Magí Camps
La Vanguardia, 19/5/2014
“Sí, escriure en català
demana un plus de dedicació: darrere d’un text espontani sempre hi ha moltes
hores de feina”
El novel·lista vol explicar que un home gran baixa cada dia al
bar a fer un carajillo i llegir el diari. Al nostre escriptor, però, no li
agrada el mot carajillo. Després de rumiar-hi un temps i descartar el rebentat
i el cigaló –perquè no les considera paraules fresques–, li ve al cap el cafè
amb gotes, una expressió en recessió però encara viva, i que el lector que la
desconegui entén bé. La frase queda impecable: “L’avi baixa al bar i demana un
cafè amb gotes mentre fulleja el diari”. Sí, escriure en català demana un plus
de dedicació: darrere d’un text espontani sempre hi ha moltes hores de feina.
El cafè amb gotes m’ha vingut al cap arran de la polèmica que
el filòleg Narcís Garolera ha encetat amb l’article “El català que ara es
parla. La degradació de la llengua als mitjans de comunicació” ( Els Marges).
Garolera carrega contra els periodistes, els publicitaris, els polítics i els
tertulians perquè considera que fan servir “un català que cada vegada és més un
calc del castellà”.
“A les persones que es
guanyen les garrofes amb una eina tan important com és la llengua, no els hem
de permetre tanta màniga ampla”
L’endemà, l’editor Oriol Ponsatí Murlà li va tirar la
cavalleria per sobre amb “El català que ara Garolera ens vol fer parlar”
(Núvol.com), desmuntant algun dels exemples que el catedràtic comentava. A
continuació, Pau Vidal i altres veus autoritzades han desmuntat els arguments
de Ponsatí, no perquè no tingui raó en algun cas, sinó perquè el missatge de
Garolera no admet matisos. No es tracta de discernir si a pesar de o plànyer
són més adequats que malgrat i compadir, es tracta que el català que es fa
servir en públic (oral i escrit) és pobre, és deficient i té molt de catanyol.
Aquest és el missatge de Garolera: un crit d’alarma perquè els responsables de
fer servir la nostra llengua en públic no ho fan amb prou genuïnitat; perquè
les persones que serveixen d’exemple als catalanoparlants menyspreen la pròpia
llengua.
A un nouparlant se li perdona tot, però a les persones que es
guanyen les garrofes amb una eina tan important com és la llengua, no els hem
de permetre (no ens hem de permetre) tanta màniga ampla. Fa més de trenta anys
que hi ha immersió lingüística, prou temps per començar a defensar la qualitat
més enllà de la quantitat, sobretot en els altaveus públics (públics i privats).
I no matem el missatger, sisplau.
Garolera em va suspendre un examen d’Història de la Llengua a
la facultat de Filologia perquè, a banda de fer servir un català refistolat, hi
havia un doncs causal. El contingut era bo, la llengua, no. En aquell moment em
va tocar molt els nassos, però mai no l’hi he agraït prou.
Gràcies, mestre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario