24 febrero 2009

La mort i la primavera


Mercè Rodoreda

l'hivern
Tota la soca era una crosta de neu i de gel que un raig de sol mig mort feia de colors. I de les branques més altes penjaven branquetes de vidre, estrelles i fils de vidre, perquè la neu s'havia fet de vidre i brillava verda i blava i d'un color de rosa que feia morir els ulls de tant que els omplia. I no ens en vam anar fins que ens va semblar que érem arbres, perquè a les plantes dels peus hi sentíem créixer i néixer arrels de fred de gebre que ens anaven lligant on érem. Ens va costar de desclavar els peus i els teníem com morts. Abans de passar el pont vam mirar enrera i tot el bosc era un bosc de quietud. De tant en tant queia neu d'una branca com si la branca hagués respirat.

profanació de l'arbre
(...) i vaig agafar la destral i vaig començar a obrir de dalt a baix i de banda a banda l'arbre del meu pare. Era tou. Els arbres que costaven tant d'obrir quan tenien el mort a dintre semblaven de goma. I quan vaig tenir la creu oberta em va dir estira... i vaig estirar amb tota la meva força i ella va ajudar-me i tot va seguir endavant escorça i carn podrida i una mena d'aigua barrejada: la rosada negra del cos. A l'alçada dels ulls hi teníem el cor mig desfet lligat al pit per quatre venes i més amunt la boca plena de ciment de color de rosa; i una bola de ciment de dins de tot, tenia una clapa molla de ciment de color de rosa més fort. Els genolls pelats, amb l'os torçat, es doblegaven. I la cara allà dalt fruita madura, amb l'os pelat del front, semblava que rigués. Però els ulls no hi eren... el suc de l'arbre els havia cremat... Vaig arrencar a córrer. La vaig sentir que es quedava parada i tot d'una la vaig sentir riure... Vaig passar el riu i no vaig aturar-me fins que vaig arribar a casa... I quan hi vaig entrar ella ja estava enfilada damunt de la taula i amb un dit anava buidant bola de greix. Vaig somiar que el meu pare em cremava amb l'alè.

baixen coses lluents
Una altra nit havia vist les abelles que feien una corona damunt del cap dels cavalls, i els cavalls vivien amb una corona d'abelles, i després les abelles havien fet una corona damunt del cap dels vells, i quan els vells mataven els cavalls, cavalls i vells anaven amb una corona d'abelles. I una altra nit havia vist una pila d'ulls de cavall i venien els endolats i els agafaven amb el bec i se'ls enduien volant molt alt i quan ja no podien anar més enlaire deixaven anar els ulls de cavall damunt del riu i l'aigua se'ls enduia i passaven pels rentadors i les dones deien, mireu baixen coses lluents... i deien que el pres les tirava. I després em va explicar per què hi havia bombolles de sabó que es feien de vidre: les que pujaven a poc a poc i tremolant es trencaven... i les que pujaven rectes, no.

la criatura
Vaig passar la mà una mica ajupit per tot el meu voltant... potser la meva criatura era allí i jugava i els meus ulls enlluernats de mirar l'estrella, no la veien, i no vaig trobar res. Vaig anar fins al peu dels escorxadors travessant per entre el ramat dels cavalls que dormien a la serena. Potser el riure havia estat un renill de cavall petit que olorava la pluja acabada i la que venia. I al peu dels escorxadors quan vaig empènyer la porta, vaig sentir el riure, aquesta vegada ran de genoll. Em vaig ajupir de pressa i amb la mà ja anava a agafar la meva criatura que havia rigut i només vaig agafar l'aire mullat.

Mercè Rodoreda
‘La mort i la primavera’ (Primera versió: 1961)
(llegit 2009)

1 comentario:

JOAN PAU INAREJOS dijo...

La Gemma ( http://www.blogger.com/profile/16756120925207304912 ) va comentar:

Anant d'aquí cap allà en aquest món tan gros com és internet, m'he trobat aquesta entrada. I m'ha fet molta gràcia que aquest blog on es parla de La mort i la Primavera (la meva Bíblia particular, la meva religió...el llibre que salvaria d'un incendi!) sigui d'algú de Sant Boi, com jo :)

I ja que passava per aquí i m'ha fet gràcia, en deixo constància!

Salut :)