Joan Pau Inarejos
Encantats
amb la nova joguina, una corrua de polítics, periodistes i sindicalistes fan
anar aquest mot amb una alegria alarmant. Diuen que és una paraula efectiva,
que parla per si mateixa, que té la concisió d’una pancarta. L’austeritat ens
mata = austericidi. Tuit resolt.
Dissortadament,
la realitat no es cansa d’arruïnar bones piulades i intencions òptimes. No pas
la realitat social, en aquest cas, sinó la realitat lingüística (llengua: una
cosa que permet ajuntar subjectes i predicats i fins i tot posar accents al
Twitter). N’hi ha prou de repassar termes com homicidi, suïcidi, parricidi, i tots els cidis que es fan i es desfan a les pàgines de successos, per
comprovar que aquestes expressions ens parlen de la víctima i no pas del botxí.
Magnicidi és matar Kennedy, i no Kennedy empunyant una pistola. No saber qui
mata a qui pot estar bé per a una novel·la d’Agatha Christie, però és menys
operatiu en una depressió econòmica.
En el
fons, això de l’austericidi és
una mala còpia de Jiménez Losantos. El factòtum de l’ultraliberalisme espanyol
va fer fortuna fa uns anys amb l’apel·lació al lliberticidi: els socialistes, els comunistes, els catalanistes
–deia ell– són gent que assassina la llibertat individual de les persones.
Políticament destraler, intel·lectualment deplorable, però lèxicament amb els
papers en regla.
No
podem dir el mateix d’aquest austericidi,
que possiblement soni més contundent que justicidi, socialicidi, igualicidi o el ras i curt genticidi que suggereix l’amic
Lluís Mata (atenció, Mata amb majúscules), però que en tot cas comet un
claríssim llengüicidi amb nocturnitat i traïdoria. Si donéssim per
bona la parauleta de moda –com avalen alguns lingüistes amb ganes de marxa–
resultaria que l’insecticida seria un escarabat monstruós que ens mataria a
nosaltres, una imatge kafkiana i poc desitjable.
Foto: www.ugtpublic.org
No hay comentarios:
Publicar un comentario