29 noviembre 2013

10 poemes d'Antònia Font
(i una cançó desesperada)

Joan Pau Inarejos
Quan he sabut que els Antònia Font plegaven, he tingut una necessitat instintiva de fer inventari de les seves cançons. Com si tingués por de perdre-les, com qui revisa les pertinences quan ha patit un robatori. Aquesta és la petita tragèdia que regeix les relacions entre els artistes i el seu públic: en bona mesura, creiem que ens pertanyen i per això ens sentim una mica estafats quan marxen. Ens palpem la cartera.

Qui escriu aquestes línies no es considera en absolut mitòman, i tanmateix esperava els nous lliuraments de Joan Miquel Oliver, Pau Debon i companyia amb la sensació més semblant a la nit de Reis de la infància: una veritable expectativa. Una certesa que et sorprendran. Un deixar-se portar pel joc i el plaer estètic més descaradament incompromès. Confesso que me’ls he sentit tan meus, que de vegades em semblava com si les cançons les hagués escrit, pensat o compost jo mateix. Quina gran vanitat caracteritza sovint els enamorats!

No sóc original, però deixo aquí la meva llista –dolorosa, incomplerta– amb les deu cançons dels Antònia que salvaria d’un incendi, que m’enduria a una illa deserta o com coi s’anomeni aquest tòpic tan gastat i consolador. De gelocatil i cafeïna arrencarem almanco avui.

01 Loco
A la vora dels vint anys, treballant a Ràdio Esplugues, escoltava cada dia una falca amb aquesta cançó prenyada d’entusiasme mediterrani, esquitxada escumosa del disc ‘Taxi’. Després vaig saber que l’addictiva invitació a ballar damunt la mar la feien uns mallorquins amb nom de cantautora tronada. Els hauré d’escoltar més, vaig pensar. Escoltar

02 Wa Yeah!
El disc ‘Batiscafo Katiuscas’ conté aquest manifest al·lucinògen i dadaista, amb zebres que creuen el semàfor i publicitat ballable de Margaret Astor. Sempre he pensat que els Antònia Font serien rebentapistes electrònics de cal Déu si s’ho haguessin proposat. Escoltar

03 Love song
Molt murris, els creadors de ‘Batiscafo Katiuscas’ camuflen amb un títol redundant i rutinari un dels millors temes romàntics que s’han escrit mai en català. Making off d’un poema d’amor escrit en la distància i la nostàlgia d’un trajecte aeri. Diria que es teus llavis són hiverns. Escoltar

04 Serpentines esquinçades
Aquarel·la de final de festa, amb la sensació derrotista que tenen totes les ressaques, compta amb la veu precisa i plena de penetració psicològica de Pau Debon per conduir-nos a través  d’un paisatge fugaç. De serpentines esquinçades i d'altres despulles entre la nit i el dia. Perla neomodernista del quilomètric ‘Vostè és aquí’. Escoltar


05 Batiscafo Katiuscas
En el palmarès més èpic dels mallorquins hi figura aquest himne marítim de títol marcià i grandiositat musical. Sirenes, balenes, i els ecos d’una estranya tragèdia soviètica bussegen entre els seus acords lluminosos. La meva memòria sentimental sempre l’associarà a les immersions oceàniques de Tintín que vaig llegir aquell estiu. Escoltar

06 Clint Eastwood
El cowboy és l’amo i senyor del disc ‘Lamparetes’, dedicat als fundadors de la civilització. Amb l’aparent espontaneïtat que els caracteritza, com si no anés amb ells, Oliver i Debon ens regalen aquest storyboard adust, de ritme perfecte, endolcit per una ironia irresistible. Do you know? Maybe. Escoltar

07 Dins aquest iglú
Cada cop que escolto les primeres notes d’aquesta cançó (de l’àlbum ‘Alegria’) tinc l’exacta sensació de llançar-me al vol des d’un penya-segat. Íntim i desolat, Oliver parla sense embuts del seu desert interior, d’aquest iglú tan paradoxalment immens i enclaustrador. Tan privat de tu. Escoltar

08 Armando Rampas
Una de les cançons més breus, vitaminades i sonorament intenses de ‘Taxi’. Un comandant de nom surrealista i impulsos sexuals poc lloables. Feliçment passada de voltes i sempre jugant a l’equívoc metafòric: qui és el violador de les altures, l’home o l’avió que travessa i desvirga els núvols? Escoltar

09 Portaavions
Demostració modesta que Oliver és un geni de la composició i l’escriptura musical. Capaç de traslladar mons anímics fent veure que parla d’altres coses. De botons d’abric i de badies de petroliers, per exemple. (Amb rampells lírics sublims: “Li falta una capa de mel / li falta una banda sonora en aquesta mirada d’oliva i de gel”. Del disc ‘Taxi’). Escoltar

10 Tots es motors
Mos estimàvem, mos destrossàvem mútuament ses vides. Brutal i cert com la vida real, ho diuen els versos del track més motoritzat i rocker del viatge 'A Rússia'. Embalat amb una rastellera de neologismes -mos sexuàvem, mos gastronomíem- en una cursa imparable cap a la promiscuïtat creativa i destructiva. Escoltar




27 noviembre 2013

La fumata profética de Moretti

por JOAN PAU INAREJOS
Nota: 7

Laica, y sin embargo profética. Vista hoy, la comedia vaticana Habemus Papam (2011) parece una clarividente anticipación de los hechos acaecidos estos últimos años entre los muros de la Santa Sede. Aunque le acusaron de frío e irregular, está claro que Nanni Moretti no vendía humo.

Con una ironía quizá demasiado seria, demasiado autocontrolada, el director ofrece su personal relato de los intríngulis y subtextos de un conclave. Para goce del espectador y su infinita curiosidad, Moretti bucea en el lugar del hermetismo por excelencia, esa Capilla Sixtina magníficamente recreada donde los ancianos cardenales eligen al sucesor de San Pedro sin micrófono ni tweet que siquiera roce las jambas de sus puertas. El Gran Secreto.

A su favor, el director italiano se apunta una puesta en escena perfectamente inmaculada –valga el epíteto mariano–, una elección de intérpretes y escenarios tan sumamente creíble que jamás tienes la más mínima duda de hallarte en ningún otro lugar que no sea la ciudad pontificia. Telón de fondo que se llena con un planteamiento ingenioso: el nuevo papa tiene pánico escénico y requiere los servicios de un psicoanalista.

A pesar de un argumento tan goloso, Moretti rehuye sabiamente las tentaciones de la brocha gorda o la transgresión gratuita. Su comedia es fría pero no ácida. Irónica, cierto, pero nunca nihilista; más bien tierna y con una mirada sanamente terrenal hacia sus envaradas santidades. Hoy podemos decir que su ojo tiene mucho más de franciscano –Bergoglio– que de propiamente papal –Ratzinger–.

En contraste con el ego analítico y un poco fallido de Moretti que se interpreta a sí mismo con poca suerte, contamos con la inmensa calidez de su actor protagonista, un entrañable Michel Piccoli que se antoja un cruce feliz entre la sonrisa de Juan Pablo II y la de nuestro abuelo. Sólo él y su semblante vulnerable, su errática pérdida de identidad, sus repentinas nostalgias literatas, su aventura por las calles mundanas y sus meandros faranduleros, merecerían nuestra peregrinación cinéfila a la sala oscura.


26 noviembre 2013

Passió en quart creixent

Joan Pau Inarejos

Breu, concís i contundent. Així ha definit Perico Pastor el seu cartell per a la Passió d’Olesa del 2014. L’artista ha optat per una cara de Crist extraordinàriament esquemàtica, on el traç negre de la cabellera i la barba resol tota la composició, tan sols amb el contrapunt testimonial d’unes gotes de sang. Un rostre que si resulta immediatament reconeixible, és en bona part gràcies al Crist pintat per Velázquez fa més de 300 anys. Aquell messies que segons Unamuno “està sempre morint, sense acabar de morir mai” torna a demostrar, si li calia, que és una referència immortal. La blancor i serenitat de la figura, i sobretot l’enigmàtic floc de cabells caient sobre la cara estan tan impregnats a l’imaginari visual, que gairebé fan del pintor sevillà l'evangelista plàstic, el recreador canònic d'aquest instant solemne de la mort de Jesús. 

A diferència dels crucificats agònics i carregats de pathos que pintaven els seus coetanis barrocs, el Crist de Velázquez comunica una estranya calma. Una mena d'apagament silenciós. Aquesta instrospecció queda emmarcada per la postura del personatge, i segellada pel detall dels cabells lànguids que li tapen la meitat de la cara. Les llegendes diuen que aquesta mata de cabells va ser producte de la fúria del pintor, aïrat perquè no sabia com acabar la representació del rostre (pedaç d'urgència o hàbil truc barroc, qui ho sap). D'altres exegetes hi donen un sentit teològic: el rostre del salvador es fa fonedís, irrepresentable, en el moment del sacrifici.

Feliçment, cap explicació podrà dir l'última paraula sobre aquesta genial iconografia del rostre que s'eclipsa. La imatge sempre és superior a totes les seves interpretacions. Unamuno, el seu incansable glossador literari, l'encerta profundament quan compara el Crist de Velázquez amb la lluna. També aquest astre sol tenir mitja cara a les fosques, mentre l'altra meitat rep la llum del sol, el creador. Perpètuament moridora i entotsolada, la lluna no té la magnificència de la gran estrella diürna. Més aviat té la virtut de la humilitat: una bellesa que no enlluerna. Una solitud que es deixa contemplar.

23 noviembre 2013

L'atropellament

Un relat de JOAN PAU INAREJOS

No es pot anar amb presses. Prou que ho sé. Però sóc així. Sempre tempto el rellotge i surto de casa amb el temps just, perquè haver de córrer em fa sentir viu, èpic. Qualsevol urgència, encara que sigui per anar a treballar, endreça i dóna sentit a un dia qualsevol.

Hi ha una cançó que diu que la pressa mata. Te raó. Però vostè ha de veure amb quin desfici passo tallant l’aire. Ja ve l’atleta de les matinades, deuen murmurar els veïns que tenen el llum encès a aquella hora. Baixa l’escala, surt volant, salta un bassal, trena els peus com un cérvol.

Esperitat, hiperventilat, de sobte em vaig desorientar. No sabia quina hora era, ni on havia d’anar. No sabia si havia recorregut un sol pam o tota una ciutat. Mentre encara corria, panteixant afònicament, un cotxe negre se’m va creuar com un intrús. Els llums em van encegar, i encara sentia dins els timpans el so de la frenada quan em vaig trobar al davant d’una gran casa.

És estrany, perquè jo no hi he estat mai, a Taiwan, ni conec ningú que hi hagi posat els peus. Però tenia la certesa que aquella era una casa taiwanesa, ja veu quines coses. Els músculs se m’havien destensat. La respiració se m’havia encalmat i ja no feia aquella convulsió rogallosa. Estava convençut que havia arribat al lloc que buscava.

Un vapor blanc i calent em va donar la benvinguda. Tota la casa era de fusta, i una dona de cabells llargs i negres estava molt concentrada fent un guisat. El vapor venia d’un petit braser aromàtic, penjat com un fanalet, amb un farcell minúscul de tela blanca estarrufat a l’interior. Aquell escalf em guaria els pulmons. Em feia més ample per dins.

Aquella era una casa perfectament asiàtica. Totes les finestres estaven guarnides amb persianes de franges molt fines i cilíndriques. La llum s’escolava com un pentagrama. Aquestes cases no les pots abastar mai: sempre hi ha habitacions i habitacions, no saps on comencen ni on acaben. I tanmateix, el seu traçat laberíntic conforta l’ànima. Al paradís hi ha moltes estances.

Una rialleta em va distreure dels meus ridículs pensaments. Una nena em mirava vergonyosa. Devia tenir uns deu anys, però deixava veure la timidesa i profunditat d’una noia més gran. Semblava avorrida. La mare seguia a la cuina, enfeinada. Un gat ros i rodó, com una estàtua daurada, es passejava indolent entre nosaltres.

Plena de detalls i racons, aquella semblava la casa ideal per distreure un infant. Les làmpades de paper feien tots els dibuixos de llum possibles, i les petites calaixeres demanaven ser obertes i desvalisades de joguines brillants. I tot i així, aquella nena seguia palplantada, entotsolada. Més madura que no anunciava el seu cos petit. Els nens també s’avorreixen, de vegades.

Somrient, expectant, aquella nena em mirava com si l'hagués tret d'una tristesa quotidiana sense nom. Balancejava el cap i feia petites corredisses pel passadís com si vulgués reclamar la meva atenció. Agafava el gat, l'amoixava. Venia i marxava com les femelles dels ocells quan galantegen. El gat miolava, contrariat perquè haguessin destorbat la seva aristocràcia solitària.

El vapor seguia rajant i, per dir-li alguna cosa, li vaig preguntar quina mena de perfum era. La nena va riure. Amb un esguard estranyat i graciós em va contestar que no era cap perfum, només eren uns draps calents. Abans no vaig tenir temps de preguntar-li i doncs per què feien aquella fragància tan misteriosa, tot d'una vaig recordar el motiu de les meves presses. Arribava tard a la feina, molt tard.

Veurà, és com si aquella nena fos el meu passat, que em reclama. Com una nòvia d'infantesa que encara m’espera en un temps fora del temps. Com una filla que un dia tindré i que ja m’estima. Em va commoure tant que vaig desitjar quedar-m'hi tota la vida. Només vaig saber passar-li els nusos dels dits per la galta. Una sola i última carícia.

— Vostè va perdre el coneixement. Tot això que explica només va passar en la seva imaginació. 

— La recordo com si la tingués al davant, doctor. La nena i la casa. 

— Aquest vapor que descriu era el fum que sortia del cotxe. Encara sort que se n'ha sortit. Passi, passi, infermera. 

— Quan vaig marxar va ser com si m’endugués un buit al cor. Si torno a caminar, he d’anar a trobar-la. M'ajudaran, oi?


Juan Ramón Jiménez

El dormir es como un puente
que va del hoy al mañana.
Por debajo, como un sueño,
pasa el agua, pasa el alma.

(Voces espirituales, 1945)
_____________

¿Era el olor a luna nueva?
La luna estaba... ¡y yo sin verla!

(Balada de la estrella, 1910)
_____________

¡Voz de niño, más que el silencio grata!

(Voz de niño, 1917)
_____________

¡Benditos pájaros, sin fiesta fija! Con la libre monotonía de lo nativo, de lo verdadero, nada, a no ser una dicha vaga, les dicen a ellos las campanas. (…) sin más moral que la suya ni más Dios que lo azul, son mis hermanos, mis dulces hermanos.

(Platero y yo, 1914-1917)
_____________

¡Intelijencia, dame
el nombre exacto de las cosas!
… Que mi palabra sea
la cosa misma
creada por mi alma nuevamente.
Que por mí vayan todos
los que no las conocen, a las cosas;
que por mí vayan todos
los que ya las olvidan, a las cosas;
Que por mí vayan todos
Los mismos que las aman, a las cosas…
¡Intelijencia, dame
el nombre exacto, y tuyo
y suyo, y mío, de las cosas!

(Eternidades,  1918)
_____________

Ahora que están mis ojos llenos de luz florida,
por Dios, dejadme solo;  mi carne es poco fuerte;
 y quiero oír lo que dice la brisa de la vida
y hay tan poco jardín de la vida a la muerte…

(Elegías puras, 1908)
_____________

Lo que queráis, señor, 
y sea lo que queráis.

Si queréis que entre las rosas
ría hacia los matinales
resplandores de la vida,
que sea lo que queráis.

Si queréis que entre los cardos,
sangre hacia las insondables
sombras de la noche eterna,
que sea lo que queráis.

Gracias si queréis que mire,
gracias si queréis cegarme;
gracias por todo y por nada,
y sea lo que Vos queráis.

Lo que queráis, señor;
y sea lo que queráis.

(Dios de amor, 1909)
_____________

No me tienta la gloria. ¡Sólo una vida en paz,
rica de los tesoros del amor y la lira,
en una estancia dulce, solitaria, serena,
llena de libros bellos, con flores, encendida!

Estancia adonde, a veces, la amistad se llegara,
a llamar a la puerta con mano noble y limpia,
retiro adonde, a veces, se asomara el amor
con la mirada extraviada y conmovida...

(La voz velada, 1912)
_____________


Juan Ramón Jiménez

16 noviembre 2013

Blue Jasmine: cuando Woody encontró a Cate

por JOAN PAU INAREJOS
Nota: 7,5


Que el siglo XXI no le ha sentado bien a Woody Allen no es ningún secreto de Estado. Como una gramola encallada, su filmografía va repitiendo la misma canción con un sonido cada vez más oxidado (incluso decir esto se ha convertido en un ineludible tópico woodyalleniano). El último tramo artístico del neoyorquino se asemeja a una prórroga perezosa y sin embargo, de vez en cuando, va renaciendo tímidamente cual Fénix gallináceo. Algo o alguien enciende una lucecita en su escuálida cabeza. Los más puristas dirían que Woody ya no hace buenas películas; tiene fogonazos.

Paradójicamente, el director ha tenido que esconderse o eclipsarse a sí mismo para volver a volar. Si bien es cierto que todas sus coordenadas se encuentran una tras otra en 'Blue Jasmine', ha sido preciso que venga alguien de fuera para hacernos olvidar al autor y sólo así reencontrarnos con él. Ese alguien se llama Cate Blanchett, o mejor dicho, Jasmine, como se autodenomina la rica y glamurosa mujer de quien se ha apoderado carismáticamente -o viceversa- la actriz australiana.

Como siempre acerado y mordaz con el mundo de los pijos (recordemos 'Match Point'), Allen encuentra en Cate Blanchett la aliada perfecta para narrar el desmoronamiento de una vida de vino y rosas. Toda la comedia-drama es un hilarante estudio del estado de shock en el que ha quedado esta mujer una vez que su marido Hal (Alec Baldwin) le ha dejado con las manos completamente vacías, delitos y faltas mediante. Como telón de fondo, la caída de los grandes banqueros y especuladores post-Lehman Brothers.

Encerrada en su burbuja negacionista, hablando con desconocidos -o con niños-, dando patéticos palos de ciego para rehacer su vida, Jasmine ya es por méritos propios una de las mejores neuróticas del universo de Woody Allen. Un monumento femenino como lo pudo ser la Diane Keaton de 'Annie Hall'. Su carácter, de un pavoneo tan altivo como vulnerable, contrasta con la mediocridad e indolencia de su hermana Ginger (asombrosamente creíble Sally Hawkins, aun quedando en segundo término), que la acogerá en su piso de San Francisco mientras busca un nuevo rumbo a su existencia.

Atento al primer plano y al guiño musical -ese 'Blue Moon' que va sonando en momentos precisos-, el jazmín azul de Allen huele a profundo desencanto. Y huele a incomunicación irremediable: las dos hermanas ejemplifican dos estilos de vida y dos caracteres que, como las líneas paralelas, jamás se juntan (ni siquiera en la consabida catarsis final, que sabiamente se nos hurta aquí). Esta incompatibilidad caótica y tenaz se aprecia en una de las mejores escenas del film: mientras Ginger se las ve con un gañán agresivo que lo destroza todo a su paso, Jasmine sólo espera ansiosamente la llamada de un vaporoso seductor que apenas está en su imaginación (el encuentro y desencuentro con este hombre-utopía se escenifica con un fabuloso dominio y delicadeza).

Al fin, una fábula social recorre el largometraje. Los ricos se hunden estrepitosamente cuando entran en crisis, mientras que los pobres son más capaces de reponerse -más resilientes, dirían los psicológos- gracias a su falta de pretensiones. El autor parece tomar partido por estos últimos, aunque su verdadero alter ego está en esa Jasmine desnortada, desclasada, aferrada al pasado. Allen tiene la virtud de hacer de su propio espejo decadente una obra maestra. Y como Goya o Rembrandt, nos reserva los autorretratos más auténticos para la vejez.

BLUE JASMINE, DE WOODY ALLEN
LA PELÍCULA EN LA MEJOR WEB DE CINE: LABUTACA

14 noviembre 2013

Viento del pueblo

Belchite, ruinas de la Guerra Civil
Miguel Hernández
Viento del Pueblo (1937)

La mano es la herramienta del alma, su mensaje,
y el cuerpo tiene en ella su rama combatiente.
(Las manos)
_____

Entregad al trabajo, compañeros, las frentes:
que el sudor, con su espada de sabrosos cristales,
con sus lentos diluvios, os hará transparentes,
venturosos, iguales.

(El sudor)
_____

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina

(El niño yuntero)
_____

Aquí estoy para vivir
mientras el alma me suene,
y aquí estoy para morir,
cuando la hora me llegue,
en los veneros del pueblo
desde ahora y desde siempre.
Varios tragos es la vida
y un solo trago es la muerte.

(Sentado sobre los muertos)
_____

Han muerto como mueren los leones:
peleando y rugiendo,
espumosa la boca de canciones,
de ímpetu las cabezas y las venas de estruendo.

(…)

Bajo el gran resplandor de un mediodía
sin mañana y sin tarde,
unos caballos que parecen claros,
aunque son tenebrosos y funestos,
se llevan a estos hombres vestidos de disparos
a sus inacabables y entretejidos puestos.

(Nuestra juventud no muere)
_____

Entre graves camilleros
hay heridos que se mueren
con el rostro rodeado
de tan diáfanos ponientes,
que son auroras sembradas
alrededor de sus sienes.
Parecen plata dormida
y oro en reposo parecen.

Llegaron a las trincheras
y dijeron firmemente:
¡Aquí echaremos raíces
antes que nadie nos eche!
Y la muerte se sintió
orgullosa de tenerles.

 (Llamo a la juventud)

Naciones de la tierra, patrias del mar, hermanos
del mundo y de la nada:
habitantes perdidos y lejanos,
más que del corazón, de la mirada.

Aquí tengo una voz enardecida,
aquí tengo una vida combatida y airada,
aquí tengo un rumor, aquí tengo una vida.

(Recoged esta voz)
_____

¿Quién te verá, ciudad de manzanilla,
amorosa ciudad, la ciudad más esbelta,
que encima de una torre llevas puesto: Sevilla? 

(…) 

Detrás del toro, al borde de su ruina,
la ciudad que viviera
bajo una cabellera de mujer soleada,
sobre una perfumada cabellera,
la ciudad cristalina
yace pisoteada.

Una bota terrible de ademanes poblada
hunde su marca en el jazmín ligero,
pesa sobre el naranjo aleteante: 

(…)

Se nubló la azucena,
la airosa maravilla:
patíbulos y cárceles degüellan los gemidos,
la juventud, el aire de Sevilla.

Amordazado el ruiseñor, desierto
el arrayán, el día deshonrado,
tembloroso el cancel, el patio muerto
y el surtidor, en medio, degollado. 

(Visión de Sevilla)


Miguel Hernández
Viento del Pueblo (1937)