#totsOlesa

Joan Pau Inarejos

Prossegueixo amb la meva fase de dol per Antònia Font i retrobo un dels mots poètics creats o recollits al vol per Joan Miquel Oliver. “Sa totsolesa és sa meva por” (cançó ‘Sa llimona’, de l’àlbum ‘A Rússia’). 

Totsolesa. Certament, el diccionari admet que ens podem entotsolar (abstreure’ns, estar tots sols anímicament), igual que els castellanoparlants es poden ensimismar (una de les paraules que més envejo), però no diu res sobre aquesta totsolesa tan substantiva i rotunda.

En alguns xats lingüístics d’Internet es pregunten si això de la totsolesa és la manera exacta de referir-se a la solitud mallorquina, insulada i excèntrica. Els gallecs tenen la morriña, els portuguesos la saudade, els francesos l’spleen. Catalunya té la “dolça melangia” cantada per Marina Rossell, una esplèndida derivació de la malenconia que també està pendent de la seva rehabilitació moderna. Li hem de treure la ploma de gavina.

Deu ser una malaltia marítima, perquè moltes de les nacions que generen aquestes expressions veuen vaixells a l’horitzó. El cas és que la totsolesa illenca és capaç de desconcertar ni més ni menys que el Gran Google, la novíssima biblioteca d’Alexandria del món global. Feu-ne la prova: una incursió a la totsolesa us remetrà a frases inesperades que sonen a eslògans municipals. "Tots Olesa". La passió pot més que la lletra.