per JOAN PAU INAREJOS
Nota: ?
‘Holy motors’ s’anuncia com una “bogeria sublim”, i, almenys pel que fa al
substantiu, ningú no ho podrà pas negar. El director francès Leos Carax ens
proposa la delirant història del senyor Oscar, un home-camaleó que va adoptant
tota mena d’identitats heterogènies al llarg del dia: ara és un pare de
família, ara és una captaire romanesa, ara un banquer, ara un sicari, ara la
víctima. Una mena de mercenari de l’ésser. Un ‘Show de Truman’ autoconscient i
turmentat. Recordeu: Truman (Jim Carrey) vivia en un gran reality show sense saber-ho. El senyor Oscar ho sap i ho pateix.
Exercir el transformisme radical és la seva estranya i abnegada professió.
Monsieur Oscar (Denis Lavant) pot canviar tothora de maquillatge i de vestimenta gràcies a una limusina convertida en
camerino ambulant. L’elegant vehicle, solcant la nit parisenca com una versió
postmoderna dels antics carros de circ, és l’únic espai d’autenticitat, “l’últim
alvèol de la intimitat”, com en diria Vicente Verdú a propòsit de les pantalles
dels ordinadors, abans l’home dels mil rostres no posi els peus al carrer manllevant
qualsevol vida fictícia. Al cap del dia, ens assalta una pregunta: qui és
realment el senyor Oscar? L’home circumspecte que es retoca davant el mirall o
l’estol d’avatars que l’anorreen? Hi ha un Jo
enmig del mirall trencat?
La sinistra desfilada de carnaval de Carax baixa plena d’imatges
perforadores, disfresses d’una bellesa horrorosa. Coneixem el Senyor Merda, un dement sortit de les
clavegueres que es posa a menjar flors enmig d’un cementiri (atenció al
torbador personatge vestit de verd, practicant el terrorisme iconogràfic al
costat d’una Eva Mendes que transita del glamour
al burca. La Pietat de Michelangelo mai no ha patit una profanació tan bèstia).
I una altra imatge per a la memòria: l’especialista en motion capture que practica sexe amb una femella biònica, macroorgasme virtual dins la cambra fosca, que té la seva rèplica a petita
escala en forma d’una fascinant miniatura animada entre dracs: onirisme pur. I
una textura visual estratosfèricament perfecta.
Però, més enllà de la pel·lícula i dels seus meandres extravagants, a
estones molt feixucs, no ens falten motius per sentir-nos identificats amb aquesta
síndrome de l’actor que mrs. Oscar porta al paroxisme. A ‘El
capitalismo funeral’, Verdú descriu la societat actual com “un món d’avatars,
on la vida i la mort formen part del mateix joc”, i on “només mor el
personatge, essent-ne jo el Testimoni”. En l’era de la precarietat non-stop, de
la modernitat líquida que descriu Zygmunt Bauman, l’estabilitat cotitza a la
baixa: se’ns reclama el reciclatge permanent. Anar matant els nostres jos. No romandre. Hem de ser el riu d’Heràclit,
on mai t’hi pots banyar dues vegades. La pell de la serp, sempre fungible. Si
la nostra ànima tenia abans un contracte indefinit, ara ha de trampejar amb minijobs. Sigueu versàtils com un fons
de pantalla. Reinventar-se, en diuen.
No hay comentarios:
Publicar un comentario