Joan Pau Inarejos
Unes faldilles fregaven contra els matolls. Al bosc s’hi respirava una
humitat ofegadora. Jo intentava contenir l’alè al darrere d’un arbre, i desitjava
vivament que la terra m’empassés, o fondre’m tot d’una amb el paisatge. La
vella m’havia intuït i em buscava sigil·losament. La seva flaire de castanya s’endevinava
de lluny. Olor seca, olor torrada i negra.
Aterrit, empès per la curiositat malalta que desperten els grans perills,
em vaig tombar per mirar entre les escletxes. El vent bressolava les branques
dels arbres. No es veia res. La fosca del vespre ho anava engolint tot. Se
sentien tronades remotes. De sobte, una ombra. I una figura caminant
pausadament. El cap tapat amb un mocador, un mantell negre sobre les espatlles.
M’hi vaig fixar bé des del meu amagatall estant. La faldilla li feia campana i les
sabates retrunyien amb el cloc-cloc. Previsible i sinistre com els malsons
recurrents. Sense cap mena de dubte, era ella.
Em vaig esperar per si emprenia en algun moment el seu ball extàtic, i, en
efecte, la vella va començar a girar sobre si mateixa, com una baldufa, inflant
al vent les seves provectes faldilles. Qualsevol persona ja s’hauria marejat,
però ella seguia i seguia amb una resistència sobrenatural, talment com si
estigués posseïda, amb la seva rotació nocturna i solitària. Fins que un
llampec la va fer desaparèixer. Després de la fogonada, efímera i misteriosa,
la vella es va esvair deixant una fumerada sinuosa. Un fum dens i brut, olor
de pellofes seques i torrades.
Potser m’havia descobert i preparava l’assalt final? Neguitós, amb el fred
humit als ossos, em vaig atansar a la zona zero de la inesperada combustió. L'esclafit havia deixat un clot a terra, d’on encara sortia el brogit remorós del fum. Em
vaig ajupir per mirar-m’ho de prop. El clot era ple d’una pila de castanyes
enceses. Uf. Cremaven. Sense sospitar que estava remenant les despulles
incandescents de la vella, en vaig agafar una amb la màniga de l’abric. La
castanya em va retornar una mirada sinistra: diàfana, il·luminada per dins
com una bombeta, tenia un rostre perfectament tallat, a l’estil d’una calavera.
Totes les castanyes lluïen el mateix somriure tètric. Eren vives.
Me’n vaig voler emportar una, i ja la tenia pràcticament a la butxaca,
quan un miol esgarrapat se’m va llançar al damunt i me la va arrabassar. Amb
la coïssor de l’esgarrinxada, la sang a flor de pell, de seguida em vaig adonar
que no havia topat amb una bèstia qualsevol. Envermellit pel fulgor de les
castanyes, un gat deforme em contemplava. Tenia tots els morros espellats,
mitja mandíbula amb els ossos a la vista i les cavitats dels ulls totalment buides. Abans
no vaig tenir temps de reconèixer en aquell gat zombi les dramàtiques faccions
del pobre Marrameu, ja se sentien les passes de la mestressa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario