Plou? Maleïda Espanya!

Joan Pau Inarejos

“TV3 diu a vegades que ‘plou a l’estat espanyol’ i que ‘Espanya ens roba’. Però és a l’inrevés: la pluja cau a Espanya i és l’estat espanyol qui ens roba”. La frase, més o menys literal, és de Rafael Jorba, i, en forma de boutade, expressa un aclariment saludable. El tabú a l’hora d’anomenar Espanya (fins i tot els poetes l’han esquivat, amb els seus cants a Sepharad i la pell del brau) és un dels tics més recurrents –i a voltes risible– de l’anomenat nacionalisme o sobiranisme català. No dir les coses pel seu nom sempre es gira en contra de qui ho practica, i d’aquí aquestes disfuncions politicometeorològiques que ens fan confondre, com deia Serrat, “les il·lusions amb el cul”.

És cert que el mot Espanya ha estat segrestat massa vegades per ultres i repressors. És comprensible, per tant, que a molta gent li provoqui una urticària inevitable, igual que els colors de la rojigualda amb la seva permanent radiació castrense. Fins i tot molts sindicalistes i líders d’esquerres espanyols prefereixen parlar d’”aquest país”, amb una còmoda ambigüitat. Ortega va observar que Espanya era un país invertebrat, i el seu diagnòstic continua sense tractament. Espanya, al marge dels múltiples sentiments d’uns i altres, és en bona mesura un fracàs històric. Un embrió que va quedar a mitges.

Però això no vol dir pas que Espanya no existeixi: Espanya és una realitat històrica imperfecta, soferta, on Catalunya –les seves elits i el seu poble– de vegades hi ha sortit guanyant i moltes altres hi ha sortit perdent. No cal recordar tots els petits comerciants i grans industrials que han viscut de l’Espanya gran, ni la solidaritat que va unir tants pobles d’Espanya contra el feixisme, ni les elits tecnocràtiques barcelonines que van donar un viratge liberalitzador a l’estat franquista. Per bé o per mal, també som actors de la funció peninsular.

Suggerir que Espanya és un artefacte totalment aliè, programat sistemàticament en contra de Catalunya, com a mínim és poc rigorós. És el retolador gros dels propagandistes tapant la lletra petita dels historiadors. Les injustícies comeses al llarg del temps pels governs espanyols, el centralisme atàvic de matriu castellana, fins i tot els intents de genocidi cultural, no justifiquen una simplificació tan palmària de la història. Vivim una febrada narcisista: els nacionalismes espanyol i català es miren amb recel com si mai hagués existit res més al seu voltant.

En contra de tants negacionistes, pagaria la pena celebrar i reconèixer que tots existim. Poder ser independentista i dir que viva España, i que vive la France, com replicava hàbilment Alfred Bosch davant les provocacions de la zona més cavernosa de l’hemicicle. Acceptar que el sol surt per tothom i que, quan plou, potser també es mulla el pati del veí.