Sóc onicòfag

Joan Pau Inarejos

Avui he descobert que mossegar-se les ungles es diu onicofàgia. D’aquesta manera passo a ser una espècie de maníac perillós, compartint sufix amb els antropòfags (caníbals) i, pitjor, amb els copròfags (menjadors de merda, amb perdó). Pensava que el meu era un hàbit intranscendent, un vici menor comparat amb les grans addiccions que han nodrit històricament la literatura i les pàgines de successos. Però veig que el meu costum privat està científicament catalogat i, a més, amb un terme molt desagradable que no fa honor a la seva falta de pretensions. Els que ens mosseguem les ungles mai hem volgut ofegar així les nostres penes (alcoholisme), ni molt menys buscar un fals glamur (tabaquisme). Era una cosa més banal que no feia mal a ningú, ni provocava destrosses al mobiliari urbà. La majoria som gent pacífica, sanitàriament en regla, que, contra el que diu el llatinisme, no ens mengem les ungles (amb excepcions que no ens representen), ni tan sols ens les mosseguem (cosa que seria absurd), sinó que les roseguem, matís necessari que, pel que veig, únicament recull el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Els onicòfags no fem proselitisme, no costem un duro a l'Estat, i tot i així hem hagut de suportar centenars d'agressors físics de baixa intensitat que ens treien la mà de la boca "pel nostre bé" mentre agafaven un cigarret de la butxaca. Potser és hora que ens organitzem, que sortim al carrer tots els que alguna vegada hem cedit a la temptació d'una urpa lluent no esporgada a temps i diguem com un sol home: "jo també sóc onicòfag".