per JOAN PAU INAREJOS
Nota: 5,5
Convindreu amb mi que la fi del món és centralista. Almenys ho
ha estat fins ara. Hem vist tantes vegades l’Estàtua de la Llibertat
ensorrar-se i fer-se miques, que resulta gairebé un plaer exòtic poder contemplar l’apocalipsi
a qualsevol altre lloc que no sigui el riu Hudson, els gratacels de Manhattan o
el Capitoli. Les províncies també tenen dret a les seves catàstrofes.
Aquest era potser un dels grans al·licients de la pel·lícula
dels germans Àlex i David Pastor: descobrir que, de la mateixa manera que
Barcelona va organitzar uns Jocs Olímpics, també pot organitzar una hecatombe ben
digna i amb figurants autòctons. Qui li havia de dir a Quim Gutiérrez, mite
televisiu dels anys 90, que veuria el seu domèstic Poblenou de TV3 convertit en
un solar de mort i destrucció. Catalunya va demostrar que sabia fer culebrons i
ara s’estrena emulant el Hollywood d’‘Armageddon’, ‘2012’ i companyia (següent
idea: fer un ‘2014’ ambientat a la plaça de Sant Jaume amb el subtítol ‘Independence
Day’. De res).
Sorprenentment, no és una allau de guiris ni una
superconcentració de brutor atmosfèrica el que desferma els fatals
esdeveniments (per citar algunes amenaces reals). Tampoc veurem –de moment– cap
tsunami a la Barceloneta, ni la Torre de Collserola precipitant-se al buit
sobre la ciutat de Cerdà. El factor X escollit pels directors és molt més
abstracte i filosòfic, menys local que tot això. De sobte, la gent contrau un
pànic iressistible a sortir al carrer. Una misteriosa agorafòbia provoca atacs generals
de pànic i fa que creuar el carrer esdevingui la missió més perillosa (i no només pels comandos radicals del Bicing). Per cert, un altre efecte secundari del virus: la llengua catalana apareix aleatòriament, amb aparicions sobtades sense explicació científica, com les cares de Bélmez.
El duet protagonista té la seva grapa. Un informàtic mileurista i el cap de recursos humans que
estava a punt de fotre’l al carrer –José Coronado, el més convincent de tots– s'enfrontaran a una amenaça molt pitjor que un ERO. La
ciutat sencera s’ha convertit en l’enemic, i només es pot recórrer el seu
traçat a través del clavegueram o de les vies del metro. Plantejament suggeridor
i amb una flaire netament contemporània: una humanitat enclaustrada, reclosa en els seus iglús vitals i tecnològics, aïllada del món exterior.
Més encara quan s’acompanya amb una utillatge audiovisual de ferro, a l’alçada
de qualsevol blockbuster americà a l’ús,
tant pels efectes especials com –sobretot– pel domini de l’acció i el ritme en
molts moments, malauradament no tots.
Si en alguna cosa peca aquesta fi del món barcelonina, i no és
menor, és en el to superficial i convencional. Un concepte tant interessant com la pandèmia agorafòbica no aconsegueix una posada en escena original i potent, a l’alçada del que es
podria esperar, i acaba manllevant els tòpics més pobres i suats d’altres
títols cosins. Diàlegs de rotulador gros, història de
noi-que-ha-de-salvar-la-noia (encara estem així?), dolentots que no ho són tant,
paisatges rutinàriament rebregats i destruïts (fins i tot el centre comercial
Gran Via 2, curiosa manera de fer-se publicitat)… no hi ha res que indiqui un mínim
risc, un discurs propi o almenys una volta de cargol a les incomptables
pel·lícules del gènere. L’única imatge memorable –animals del zoo a banda–, sembla una paròdia amb
estètica de Benetton i ens permet extreure la següent conclusió: els urbanites dedicats a cultivar el seu
hort ecològic potser són els més ben preparats per a quan arribi el judici
final. Ca fort.
'LOS ÚLTIMOS DÍAS', D'ÀLEX I DAVID PASTOR
LA PELÍCULA AL MILLOR WEB DE CINEMA: LABUTACA
No hay comentarios:
Publicar un comentario