No és Gaudí però ho sembla

Passeig per l’obra de 6 deutors del geni de Reus

JOAN PAU INAREJOS

Hi ha una forta controvèrsia sobre si Gaudí és la culminació del modernisme català o un geni absolutament aïllat, un gegant solitari de la història de l’art. El seu llegat és polièdric: tan aviat ha inspirat els deliris carnals de Dalí com els immaculats racionalistes del segle XX. N’hi ha que el veneren com un místic corprès per la llum mediterrània, i n’hi ha que el celebren com una icona esotèrica i al·lucinògena (recordem l’amanita muscaria del Park Güell, que pren vida i surt volant en la suggestiva pel·lícula ‘Despertaferro’, tota una fantasia hippie-almogàver en clau animada). És cert: Gaudí no va crear escola ni va fundar cap moviment, això segurament li anava petit, però, feliçment, alguns arquitectes de la segona generació modernista van recollir el guant i en alguns casos fins tot van depurar encara més les seves formes lliures i trencadores, emancipades de tota rèmora historicista. Encetem la ruta dels gaudinians.

1.  Pupurull: les arquitectures de sucre

Torre Sant Jordi | Carrer Sant Eudald, 11 (Barcelona)

Generador de formes irisades i curvilínies, evocador del plaer culpable de Hänsel i Gretel, constructor del món de felicitat naif que prometen les llaminadures flonges amb nom de núvol, Salvador Valeri i Pupurull (1873-1954) va comprar la versió més decididament acolorida i capriciosa de l’obra de Gaudí. Al barri d’El Coll de Barcelona s’hi troba una de les seves obres més amagades, la Torre de Sant Jordi (1908): per damunt d’un jardí tancat, la finca mostra els seus lloms sinuosos i rosats, resseguits de rivets florals, i en un d'ells s’erigeix una torratxa de formes orgàniques que és tota una oda a l’autodeterminació onírica. Hipnotitza.
   

Casa Comalat | Diagonal, 442 i Còrsega, 316 (Barcelona)

Més coneguda i cèntrica, la Casa Comalat (1906-1911) té una excepcional façana posterior on hi podem admirar una simfonia de galeries de fusta tancades amb persianes, una juxtaposició policroma de sorprenent modernitat que ben bé podria fer l’ullet a la Viena de Klimt i dels apartaments Hundertwasser. Les galeries descansen sobre quatre pòrtics parabòlics, quatre portes oníriques inequívocament gaudinianes, on no es poden deixar de recordar les textures d’ossos i d’ivori de la Casa Batlló, ni el seu espectacle cromàtic, aquí resolt amb una suavíssima ceràmica vidrada.

2. Sayrach: el llom ondulant sobre la Diagonal

Casa Miquel Sayrach | Diagonal, 423-425 (Barcelona)

Seguint el curs de la Diagonal, direcció Llobregat, topem amb un altre temple curvilini. Si la Casa Comalat evoca els pastissos i els castells de nines, podríem dir que la Casa Miquel Sayrach (1915-1918) ens trasllada a un món mineral i submarí. Aquí no hi ha esclat de color, sinó una gran onada grisenca i porosa, agermanada en aquest cas amb la Pedrera del Passeig de Gràcia. L’autor del peculiar xamfrà és Manuel Sayrach (1886-1937), fill del promotor de l’obra i reconegut home de lletres d’ànima wagneriana. El seu edifici respira amb tota la simplicitat dels castells de sorra i ja no té cap deute amb les imitacions neomedievals dels seus antecessors. Aclucant els ulls, l'airós templet que corona la casa podria ser un cau nocturn per a follets.

3.  Pericas: Gaudí en clau germànica

Església del Carme | Carrer Sant Antoni Abat 10-12 (Barcelona)

Més angulosa, austera i centreeuropea, l’obra de Josep Maria Pericas (1881-1966) ofereix una lectura sui generis del corpus gaudinià. Arqueòleg i historiador de família osonenca, a Pericas no el va temptar l’alegria mediterrània de l’autor del Park Güell, sinó el seu domini intrínsec de línies i estructures. Així es pot veure a l’església del Carme de Barcelona (1910), gairebé un homenatge a l’austeritat protestant, passada, això sí, per un adreçador expressionista que connecta amb la Cripta Güell o amb les les solucions verticals de la Sagrada Família i el seu gòtic espiritualitzat. Gaudí també parla alemany.

4.  Jujol: l’apoteosi dels bolets

Torre de la Creu o dels Ous | Passeig Canalies, 14 (Sant Joan Despí)

Uns bolets gegants donen la benvinguda als passatgers de Renfe quan s’aturen a l’estació de Sant Joan Despí. La Torre de la Creu (1913-1916) es coneix popularment com la Torre dels Ous, tot i que les seves cúpules més aviat duen a la imaginació un estol de rovellons extraterrestres. Són obra de Josep Maria Jujol (1979-1949), deixeble avantatjat de Gaudí, i com ell, impregnat genèticament de la llum, el paisatge i el ferro forjat del Camp de Tarragona. La finca és la seva primera obra mestra en solitari i sembla extreure la medul·la més radical del mentor, aquesta estètica al·lucinada de ciència-ficció que s’insinua al terrat de la Casa Batlló i que culmina a les figures del Park Güell. No cal dir que la mestressa de la casa, igual que la de la Pedrera, va suar tinta per poder col·locar els mobles: potser es diu la Torre dels Ous perquè equipar-la va tocar molt els ídem.

5.  Rubió i Bellver: les filigranes del maó

Ca l’Espinal | Carrer Monturiol, 11 (Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló)

La bombolla del totxo hauria estat més suportable si aquest material no estigués tan estèticament maltractat. Avui els maons són sinònim de vulgaritat uniforme, però no fa pas tant que van participar de grans filigranes artístiques, quan els arquitectes modernistes hi van descobrir una alternativa lleugera a la pedra. És el cas de Joan Rubió i Bellver (1870-1952), gaudinista de pro i autor d’un dels enganys més eficaços del Barri Gòtic de Barcelona, el pont del carrer del Bisbe. Revivals a banda, Rubió va elevar a la màxima potència la versatilitat del maó en algunes de les seves construccions a la Colònia Güell, com Ca l’Espinal (1900), un desplegament monocrom de gelosies i clarobscurs que deixa a la retina un lleu regust arabitzant.

6.  Muncunill: el gran depurador de Gaudí

Masia Freixa | Parc de Sant Jordi (Terrassa)

Hem deixat pel final el que deu ser l’edifici més gaudinià de Catalunya, i per cert el més allunyat de Barcelona entre tots els que hem recorregut fins ara. Si existeix un gaudinisme sense Gaudí, una purificació contundent i elàstica de les seves formes, tot això ho trobem sens dubte entre els arbres del parc de Sant Jordi de Terrassa, on s’alça, a punt d'enlairar-se, la prodigiosa Masia Freixa (1907-1914). Com una mesquita futurista o un gran esquelet de balena, l’antiga fàbrica tèxtil passaria per una obra pre-Calatrava, si no fos perquè resulta molt més senzilla i emocionant que les enormitats valencianes de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Amb el recurs repetitiu dels arcs parabòlics i les voltes ondulants, l’edifici terrassenc de Lluís Muncunill (1968-1931) és un compendi de saviesa constructiva i una mena d’experiment evolucionista al mateix laboratori imaginari on es va gestar la Pedrera o alguns projectes frustrats de Gaudí, com l’església de la Colònia Güell o aquell fantàstic hotel de Nova Iork, que ara alguna ment insensata vol recuperar per a la Sodoma XXL d’Eurovegas: tant de bo el beat de Reus ho impedeixi.

Veure TOTES LES FOTOS de la ruta