Joan Pau Inarejos
La garsa apareix amb
la seva majestat de pingüí. Balancejant el cos, fa unes passes exploratòries.
Arrossega la seva cua tan llarga, tan innecessària, i comprova que
no hi ha obstacles ni enemics. El parc és seu.
No s'immuta gens amb els
crits llunyans que ressonen des d’un camp de futbol. Cap gos impertinent
l’assetja per desfogar els seus instints dominicals més o menys incruents. Es palplanta en
un caminet que fa pujada i queda immòbil durant una bona estona.
Ningú diria que
una au tan presumida com la garsa és cosina germana del corb. Com el piano o els escacs,
sap treure tot el partit d'aquesta elegància binària, tan simple i eficaç, entre el
blanc i el negre. Els corbs remeten a Hitchcock i als malsons, mentre que la garsa evoca les
òperes italianes i les intrigues subtils de Tintín. Uns bonics plomatges fan la
diferència. Encara hi ha classes.
Sembla que ho sàpiga
i se’n vanti. Per què, si no, s’ha quedat quieta? Els camps ja s'esquitxen amb
floracions grogues i delicades, els pardals i les papallones van i vénen, i, tanmateix, només ella posa aquesta nota escènica tan rotunda. Diuen que és un
dels animals més intel·ligents. Potser sap que algú l’està apuntant amb un zoom i es delecta?
Ens arriba el brogit
remot d'unes campanes: una parròquia obrera anuncia el migdia. Sonen les dotze
i, ara sí, la garsa sembla sortir de la seva letargia. Es col·loca en posició
de sortida. Triangula ales i cua. El cos se li engrandeix il·lusòriament i, sense més dil·lació, interpreta el seu número més espectacular i el més efímer: marxar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario