20 marzo 2015
'Calvary': sant Brendan Gleeson
per JOAN
PAU INAREJOS
Nota: 7,5
Els germans McDonagh han demostrat
amb escreix que són uns monstres fílmics, cineastes capaços de construir un món
propi, meravellosament sarcàstic i pervers, magistralment manufacturat, amb regust
de fusta, wkisky i taberna irlandesa. Amb ressons criminals, religiosos, amb
ecos de cinema negre i de western. I amb actors fetitxe tan grans, física i
artísticament, com el gran, gran, Brendan Gleeson.
El grassó dublinès, que ja ens va
atrapar a ‘Amagats a Bruges’ (2008, Martin McDonagh) i
ens va conquerir definitivament en la genial ‘L’irlandès’ (2011, John Michael McDonagh),
torna a ser el còmplice perfecte d’aquest parell de provocadors nats, ara més tenebrosos i metafísics que mai. És cert,
a Bruges ja meditaven sobre l’infern davant els quadres d’El Bosch, i a ‘Seven Psychopaths’ (2012, Martin McDonagh)
la mort apareix en tètriques i obsessives envestides d’humor negre.
Però ‘Calvary’ és, ara per ara, l’obra
macdonaghiana que mira més i més seriosament el tràngol mortuori, especialment les seves derivades morals: expiació, càstig, homicidi. Acompanyat d'una
poblada barba pèl-roja, Gleeson se’ns presenta com un afable capellà rural, íntimament
corcat pels dubtes, que es veu de la nit al dia involucrat en una cruïlla
criminal de la qual no se’n poden desvelar gaires detalls (això sí, només cal
esperar al minut u de la pel·lícula).
Amb l’onatge de les costes
irlandeses com a tràgic i permanent teló de fons, John Michael McDonagh va
teixint el seu particular sentit de l’humor, sorneguer i de marxa lenta, alhora
que ens torna a obsequiar amb la seva fotografia esplèndida, la seva posada en
escena perfecta com l’acer. Genial l’amic Gleeson, capaç de contenir-se
admirablement després del personatge sapastre de ‘L’irlandès’, i senzillament sensacional
el ventall de secundaris, tota una fauna de fel·ligresos oberts en canal amb
les seves misèries i excentricitats, sense ni un bri d’idealització rústica o
bucòlica.
En aquest llogaret nòrdic no hi ha
lloc per a la pau divina: l’ombra de la pederàstia a l’església catòlica hi
apareix des de bon començament com un esput negre, i de fet ‘Calvary’ es pot
considerar una de les obres més profundes i complexes sobre aquesta xacra, autèntic
escàndol nacional en terres gaèliques, fins i tot quan el director empra el to més
aparentment irreverent i corrosiu. Tampoc, val a dir-ho, se salven de la crema
els pecats de l’individualisme modern i del capitalisme de casino (antològic el
pla del sacerdot triangulat sota un entrecuix pixaner).
Mossèn James, monumental i curull
d’humanitat, passa per aquesta pel·lícula com un ésser condemnat a la solitud -el temple cremat n’és una metàfora punyent-, i fins i tot el podríem veure com una mena de màrtir accidental de la
societat contemporània, amb els seus delictes i faltes pendents de redimir. Un
personatge, en tot cas, com una casa de pagès, digne de les grans novel·les malgrat la seva
extrema parquedat de paraules, pare espiritual i alhora pare carnal –magnífica,
melangiosa Kelly Reilly–, home en retirada que passeja la seva mirada
compassiva i agnòstica entre un món de mediocres i psicòpates. “Si Déu no t’entén,
ningú no podrà”, diu el sofrent confessor. La fosca antiparàbola moral de
McDonagh potser no queda tan rodona i desimbolta com ‘L’irlandès’, però el cel
i la terra són plens de la glòria de Brendan Gleeson.
‘Calvary’, de John Michael McDonagh
Més informació i
crítiques de la pel·lícula a FILM AFFINITY
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario