Les hores brillants

Joan Pau Inarejos

Els rellotges de sol tenen el seu propi món poètic. Ho explica la companya periodista Helena Puigdueta, buscadora infatigable de les perles de la cultura popular a les ones de La Xarxa ràdio. Sota l’agulla o gnòmon del rellotge, que va pintant el temps segons el clarobscur de la llum i l’ombra, sovint s’hi amaguen sentències o petites frases relacionades amb la funció d’aquests objectes tan remots. Entre una àmplia gamma de tuits arcaics, inspirats i variats, n’hi ha un que m’ha captivat especialment: “Sols marco les hores brillants”.

Amb la brevetat i precisió del millor publicitari, el lema diu una veritat meridiana. El rellotge de sol no té pila ni bateria, així que només pot donar fe del pas del temps diürn. És un notari de la llum natural inhabilitat per fer hores extres. Pura constatació científica. Però la frase va més enllà i, sibil·linament, ens parla de la particular psicologia d'aquests plafons de pedra. Mentre els nostres cronòmetres hipermoderns ho marquen tot exhaustivament, segon a segon i sense atendre a les vel·leitats meteorològiques, el rellotge de sol té un punt aristòcrata. Una utopia estètica i vitalista que hauria entusiasmat Nietzsche. Només marco les hores brillants.

No em busqueu quan estigui núvol, quan el dia es panseixi o quan el cel s’encongeixi en una tristor de color de cendra. Sóc un habitant de les grans ocasions, ens diria el rellotge solar si pogués parlar. Un privilegi que també ostenten la novel·la o el cinema: s’estalvien els grisos, se salten les hores mortes i van directament a les escenes més significatives, als instants més emocionants. A les hores brillants. Qui ens hauria dit que el rellotge de sol, amb el seu posat rústic i immòbil, dominaria tan bé l’art de l’el·lipsi, el do de la síntesi que sap garbellar la terra bruta per extreure’n les palletes d’or. A partir d’ara l’envejarem cada cop que ens toqui viure llargues hores de mediocritat.

Foto: rellotge de sol a Gelida (Alt Penedès), Centre Mediterrani del Rellotge de Sol