Joan Pau Inarejos
Aquesta verema s’ha emportat un dels
raïms més emblemàtics del nostre país. No ha calgut esperar a les campanades: les sis baies turgents de Caixa Penedès han estat engolides en un cap de setmana de tardor,
sense fred ni calor, i sense que ningú s’hagi ennuegat amb les llavors. Com les
corones del déu Bacus, el simpàtic pictograma havia posat el serrell a centenars
de rètols i cornises amb el seu homenatge a l’opulència vinatera, fins que la
professionalitat protestant del Sabadell Atlántico ha vingut a pintar de blau els
seus dominis.
No ha estat l’únic: la mà que
sostenia una mata de Caixa Laietana també ha vist com els nous vents
bancaris li arrencaven la collita de soca-rel. En aquest cas, doblement
humiliant, perquè els colors vencedors tenen la impertinència llampant de
Bankia. Potser és un dels efectes més innocus de la crisi, segurament el més
frívol, però estem assistint a la desaparició de tota una tirallonga de símbols
del paisatge urbà, i tal vegada les noves decisions estètiques no són tan innocents com sembla.
Al capdavall, s’ha esfumat qualsevol
rastre de referències tel·lúriques i culturals. La silueta de Montserrat de
Caixa Manresa, les antigues quatre barres de Caixa Catalunya, el raïm
agromonetari del Penedès… Cap d’ells ha resistit l’embat asèptic i
globalitzador del capitalisme post-Lehman Brothers, i els intents
modernitzadors d’Unnim o CX han arribat tard a la cita amb la Història (i amb
el Banc d’Espanya). Per bé o per mal, ara ens assemblem menys a nosaltres
mateixos, i totes aquelles al·legories de l’antic estalvi semblen extretes d’algun
bagul empolsegat de la Renaixença. Totes? No. Una estrella resisteix ara i
sempre a l’invasor. L’estrella blava i mironiana de la Diagonal. La que regeix
el cel de Catalunya fins que l’estelada no digui el contrari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario