Quatre claus sobre la possible obra gaudiniana als jardins
del Psiquiàtric
Text i fotos de JOAN PAU INAREJOS
Una nova joia d’Antoni Gaudí (1852-1926) podria
emergir al Baix Llobregat. Ben a prop de la cripta de la Colònia Güell, als
jardins de l’antic Hospital Psiquiàtric de Sant Boi, un conjunt monumental
pràcticament desconegut fins els nostres dies acusa l’empremta del geni de
Reus, segons han posat de manifest els investigadors David Agulló (arquitecte)
i Daniel Barbé (geòleg), amb la participació inicial de l’artista Jordi
Martí Aladern i el vistiplau d’experts mundials com Juan José Lahuerta. Els
suggestius treballs d’Agulló i Barbé ens permeten extreure quatre claus sobre
la possible intervenció de l’autor de la Sagrada Família en aquest recinte, que
es troba en procés de recuperació i comença a acollir visites guiades.
1. La
clau experimental
El conjunt modernista de Sant Boi consta de tres
elements, erigits entre 1906 i 1912: una gran Cova Cascada de rocalla,
l’anomenada Capella Inundada i la plaça dels bancs. A tall d'acotació, cal fer notar que la cova
mostra una estructura sorprenentment semblant a la Torre de la Miranda de
Marianao, també a Sant Boi, atribuïda al mestre Josep Fontserè
i Mestres, amb qui Gaudí va treballar de jove al parc de la Ciutadella. Pels volts de 1910, Gaudí treballava a cavall de Barcelona (Sagrada
Família) i Santa Coloma de Cervelló (Colònia Güell) i, a parer d’Agulló i
Barbé, l’obra santboiana es podria considerar un banc de proves de les grans
troballes posteriors de l’arquitecte. Així, a) la cova anticipa les cobertes de les naus de la Sagrada Família;
b) les formes i l’estructura de la
planta estarien connectada amb la cripta Güell; c) hi trobem assajos de formes decoratives de la Pedrera, com els
famosos guerrers emmascarats; d) i
l’analogia més espectacular, els bancs de Sant Boi són anteriors al Parc Güell,
i, per tant, prefiguren a petita escala el cèlebre banc ondulant de trencadís,
amb successives provatures de la tècnica del trencadís. A més, Gaudí hauria
aprofitat per inserir maquetes dins de la pròpia construcció, construïdes de
manera invertida en alguns casos perquè es reflexessin a l’aigua, en un
interessant joc de miralls.
2. La
clau psiquiàtrica
L’obra podria ser alhora un exercici d’ergoteràpia, la teràpia basada en el
treball manual, molt en voga a principis del segle XX per al tractament i
rehabilitació de malalts mentals. En aquests casos s’apunta com a aspecte
interessant la intervenció proactiva dels pacients en els acabats de l’obra,
donant via lliure a la creativitat i deixant marques característiques de l’art
dels malalts mentals. Es parla d’una “bellesa torturada”. A destacar, també, la
presència de cercles de colors que podrien intervenir en les teràpies per a
nens autistes: experimentacions sensorials amb formes, textures i colors vius.
La hipotètica vinculació de Gaudí amb la malaltia mental hauria alimentat el
tabú de l’obra i n’hauria dificultat l’atribució en els anys successius. El
conjunt també tenia una raó de ser higiènica, ja que un brot de tifus va fer
necessària la instal·lació de dipòsits d’aigua salubre. Gaudí incorpora la
iconografia de la verge de Lourdes, que fa pensar igualment en els poders
guaridors de l’aigua.
3. La
clau geològica
Tot el conjunt és una gran al·legoria natural al
voltant de la terra, l’aigua, el foc i la lava. Formes foses i liqüefactes que
evoquen els canvis d’estat de la matèria i que obliguen a recordar els lligams
familiars de Gaudí amb els oficis del ferro forjat, així com les referències de
Dalí a l’arquitectura “comestible” i “tova” del reusenc. D’altra banda, es fa
pal·lesa la relació amb les formes irregulars i bulboses de Montserrat,
considerada, a la manera de Sió, com la muntanya sagrada dels catalans. En
aquest sentit, una línia de treball personal de Daniel Barbé assenyala el
conjunt santboià com una representació visual del poema L’Atlàntida de Jacint Verdaguer, i una reflexió sobre la dialèctica
entre la Montserrat terrenal i la celestial (formes de muntanya i
d’estalactita, respectivament, amb el joc especular de l’aigua). De fet, el
recinte presentava antigament una construcció molt semblant a Montserrat,
esculpida enmig d’un estany i que permet entroncar fàcilment amb les
especulacions sobre l’origen oceànic de la muntanya, a més de la seva condició
simbòlico-religiosa de refugi apocalíptic, com explicarem en el següent
apartat. Tampoc no és sobrer, en l’opinió dels investigadors, recordar els
vincles professionals de Josep Maria Jujol, ajudant de Gaudí, amb la ciència
hidràulica, així com l’ús de l’aigua per obtenir reflexos de les decoracions
amb trencadís, tot generant efectes estètics propers a l’impressionisme i a les
tècniques visuals de Claude Monet.
4. La
clau apocalíptica
Finalment, el conjunt santboià està impregnat
d’una profunda visió religiosa. D’acord amb la investigació personal de David Agulló,
la cova es pot interpretar com una representació abstracta del drac del llibre
de l’Apocalipsi que vomita aigua i va a l’encalç de la dona celestial
(identificada amb la Verge, en aquest cas la de Lourdes, amb tres figures
d’aquesta marededéu antigament col·locades a la Capella Inundada). Dins el
relat gaudinià, la Verge triple
tindria una funció misteriosa en la petrificació del drac i la seva emanació
ígnia: de nou, la fixació en els canvis d’estat de la matèria i el seu vessant
dinàmic i energètic. Tant Gaudí com Verdaguer professaven un mil·lenarisme
confés, i, amb la creença d’una fi del món imminent, haurien imaginat un
recinte salvífic, amb la icona de
Montserrat envoltada d’aigua com una al·lusió al refugi diví dels creients o
una segona Arca de Noè enmig del diluvi. La Montserrat
celestial concebuda a Sant Boi apareix com una plausible traducció catalana
de la Jerusalem celestial, tal com el
teòleg Armand Puig interpreta també el conjunt de la Sagrada Família.
Fotografies:
Joan Pau Inarejos
Enllaços
relacionats:
Blog David Agulló:
Article a Sàpiens
Vídeo de TV3
