlants es poden ensimismar (una de les paraules que més envejo), però no diu res sobre aquesta totsolesa tan substantiva i rotunda.
En alguns xats
lingüístics d’Internet es pregunten si això de la totsolesa és la manera exacta
de referir-se a la solitud mallorquina, insulada i excèntrica. Els gallecs
tenen la morriña, els portuguesos la saudade, els francesos l’spleen. Catalunya té la “dolça melangia”
cantada per Marina Rossell, una esplèndida derivació de la malenconia que també està pendent de la seva rehabilitació moderna.
Li hem de treure la ploma de gavina.
Deu ser una malaltia
marítima, perquè moltes de les nacions que generen aquestes expressions veuen vaixells
a l’horitzó. El cas és que la totsolesa illenca és capaç de desconcertar ni més
ni menys que el Gran Google, la novíssima biblioteca d’Alexandria del món
global. Feu-ne la prova: una incursió a la totsolesa us remetrà a frases inesperades
que sonen a eslògans municipals. "Tots Olesa". La passió pot més que la lletra.
29 noviembre 2013
10 poemes d'Antònia Font
(i una cançó desesperada)
Joan Pau Inarejos
Quan he sabut que els Antònia Font plegaven, he tingut una
necessitat instintiva de fer inventari de les seves cançons. Com si tingués por
de perdre-les, com qui revisa les pertinences quan ha patit un robatori.
Aquesta és la petita tragèdia que regeix les relacions entre els artistes i el
seu públic: en bona mesura, creiem que ens
pertanyen i per això ens sentim una mica estafats quan marxen. Ens palpem la
cartera.
Qui escriu aquestes línies no es considera en absolut mitòman, i tanmateix esperava els nous lliuraments de Joan Miquel Oliver, Pau Debon i
companyia amb la sensació més semblant a la nit de Reis de la infància: una
veritable expectativa. Una certesa que et sorprendran. Un deixar-se portar pel
joc i el plaer estètic més descaradament incompromès. Confesso que me’ls he
sentit tan meus, que de vegades em semblava com si les cançons les hagués
escrit, pensat o compost jo mateix. Quina gran vanitat caracteritza sovint els
enamorats!
No sóc original, però deixo aquí la meva llista –dolorosa, incomplerta–
amb les deu cançons dels Antònia que salvaria d’un incendi, que m’enduria a una
illa deserta o com coi s’anomeni aquest tòpic tan gastat i consolador. De
gelocatil i cafeïna arrencarem almanco avui.
01 Loco
A la vora dels vint anys, treballant a Ràdio Esplugues,
escoltava cada dia una falca amb aquesta cançó prenyada d’entusiasme
mediterrani, esquitxada escumosa del disc ‘Taxi’. Després vaig saber que l’addictiva
invitació a ballar damunt la mar la feien uns mallorquins amb nom de cantautora
tronada. Els hauré d’escoltar més, vaig pensar. Escoltar
02 Wa Yeah!
El disc ‘Batiscafo Katiuscas’ conté aquest manifest al·lucinògen
i dadaista, amb zebres que creuen el semàfor i publicitat ballable de Margaret
Astor. Sempre he pensat que els Antònia Font serien rebentapistes electrònics de
cal Déu si s’ho haguessin proposat. Escoltar
03 Love song
Molt murris, els creadors de ‘Batiscafo Katiuscas’
camuflen amb un títol redundant i rutinari un dels millors temes romàntics
que s’han escrit mai en català. Making off d’un poema d’amor escrit en la
distància i la nostàlgia d’un trajecte aeri. Diria que es teus llavis són
hiverns. Escoltar
04 Serpentines esquinçades
Aquarel·la de final de festa, amb la sensació derrotista que
tenen totes les ressaques, compta amb la veu precisa i plena de penetració
psicològica de Pau Debon per conduir-nos a través d’un paisatge fugaç. De serpentines esquinçades
i d'altres despulles entre la nit i el dia. Perla neomodernista del
quilomètric ‘Vostè és aquí’. Escoltar
05 Batiscafo Katiuscas
En el palmarès més èpic dels mallorquins hi figura aquest
himne marítim de títol marcià i grandiositat musical. Sirenes, balenes, i els
ecos d’una estranya tragèdia soviètica bussegen entre els seus acords
lluminosos. La meva memòria sentimental sempre l’associarà a les immersions
oceàniques de Tintín que vaig llegir aquell estiu. Escoltar
06 Clint Eastwood
El cowboy és l’amo i senyor del disc ‘Lamparetes’,
dedicat als fundadors de la civilització. Amb l’aparent espontaneïtat que els
caracteritza, com si no anés amb ells, Oliver i Debon ens regalen aquest storyboard
adust, de ritme perfecte, endolcit per una ironia irresistible. Do you know?
Maybe. Escoltar
07 Dins aquest iglú
Cada cop que escolto les primeres notes d’aquesta cançó (de
l’àlbum ‘Alegria’) tinc l’exacta sensació de llançar-me al vol des d’un
penya-segat. Íntim i desolat, Oliver parla sense embuts del seu desert interior,
d’aquest iglú tan paradoxalment immens i enclaustrador. Tan privat de tu.
Escoltar
08 Armando Rampas
Una de les cançons més breus, vitaminades i sonorament
intenses de ‘Taxi’. Un comandant de nom surrealista i impulsos sexuals poc
lloables. Feliçment passada de voltes i sempre jugant a l’equívoc metafòric:
qui és el violador de les altures, l’home o l’avió que travessa i desvirga els
núvols? Escoltar
09 Portaavions
Demostració modesta que Oliver és un geni de la composició i
l’escriptura musical. Capaç de traslladar mons anímics fent veure que parla d’altres
coses. De botons d’abric i de badies de petroliers, per exemple. (Amb rampells
lírics sublims: “Li falta una capa de mel / li falta una banda sonora en
aquesta mirada d’oliva i de gel”. Del disc ‘Taxi’). Escoltar
10 Tots es motors
Mos estimàvem, mos destrossàvem mútuament ses vides. Brutal
i cert com la vida real, ho diuen els versos del track més motoritzat i rocker del viatge 'A Rússia'. Embalat amb una rastellera de neologismes -mos
sexuàvem, mos gastronomíem- en una cursa imparable cap a la promiscuïtat creativa
i destructiva. Escoltar
Suscribirse a:
Entradas (Atom)