31 diciembre 2013

Mejor cine visto en 2013

De violinistas, astronautas y psicópatas
por JOAN PAU INAREJOS

1 EL ÚLTIMO CONCIERTO
Todo un concierto de conflictos y contrapuntos cabe en esta película excelentemente tejida, humanamente adictiva, con secundarios que catalizan las pasiones de los protagonistas. LEER MÁS

2 GRAVITY
Le da tiempo de ser, simultáneamente, una vibrante película de aventuras, una osada filigrana tecnológica y una tácita reflexión sobre los viajes entre el cielo y la tierra. LEER MÁS

3 SIETE PSICÓPATAS
Con su juego libérrimo de cine dentro del cine, alternando frenesí surreal con parsimonia de western, habla de Quijotes fumados que se creen su propia historia de gánsteres. LEER MÁS

4 EL LADO BUENO DE LAS COSAS
Comedia-río inteligente y fresca, barnizada de realismo social, cuajada de diálogos marcianos y con uno de los encuentros románticos más excéntricos que se recuerdan . LEER MÁS

5 UNA CASA EN CÓRCEGA
Utopía pastoral de una joven urbanita que busca el sentido a su vida. Tan modesta en sus recursos como grande en sus interpretaciones y su cálida puesta en escena. LEER MÁS

6 STOKER
Triángulo malsano y fáustico entre una joven, su madre y su tío. Park Chan-wook ofrece atención febril a los detalles y un dominio apabullante del montaje metafórico. LEER MÁS

7 DJANGO
El esclavo asciende a cowboy en este western cien por cien made in Tarantino. Como siempre, dirección impecable, humor negrísimo y puesta en escena insultantemente excesiva y magistral. LEER MÁS

8 CANÍBAL
Un antropófago de provincias, de gélida mirada y con las facciones de un genial Antonio de la Torre. Bravo por el Hannibal Lecter andaluz, eje de esta bella y tenebrosa película. LEER MÁS

9 UN AMIGO PARA FRANK
Extraña pareja entre un anciano con Alzheimer y un androide asistente. Barniz de ciencia-ficción para para una comedia dramática profundamente humana y humanista. LEER MÁS

10 BLUE JASMINE
Encerrada en su burbuja negacionista, hablando sola, la Jasmine de Cate Blanchett  ya es por méritos propios una de las mejores neuróticas del universo de Woody Allen. LEER MÁS


29 diciembre 2013

El tió: un conte de terror

Joan Pau Inarejos

A mitjanit, la casa era encalmada. La claror de la lluna amb prou feines il·luminava els perfils del menjador. Els llums de coloraines descobrien de manera intermitent algunes cares. Un ninot de neu sense piles. Un Pare Noel de galtes inflades en una postal. Un camell d’Orient palplantat sobre un moble. I el tió.

Encara remugava alguna brasa a la llar de foc. El tió tenia els ulls negres ben oberts, com sempre. Una nadala elèctrica i insistent sortia d’una felicitació mal tancada. El dolor era insuportable i aquella pesada manta polsegosa no l’alleujava gens. Més aviat li feia escoure les nafres. Les notes elèctriques continuaven. I tornaven a començar.

De cop, es va sentir un intens espetec. Els llums de coloraines es van fondre i una ferum de cremat ho va omplir tot. La nadala també havia callat, deixant la tornada sense concloure. Corpulent, del terra estant, el tió va tancar els ulls. Les enormes pestanyes pintades a mà van desplomar-se deixant al descobert unes parpelles fosques i tremoloses. La seva pipa es va començar a encendre i l’espontània combustió es confonia amb el fum de les bombetes mortes.

El camell de peluix va caure de costat, com acovardit, i el ninot de neu feia sonar la petita campaneta per obra d’alguna vibració invisible. Dins la foscor tèrbola, el tió va obrir els ulls de nou. Va obrir els ulls. Però ja no eren alegres i rodons com abans. S’havien tornat vermells i esprimatxats, com els d’una fera. Una bèstia ferida.

Intentant reprimir el dolor, es va anar incorporant. Una fiblada freda li travessava l’espinada cada cop que feia un gest per alçar-se. La vella manta polsegosa va anar cedint fins que el tió es va posar dempeus mostrant tota la seva anatomia estrafeta. Com un gran cuc o un quadrúpede mutilat, s’arrossegava amb el cul i només tenia les dues potes del davant, curtes i inútils com les hagués pogut dissenyar el més boig i cruel dels déus.

El tió doblegava l’esquena i avançava toscament. La lluna dibuixava contra la paret la seva ombra torta. La barretina li havia caigut sobre la cara i li tapava un ull. Desconcertat, va fer un gir en fals i va topar contra la porta de la cuina. El nas de fusta se li va trencar estrepitosament. Va obrir la boca desesperat i va comprovar que ni tan sols podia grinyolar de dolor. Darrere seu hi havia un regueró sinuós de trossos d’escorça. Només era un tronc.

El fum de la pipa es va encendre encara més. Les fibres seques del cos se li regiraven clamant venjança. Com un animal mig cec, va tornar cap al menjador i en va escrutar tots els racons, incansablement, fins que el va veure. Entre un garbuix de galetes i monedes de xocolata mig obertes, hi havia el bastó. L’instrument de la seva tortura. La causa del seu reumatisme mil·lenari.

Fent un esforç ímprobe i patètic, el tió va intentar ajupir-se, poc a poc, forçant una postura antinatural que gairebé li va costar partir-se la seva esquena de soca. Resolt en el seu sacrifici, va allargar els seus braços breus i va engrapar el bastó d’una estrebada tremolosa. La punta de la barretina començava a socarrimar-se amb el fum abrandat de la pipa.

Finalment armat, es va plantar davant el passadís, que l’esperava amb la seva fosca solemnitat. Amb la cara ennegrida, fent batzegades entre paret i paret, subjectava el pal amb decisió. Una corranda de roncs començava a escoltar-se a mesura que s’acostava a les habitacions. A l’alçada del rebedor es va creuar amb un arbre de Nadal. Carregat de boles, arrencat del seu bosc, el va deixar passar amb solidaritat vegetal.

El tió va arribar al final del passadís i va veure dues portes entreobertes, a banda i banda. A l’esquerra s’hi endevinava una americana penjada i en sortia un suau aroma de tabac i d’alè de licor. A la dreta, la porta estava estampada de dibuixos fets amb plastidecor. Uns reis hipertrofiats sobre camells diminuts, una enorme estrella psicodèlica. Uns nens bastonejant un tió. La lletra era infantil i maldestra però es llegia perfectament:  “Si tu no vols cagar / ningú t’estimarà”.

El tió va sentir una punxada al seu cor de fusta, i després d’aquesta debilitat passatgera, la fúria li va tornar a rajar a borbollons. Va empunyar el pal amb força, va mirar a un costat i a l’altre i es va decidir per l’habitació dels pares. Envalentit pel xerric de la porta, de la seva mateixa raça i matèria, s’hi va introduir sigil·losament i, un cop a dins, es va redreçar lentament, segur de si mateix, sense recordar que tenia el nas trencat.

El pare es va despertar amb el seu propi ronc, i en canviar de costat va veure amb horror aquell tronc monstruós que l’amenaçava amb un bastó enlaire. Abans no va tenir temps de demanar ajut, el tió ja l’apallissava a sang freda, mormolejant la cantarella de les neules i els torrons amb el seu gemec terrós que no era veu ni soroll. La mare, xisclant, va córrer a la paret i s’arraulia en una cantonada. De seguida, l’ombra del tronc planava sobre ella.

L’endemà, l’atestat policial parlava d’un matrimoni trobat sota una manta vermella amb signes de violència. Ell, amb una misteriosa pipa de grans dimensions col·locada entre els llavis, i un regalim de sang seca. Ella, escanyada amb una barretina que li cobria tot el cap. Al voltant, neules i torrons esmicolats a consciència. Als nens encara se’ls busca. Es creu que estan segrestats en un bosc per un estrany psicòpata. Però és impossible trobar-los: sembla que tots els arbres conspirin contra la policia. Es fa una crida a la ciutadania, tota pista serà benvinguda. Bon Nadal.



I també...

26 diciembre 2013

Sant Caneló

Joan Pau Inarejos
Deu ser per allò de marcar la diferència, el cas és que els catalans tenim una certa tendència a anar tard en les celebracions. El Nadal està bé, però la gran festa –i el gran tiberi– el fem per Sant Esteve. El mateix per Pasqua: sembla que el Diumenge de Resurrecció només sigui un preàmbul per menjar-se la mona del dilluns. Clarament, anem amb delay.

Els historiadors diuen que aquesta curiosa pulsió del calendari té a veure amb l’antiga pertinença de Catalunya a l’imperi carolingi. Corria el segle IX quan els emperadors centreeuropeus van dictaminar que “l’endemà de cada pasqua seria festiu”. No està clar qui els ho va demanar, però a fe de Carlemany que es van avançar deu segles en el culte als ponts i les seves múltiples advocacions turístiques.

Les festivitats en diferit confirmen tots els estereotips sobre els nadius del nord-est peninsular: gent perepunyetes, que s’ho pensa tot deu vegades, que s’arronsa amb les coses grosses, a qui li agrada descentrar-se. Que gaudeix cultivant la ironia i la sàtira barroca. Gent estalviadora i garrepa: els canelons neixen per donar sortida als excedents de carn del Nadal. Si d’altres nacions tenen el caviar o el foie, les nostres delícies estan fetes d’escorrialles. I això no ho pot dir tothom.

20 diciembre 2013

El noi de la mare

La 'Madonnina' de Roberto Ferruzzi (1897)
Joan Pau Inarejos
Una de les funcions més antigues de la música és adormir. Així de pràctic i de prosaic. Melodies com ‘El cant dels ocells’ o ‘El noi de la mare’ han estat humils cançons de bressol abans d’esdevenir himnes culturals. Qualsevol mare sap que l’acompanyament rítmic del son no és cap banalitat ni cap tràmit, sinó un moment de màxima dedicació i deteniment. La cançó de bressol és un gènere de l’art. Secret i recollit: per a un únic espectador.

La cançó de bressol es com l’àtom de la física quàntica: s’esvaeix amb la mirada de l’intrús. Mai s’hi pot interferir, ningú pot posseir des de fora aquest alletament de la paraula. Si ho fa, la veu comença a trontollar i la vocalista marxa a l’encalç d’un lloc més apartat.

El curiós és que, si s'hi para una orella indiscreta, es comprova que hi ha poques cançons de bressol mal interpretades. Sembla que, en aquest registre subtil, la veu humana treu la seva millor versió. No ens ha d’estranyar: és un taral·leig que busca una seducció hipnòtica. Una bellesa no apassionada com la rosa, més aviat tranquil·litzadora com la rosella.

Al famós llibre ‘El simi nu’, Desmond Morris observa que la gran majoria de les mares bressolen els nadons al cantó del cor, un acte reflex que demostren fins i tot els quadres de la Verge amb el nen Jesús. L’autor hi veu la prova que la tonada dels batecs cardíacs condueix més fàcilment cap al son. Tam-patam-tam. “Allà on vegeu inseguretat, trobareu possiblement, el ritme asserenador del cor”. L’embrió està fixat a aquest compàs familiar des de l’úter i se sent confortat quan el recupera en el caos arrítmic del món exterior.

Hi ha un ordre, hi ha un ritme, tot està bé: et pots adormir. Vet aquí la valuosa i complexa comunicació que transmet la cançó de bressol més simple. Quan les coses concorden (con-cordia) és perquè estan ajustades al cor i no cal estar en vetlla. Aquest és l’autèntic rellotge vital, i no el que ens desperta de manera estrident i sense cap harmonia per anar cada dia a treballar.


17 diciembre 2013

Lo mejor leído en 2013

por JOAN PAU INAREJOS
A veces, leer es lo más parecido a rezar. Algunos lo hacemos justo antes de dormir, y no como mero lenitivo, sino como la forma consuetudinaria de afianzarnos en lo íntimo e intemporal. Aunque perdamos el hábito, aunque permanezcamos ajenos a las llamadas novedades editoriales, aunque la vida estresada y paticorta nos convierta en algo así como agnósticos de la letra impresa, algunos siempre tenemos cierto libro esperándonos en la mesilla de noche, como un rosario, como una válvula última de seguridad. Estos compañeros bien valen un ranking. 



1 El maestro y Margarita
Mijaíl Bulgakov
El amigo Lluís Mata, buen rusófilo, me introdujo en el mundo fáustico y alucinado de Bulgakov. El diablo aterriza en el Moscú de los años 30 y reparte a diestro y siniestro entre funcionarios mediocres y escritores pretenciosos. Todo un universo literario que aúna el escapismo más lírico y encendido –los vuelos, el romanticismo desgarrado- con las dotes más finas de observación social y psicológica. Hay tiempo para las escenas de destrucción operística, para las metáforas bíblicas, para los diálogos desternillantes y lo mejor, para una trama felizmente imprevisible. Una rareza de lujo.  LEER FRAGMENTOS

2 Viento del pueblo
Miguel Hernández
El poemario más radical y militante de Miguel Hernández recorre los paisajes siempre torturados de la Guerra Civil española. Desarrapado, desde su herido, rojo corazón, el de Orihuela canta a la mano del obrero, “rama combatiente del cuerpo” y al sudor que hace  “transparentes e iguales” a los hermanos en el trabajo. Sus versos brotan espumosamente, entusiastamente, desesperadamente, cuando ensalzan a las brigadas internacionales (las “almas sin fronteras”) o a las trincheras, “orgullosas” de cobijar a los cuerpos muertos de aquellos que combaten por la justicia (“parecen plata dormida”). La historia la escriben los vencedores; la poesía, los vencidos. LEER FRAGMENTOS

3 El árbol de la ciencia
Pío Baroja
La novela insignia Baroja relata la tragedia espiritual de un médico enfrentado a la España decadente de 1900. Sus páginas invitan a una concepción de la existencia tan desconsolada como bella e inteligentemente expuesta. De un lado la amargura del hombre ilustrado, que comprueba la amargura del árbol de la ciencia (“El hombre, cuya necesidad es conocer, es como la mariposa que rompe la crisálida para morir”). De otro, la España negra, pueblerina y petulante (“la moral del espectador de toros, que siempre exige valor en otros”). Antiutópica y antirromántica, la pluma barojiana apenas ofrece un consuelo: embrutecerse y vivir mundanamente para “conservar el espíritu límpio”. LEER FRAGMENTOS

4 El mono desnudo
Desmond Morris
El clásico divulgativo de 1967 sigue conservando su frescura y capacidad de sugestión al detallar las raíces animales de nuestro comportamiento. El humano es “primate por linaje y carnívoro por adopción”: un mono que bajó del árbol y perdió el vello para no abochornarse. Nos enamoramos para llenar el vacío emocional de los padres, y la promiscuidad no es mero vicio, sino sabio resorte de la naturaleza para afianzar la monogamia (!). Somos el único animal que mata en masa porque la guerra moderna ha borrado las señales de apaciguamiento. Y una observación luminosa: la risa es una transformación mágica del llanto cuando la zozobra se cruza con la confianza. Reír es cabalgar sobre el miedo. LEER FRAGMENTOS

5 Antología poética
Rafael Alberti
La melena plateada más afamada de la poesía española firma una obra llena de nostalgias marítimas. El mar. La mar. Culto y popular, lorquiano y colorista, sus ademanes barrocos también dejan lugar a la precisión intimista (“Tú eres lo que va /agua que me lleva / que me dejará”). Su poema a la paloma equivocada es un himno perfecto, una lamentación de ritmo literario impecable sobre los grandes fracasos y la frustración fatal de los deseos. Alberti se pasea por Nueva York y afea a la Libertad que “baje a vender su sombra por los puertos” y nos hace subir a su azotea: “mientras yo me tiendo en tu horizonte / para que me divises de lejos”. LEER FRAGMENTOS


16 diciembre 2013

Aburrimiento

José Antonio Marina
Suplemento ‘Es’, La Vanguardia, 14/12/2013

Los padres enloquecen cuando oyen a su niño decir: “Me aburro”. Se sienten culpables, inútiles, desleales (…). Ortega decía que cuando un animal se aburre, se duerme. En cambio, el hombre permanece despierto y tiene que inventar cosas. Peter Toohey (…) Afirma que [el aburrimiento] es la antesala de la creatividad. Cuando estamos aburridos, buscamos nuevas salidas. Si nos apresuramos a divertir al niño, le condenamos a la pasividad.


12 diciembre 2013

Plou? Maleïda Espanya!

Joan Pau Inarejos
“TV3 diu a vegades que ‘plou a l’estat espanyol’ i que ‘Espanya ens roba’. Però és a l’inrevés: la pluja cau a Espanya i és l’estat espanyol qui ens roba”. La frase, més o menys literal, és de Rafael Jorba, i, en forma de boutade, expressa un aclariment saludable. El tabú a l’hora d’anomenar Espanya (fins i tot els poetes l’han esquivat, amb els seus cants a Sepharad i la pell del brau) és un dels tics més recurrents –i a voltes risible– de l’anomenat nacionalisme o sobiranisme català. No dir les coses pel seu nom sempre es gira en contra de qui ho practica, i d’aquí aquestes disfuncions politicometeorològiques que ens fan confondre, com deia Serrat, “les il·lusions amb el cul”.

És cert que el mot Espanya ha estat segrestat massa vegades per ultres i repressors. És comprensible, per tant, que a molta gent li provoqui una urticària inevitable, igual que els colors de la rojigualda amb la seva permanent radiació castrense. Fins i tot molts sindicalistes i líders d’esquerres espanyols prefereixen parlar d’”aquest país”, amb una còmoda ambigüitat. Ortega va observar que Espanya era un país invertebrat, i el seu diagnòstic continua sense tractament. Espanya, al marge dels múltiples sentiments d’uns i altres, és en bona mesura un fracàs històric. Un embrió que va quedar a mitges.

Però això no vol dir pas que Espanya no existeixi: Espanya és una realitat històrica imperfecta, soferta, on Catalunya –les seves elits i el seu poble– de vegades hi ha sortit guanyant i moltes altres hi ha sortit perdent. No cal recordar tots els petits comerciants i grans industrials que han viscut de l’Espanya gran, ni la solidaritat que va unir tants pobles d’Espanya contra el feixisme, ni les elits tecnocràtiques barcelonines que van donar un viratge liberalitzador a l’estat franquista. Per bé o per mal, també som actors de la funció peninsular.

Suggerir que Espanya és un artefacte totalment aliè, programat sistemàticament en contra de Catalunya, com a mínim és poc rigorós. És el retolador gros dels propagandistes tapant la lletra petita dels historiadors. Les injustícies comeses al llarg del temps pels governs espanyols, el centralisme atàvic de matriu castellana, fins i tot els intents de genocidi cultural, no justifiquen una simplificació tan palmària de la història. Vivim una febrada narcisista: els nacionalismes espanyol i català es miren amb recel com si mai hagués existit res més al seu voltant.

En contra de tants negacionistes, pagaria la pena celebrar i reconèixer que tots existim. Poder ser independentista i dir que viva España, i que vive la France, com replicava hàbilment Alfred Bosch davant les provocacions de la zona més cavernosa de l’hemicicle. Acceptar que el sol surt per tothom i que, quan plou, potser també es mulla el pati del veí.

10 diciembre 2013

Fent l'indi al MNAC

Santa Maria de Taüll / 'Parvati i Ganesha' de Jamini Roy
Joan Pau Inarejos
Qui ha trepitjat alguna vegada la Sala Oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya sap que es tracta, sobretot, d’un immens monument a la buidor (MNAC: en direm així fins que algú amb dos dits de front s’atreveixi a parlar del Museu de Montjuïc o el Museu del Palau, amb tots els respectes per als altres museus de Montjuïc i per als altres palaus d'ubicacions i reputacions diverses).

La Sala Oval, dèiem, és un gran ventre buit al bell mig del palau neobarroc construït per a l’Exposició Universal de 1929, i tanmateix aquest espai ordinàriament inert i inquietant té una certa tendència a convertir-se en coliseu de les discussions estètiques, sempre cridaneres, d’aquest país nostre.

Aquest cop, l’espurna l’ha encesa el fastuós casament de la neboda d’un multimilionari indi (com es diu ella? tant se val), però les parets de la Sala Oval encara recorden una altra cridòria sonada. Corria l’any 1 aC (abans de Cobi), quan tota la ciutat treia fum amb la pretensió de col·locar-hi un mitjó gegant. Un habitant fantasmal entre 1.500 metres quadrats. L'"atemptat estètic" havia de ser perpetrat per Antoni Tàpies i tenia els autors intel·lectuals asseguts a l’àgora olímpica de Pasqual Maragall. L'operació va fracassar.

La Barcelona que ahir es regirava contra l’extrema modernitat del mitjó avui es regira –i no li falten raons contra l’apoteosi del luxe asiàtic. Si d’aquell mitjó hom es preguntava si faria pudor, per ser més autèntic –Catalunya produeix en la mateixa mesura els genis i els seus brillants parodiadors, d’aquesta boda índia se n’ha avorrit la fragància marejadora. "Un indiscret perfum s’escola", com deia Sisa dels seus maniquís.

Un perfum de fantasies escapistes i opulentes a la muntanya de Júpiter, mentre el poble ras les passa molt magres a baix. Poc prudent. Una gran espot sense cap euro públic, però amb localitzacions que paguem entre tots. En defensa de les noces maratonianes ens han dit que els diners recaptats serviran per comprar el quadre d'un "important pintor català". Posats a fer, el MNAC podria haver obert els braços a la gran cultura visual del subcontinent de Gandhi, on algunes creacions no estan gaire lluny del caràcter hieràtic i fascinant del nostre romànic. 

Ho demostren els quadres de Jamini Roy, un dels artistes que m'ha fet descobrir l'amic Agus Morales, teòric tot terreny de la modernitat índia. Els experiments neoprimitius de Roy, realitzats en ple segle XX, tindrien un magnífic diàleg, com es diu ara, amb les maternitats, els bestiaris i les composicions encapsulades que guarneixen els frontals i frescos medievals custodiats a Barcelona. I això, si em permeteu l'apunt personalíssim, sí que hauria estat un casori digne dels nostres impostos.

01 diciembre 2013

#totsOlesa

Joan Pau Inarejos
Prossegueixo amb la meva fase de dol per Antònia Font i retrobo un dels mots poètics creats o recollits al vol per Joan Miquel Oliver. “Sa totsolesa és sa meva por” (cançó ‘Sa llimona’, de l’àlbum ‘A Rússia’). 

Totsolesa. Certament, el diccionari admet que ens podem entotsolar (abstreure’ns, estar tots sols anímicament), igual que els castellanoparlants es poden ensimismar (una de les paraules que més envejo), però no diu res sobre aquesta totsolesa tan substantiva i rotunda.

En alguns xats lingüístics d’Internet es pregunten si això de la totsolesa és la manera exacta de referir-se a la solitud mallorquina, insulada i excèntrica. Els gallecs tenen la morriña, els portuguesos la saudade, els francesos l’spleen. Catalunya té la “dolça melangia” cantada per Marina Rossell, una esplèndida derivació de la malenconia que també està pendent de la seva rehabilitació moderna. Li hem de treure la ploma de gavina.

Deu ser una malaltia marítima, perquè moltes de les nacions que generen aquestes expressions veuen vaixells a l’horitzó. El cas és que la totsolesa illenca és capaç de desconcertar ni més ni menys que el Gran Google, la novíssima biblioteca d’Alexandria del món global. Feu-ne la prova: una incursió a la totsolesa us remetrà a frases inesperades que sonen a eslògans municipals. "Tots Olesa". La passió pot més que la lletra.