Cap a les tres de la tarda, la Gran Via era desèrtica. Podria ser el
començament d’un relat de ciència-ficció, i de fet, l’absència total de cotxes
feia recordar inevitablement alguns fotogrames de pel·lícules
postapocalíptiques. La font monumental de Plaça Espanya marcava el punt de fuga
d’aquesta perspectiva tan inusual. Caminar per la carretera, més encara per una
via de tanta magnitud, provoca una sensació ambigua de perill i llibertat. Una
vaga fantasia anarquista: la gent prenent els carrers. Sense sorolls ni tubs
d’escapament.
La bateria de comerços tancats alimentava la sensació d’estranyesa. La
ciutat semblava momentàniament suspesa: uns éssers grocs i vermells l’envaïen a
pas calmat. Només un basar xinès trencava el paisatge inert, amb un assortiment
oportunista i profús d’estelades i refrescos. L’imperi groc sempre hi és quan
el necessitem (especialment en dies festius).
En arribar a la plaça, la calor imposava la seva llei, més implacable que
cap Constitució, i els dolls de la font feien venir uns primitius desitjos
d’aigua. Aprofitant el clima d'al·legalitat, la gent va començar a ocupar la
gespa de la rotonda. Alguns s’asseien en rotllana i plantaven la bandera com si
assagessin una experiència de bivac urbà. Certes senyores grans donaven ús a
unes pragmàtiques cadiretes plegables, i contemplaven l'escena com els
directors durant els rodatges. Un grup aparentment molt ben organitzat va
començar a grimpar per la font de Jujol amb el propòsit de desplegar una enorme
estelada. Ho van aconseguir (aplaudiments), però, poc després, el pes de
l’aigua va fer despenjar l’ensenya i en alguns esguards va aflorar l’ancestral
pessimisme català, ara tapat per la gimnàstica de masses i el triomfalisme
post-Guardiola. L'Ai, ai, ai. El Vols dir. L'Això no anirà bé.
Groc i vermell. Groc o vermell. Un home molt suat es posava impacientment
la samarreta davant la silueta de Montserrat de la parada de ferrocarrils.
Alguns manifestants arribaven disposats a desafiar les normes, com els que
lluïen la senyera de la segona equipació del Barça, enutjosament inclassificables.
La Qatar Foundation convivia amb el Che Guevara en una coalició de símbols
atzarosa i multidinària. La bandera escocesa onejava amb la seva X –de moment
indesxifrable–, mentre a poc a poc la V provava d’agafar la seva forma
victoriosa. Des de les suites l’hotel Plaza alguns es miraven amb curiositat
aquesta Barcelona convertida en Varcelona amb permís de Fabra.
Si hi ha una cosa clara en aquests merders de gran format és que els
voluntaris tenen respostes per a tot. Quan van aparèixer dos passavolants
vestits de paisà, sense adequar-se a cap dels dos uniformes oficials, van ser
educadament traslladats als marges de la manifestació. “Vosaltres sou el marc
de la senyera”, va ser l’original argumentació. "El marc". Encara
tenia prou dignitat: seria pitjor ser un paspartú o un peu de foto. A la
factoria Forcadell no se li escapa cap detall.
A punt d’acomplir-se el minut màgic de les 17.14h, les cantarelles i els
nervis anaven en augment. Pancartes i banderes tremolaven, unes sostingudes sobre
bastons de senderisme del Decathlon i d'altres sobre pals de color rosa de
Hello Kitty (ho juro). Un senyor de cabells blancs proferia un pujolià “Voleu
fer el favor??” per arrossegar el seu grup indolent cap al tram que els
corresponia. Amb el fantasma de l’exmolt Honorable planant sobre la multitud,
un grup de dones quarantines improvisava un “Pujol, ladrón / torna els
calerons”, sobrades de desvergonyiment bilingüe i una actitud inconfusible de
comiat de solteres.
Una ansietat existencial s’apoderava dels sectors més patidors de la nació,
que temien no completar la senyera humana (“Falten grocs!! Aquí falten
grocs!!”, goles al límit de la implosió), mentre els nens petits ballaven al
ritme d’una veu adolescent i melindrosa que versionava País petit de
Lluís Llach amb ànima de Disney Channel. Duien l’estelada lligada al coll com
una capa, igual que fèiem els divendres amb la bata de l’escola i una semblant il·lusió difusa d’alliberament.
El psiquiatre Rafael Tabarés diu que hem entrat en una societat de
ciutadans-plusmarquistes, entestats a fer rècords que s’acaben confonent amb
els objectius. Potser per això, un cop superat l'instant del Tricentenari, com
la fletxa encesa d'Antonio Rebollo del 92, la gent es va començar a dispersar,
amb la sensació de la feina feta. La independència no s'havia aconseguit, però
el missatge bicolor ja s'havia enviat a Google Maps. En certa manera és com si
els aficionats marxessin de l'estadi després de fer el mosaic, sense esperar-se
a saber qui guanyarà i, per un moment, fins i tot sense importar-los gaire.
No hay comentarios:
Publicar un comentario