Treva hivernal

Joan Pau Inarejos

      

A la vora de la riera de Sant Pere de Ribes, inclinat sobre les aigües minses, un ametller anuncia la primavera. La flor d'aquest arbre neix en plena fredorada, tot just amb les campanades de l'any nou, i té la virtut d'amorosir la llarga espera de l’equinocci. Abans que ningú, sempre que les gelades no esguerrin la seva fragilitat de seda, l’ametller anticipa que aquest any també. Els camps es tornaran a vestir de colors.

Avui el General Hivern ens ha concedit una treva, així que podem mirar aquest ametller amb tranquil·litat d’esperit, sense la pressa i l’encongiment d’espatlles que imposen les baixes temperatures. Joan Maragall veia en l'ametller florit "la bandera blanca" de la pau i s'hi adreçava amb aquestes paraules: "No ets encara el millor temps / però en tens tota l'alegria". Més compungit, des de les terres d'Oriola, a Alacant, Miguel Hernández passejava entre els ametllers i reclamava amb desfici que el seu amic de l'ànima tornés del regne dels morts: “A las aladas almas de las rosas / del almendro de nata te requiero”. Presència i absència, bellesa i dolor de l'aïllament concorren en aquesta flama rosàcia i solitària que no es cansa de predicar en el desert del primer trimestre.

Comença a caure la tarda i, al voltant de l’ametller, l’entorn natural de Sant Pere de Ribes es deixa banyar per la llum d'aquest lapse de principis de març que els meteoròlegs, poetes del curt termini, han decidir batejar com una petita primavera. Enclavats entre el mar i el sud del massís del Garraf, som en un indret de terres argiloses, on els rierols dibuixen uns petits cingles o precipicis fangosos característics que s'anomenen timbes. Formacions escarpades i poroses, ara caòtiques, ara formant patrons repetitius, que semblen obra d'un escultor abstracte o d'un arquitecte de mesquites africanes.

Ens enfilem a l'ermita de Sant Pau i des d'allà contemplem una llarga extensió de troncs de conreus, negres i pelats com creus d'un cementiri. El castellà, amb la paraula camposanto, comprèn profundament que els cementiris també són una mena de monument agrari. Al fons, regnant sobre les traçades rectilínies dels camps, s'alça la superba església parroquial de Sant Pere i Sant Pau. Dos altíssims campanars fan inconfusible aquest gran temple neogòtic de color d'orxata, que per fora es vesteix amb cúpules i blancors colonials i per dins fa un insòlit homenatge a l'austeritat de Santa Maria del Mar.

No hi érem per comprovar-ho, però de ben segur que la gran poesia ha nascut en climes temperats. Les Bucòliques de Virgili o el festeig dels amants del Càntic dels Càntics no s’entenen sense la benignitat i longitud dels dies mediterranis. Intuïm que la felicitat fa olor de terra, no de cel, i que el paradís es deu assemblar a una tarda d’abril. Tu i jo, asseguts entre els pàmpols. Sense por de la mort. Sense la temença mesquina que es faci de nit i s'allarguin les ombres. Amb el sentiment, com deia Chesterton, de qui té “tot l’espai per estirar les cames”. Els llatins en deien letícia (laetitia), l'obertura de l'ànim en oposició al tancament de l'angoixa (angustus, estret). Camp obert. Porta'm darrere teu i correm.

Tot un paisatge fràgil, fonedís, desglaçat, ens envolta avui en aquest cant de cigne de l'hivern, en aquest instant secret on la natura canvia de guàrdia silenciosament. A prop nostre, l'ametller de la riera es regala a si mateix sense demanar res a canvi de la seva bellesa solitària.