per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 5
Estem tan saturats d’èpica
setcentista a propòsit del Tricentenari que qualsevol visió alternativa i
pausada d’aquells esdeveniments és com una glopada d’aire fresc. La pel·lícula
del director i videoartista italià Claudio Zulian, aquesta potser és la seva
millor virtut, s’atreveix a parlar de 1714 des de la taverna, des del pati del
darrere, des de l’alcova (no pas des de la trinxera o la barricada: no són Els Miserables.cat). El resultat és una
cosa tan paradoxal com un relat històric d’alè intimista o, si voleu, un drama
quotidià amb la Història de fons.
Contemplatiu fins a extrems
desesperants, el de Campodarsego (Vèneto) no ha volgut fer un fulletó d’època convencional, sinó un fresc costumista, subjectivista pel que fa al punt de vista i delicadament cuidat en l’estètica i els detalls.
Per moments, sembla que estiguem veient la Barcelona austracista tal com
l’hauria pintat Jan Vermeer (no falten alguns paral·lelismes amb la pel·lícula
‘La jove de la perla’ en la tensa relació entre la jove Marianna i l’adroguer
Vicenç).
En certa manera, ‘Born’ sembla
més un homenatge a l’art dels interiors holandesos i les escenes
impressionistes que una pel·lícula pròpiament dita. Una espelma, una finestra,
una vella cosint, una pipa o un mirall: amb aquests senzills elements Zulian
construeix els seus plans fixos i decididament pictòrics, atents a les textures
i les il·luminacions matisades. No li interessen els abrandaments melgibsonians
ni —ai— el ritme narratiu que asseguri un mínim entreteniment.
Lluny de qualsevol ardor
politico-patriòtic i de passada estalviant uns quants calerons en la recreació
de les batalles i les multituds, la història gravita sobre personatges anònims,
els secundaris o els extres de 1714, per dir-ho d'aquesta manera, mentre a fora —intel·ligent ús del so per donar
més embalum al fora de pla— tenen lloc la guerra i les grans conspiracions. Embadaleix la veu de Vicky Luengo xiuxiuejant més que cantant ‘La dama
d’Aragó’…
És cert que Zulian emet subtils picades d’ullet a l’actualitat: crisi econòmica, desnonaments,
pauperització de la classe mitjana. El drama silenciós i hiperrealista de
‘Born’ podria transcórrer el 2014 si els personatges es traguessin les
perruques i deixessin de parlar en segona persona del plural. Però
també és cert que costa Déu i ajuda acompanyar-lo una hora i mitja minuts en la seva parsimònia
soporífera. Es pot anar més lent o més de pressa, però al reialme del cinema no
hi ha més rei que el ritme.
‘BORN’, DE CLAUDIO ZULIAN
No hay comentarios:
Publicar un comentario