'Ida': temps era temps, quan vam sortir de l'ou

per JOAN PAU INAREJOS

Nota: 7

Polònia, any 1960. Un país en blanc i negre. La primera nació escaldada per la barbàrie nazi ha sortit del foc per caure a les brases de la dictadura socialista: pensament uniforme i control ofegador de l'Estat. Les bombes s'han aturat per deixar pas a la pau dels cementiris i dels convents.

Petita, silenciosa i extraordinàriament econòmica en recursos, l'obra de Pawel Pawilkowsky aclamada a diferents festivals és tan modesta com impecable i ho fia gairebé tot a la mirada innocent i taciturna de la seva protagonista. Anna, la jove novícia interpretada per Agata Trzebuchowska, es disposa a fer els seus vots canònics quan el passat, tossut, truca a la porta.

La cerca dels orígens familiars obligarà la jove a deixar les parets protectores de l'abadia per endinsar-se en el soroll i l'afany mundà de la ciutat. El moment de l'arribada amb el tren copsa gràficament aquesta topada dels ulls novells amb el tràfec desconegut dels carrers. Un món que s'ha tornat hostil i indiferent: la seva tieta (Agata Kulesza) no sembla alegrar-se gens amb l'inesperat encontre. Se la mira per damunt de l'espatlla amb indissimulat menysteniment.

Neboda i tieta, impel·lides per les circumstàncies a emprendre un viatge plegades, són dos pols oposats. Dues manifestacions contràries de la profunda ferida històrica infligida sobre el país. La jove, despersonalitzada per la seva clausura primerenca, és una nadiua del convent que amb prou feines ha sortit de l'ou. La tieta, en canvi, és una jutgessa embrutida pel règim a desgrat seu i malcasada amb la societat que li ha tocat viure. Les dues alienades, les dues tan diferents.

Les dues Àgates, perfectament fusionades amb els seus papers, contribueixen a dotar la pel·lícula d'una credibilitat aspra i parsimoniosa. La fotografia, jugant amb el buit i el fora de pla, abunda en aquesta sensació de recolliment esporgat de sentiments. Alguns enquadraments recorden l'art elegant de Vermeer, i d'altres ens transmeten una freda gravetat metafísica, com el pla zenital sobre les restes òssies. Una calavera apareix fugisserament, amb la discreció d'un bodegó, això que els pintors anomenen natura morta i que aquí pren tot el sentit.

El viatge de la novícia al món exterior tindrà també les seves temptacions. Els ressons d'un guateque juvenil arriben a l'habitació de la futura monja i remouen la seva consciència virginal. L'escena de la seva aparició a la festa, com un peix fora de l'aigua, està resolta amb encert i delicadesa. Pawilkowsky juga acuradament la carta de l'el·lipsi i les mirades eloqüents i ens duu de la mà fins a una conclusió antiutòpica i amarga. És com el mantra de Judy Garland a 'El mag d'Oz', quan deia que no s'està enlloc com a casa, però amb tota la tristesa possible que s'enclou en aquesta frase.

‘IDA’, DE PAWEL PAWILKOWSKY

MÉS INFORMACIÓ I CRÍTIQUES DE LA PEL·LÍCULA A FILM AFFINITY