Joan Pau Inarejos
Deu ser per allò de marcar la
diferència, el cas és que els catalans tenim una certa tendència a anar tard en les
celebracions. El Nadal està bé, però la gran festa –i el gran tiberi– el fem
per Sant Esteve. El mateix per Pasqua: sembla que el Diumenge de Resurrecció
només sigui un preàmbul per menjar-se la mona del dilluns. Clarament, anem amb delay.
Els historiadors diuen que
aquesta curiosa pulsió del calendari té a veure amb l’antiga pertinença de Catalunya
a l’imperi carolingi. Corria el segle IX quan els emperadors centreeuropeus van dictaminar que “l’endemà
de cada pasqua seria festiu”. No està clar qui els ho va demanar, però a fe de Carlemany que es van avançar deu segles en el culte als ponts i les seves múltiples
advocacions turístiques.
Les festivitats en diferit
confirmen tots els estereotips sobre els nadius del nord-est peninsular: gent
perepunyetes, que s’ho pensa tot deu vegades, que s’arronsa amb les coses
grosses, a qui li agrada descentrar-se. Que gaudeix cultivant la ironia i la
sàtira barroca. Gent estalviadora i garrepa: els canelons neixen per donar
sortida als excedents de carn del Nadal. Si d’altres nacions tenen el caviar o el foie, les nostres delícies estan fetes d’escorrialles. I això no ho pot dir tothom.
No hay comentarios:
Publicar un comentario