Joan Pau Inarejos
El meu nebot ha descobert una joguina. Amb aquesta mirada tan infinitament
exploradora dels nou mesos, l’altre dia va veure la crossa del meu avi i s’hi
va arrapar amb entusiasme. Probablement la volia brandar,
sacsejar, batre-la contra el terra per comprovar si es trencava. Les mans menudes maldaven per atrapar aquell pal que, per algun motiu, el fascinava. Per a nosaltres
és una pròtesi rutinària, un mal menor hospitalari fet de plàstic i de ferro,
però ell hi veia molt més que això. Una forma nova.
Max Weber va dir que la humanitat moderna vivia un desencisament del món, i, pel que sembla, passa el mateix en cada
biografia individual. Les coses grans se’ns fan petites. Les coses que abans ens
distreien, ara ens avorreixen. Les coses que antigament ens aterrien, de cop i
volta s’amanseixen. Els objectes perden la seva aura màgica i, així, arriba un
dia que donem per dominades les lleis de la física i ens ho mirem tot per
damunt l’espatlla: ja coneixem tots els mecanismes. El dia que desem les joguines al calaix hem perdut un tros
de vida.
Poc s’ho imagina, que la crossa serveix per caminar. Encara no sap que aviat
es posarà dret i veurà al seu voltant una tirallonga de cares d’admiració. Però
escodrinya l’objecte amb una atenció molt seriosa. Ens mira intrigat i el torna a palpar. Un nen petit amb un bastó sembla un desafiament en tota regla a l’esfinx de Tebes i la seva
famosa definició: l’home és l’animal que camina amb quatre peus al matí, dos al
migdia i tres al vespre. Qui sap si el meu nebot, de simpàtic serrell alçat, té
vocació de Son Goku i intenta allargar el bastó per enfilar-se al firmament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario