Mircea Eliade
El sagrat i el profà (1957)
“Cansament” del déu
Els éssers suprems d’estructura celeste tendeixen a
desaparèixer del culte; “s’allunyen” dels homes, es retiren al cel i esdevenen dei otiosi. Aquests déus, després d’haver
creat el cosmos, la vida i l’home, experimenten el que podríem anomenar una
mena de “cansament”, com si l’enorme empresa de la creació els hagués esgotat
els recursos. Es retiren al cel, tot deixant a la terra el seu fill o un
demiürg per acabar o perfeccionar la creació. A poc a poc, altres figures
divines agafen el seu lloc; els ancestres mítics, les deesses mares, els déus
fecundants, etc. El déu de la tempesta conserva encara una estructura celeste,
però ja no és un ésser suprem creador: tan sols és un fecundador de la terra, i
de vegades simplement un auxiliar de la seva paredra, la Mare Terra. L’ésser
suprem d’estructura celeste només conserva la seva preponderància en els pobles
de pastors, i assoleix una situació única en les religions de tendència
monoteista (Azhura-Mazda) o monoteistes (Jahvè, Al·là).
Déus salvadors o déus de la fecunditat
Divinitats de la fecunditat, de l’opulència (…). I tammateix,
els seus adoradors, tant els primitius com els hebreus, tenien la impressió que
totes aquestes grans deesses i tots aquests déus agraris eren incapaços de
salvar-los, de garantir-los l’existència en moments realment crítics. Aquests
déus i aquestes deesses només podien reproduir la vida i augmentar-la; i encara
més, només podien tenir aquesta funció en una època “normal”; les mateixes
divinitats que regien admirablement els ritmes còsmics es mostraven incapaces
de salvar el cosmos o la societat humana en un moment de crisi (crisi “històrica”
en el cas dels hebreus). Les diverses divinitats que van substituir els éssers
suprems van acumular els poders més concrets i els més esclatants, els poders
de la vida. Però per aquesta mateixa raó es van “especialitzar” en la procreació
i van perdre els poders més subtils, més nobles, més espirituals, dels déus
creadors. En descobrir la sacralitat de la vida, l’home es va deixar emportar
progressivament per la seva pròpia descoberta: es va lliurar a les hierofanies
vitals i es va allunyar de la sacralitat que transcendia les seves necessitats
immediates i quotidianes.
Enterrament de la bruixa
L’enterrament simbòlic, parcial o total, té el mateix valor
màgico-religiós que la inmersió en l’aigua, el baptisme (…). Això explica la
creença escandinava que una bruixa pot ser salvada de la condemna eterna si se
l’enterra viva, si se sembren llavors al seu damunt i es cull la collita
obtinguda d’aquesta manera [Dieterich, ‘Mutter Erde’, p.28 i s.; Nyberg, ‘Kind
und Erde’, p. 150].
“Instant auroral”
Per curar el malalt cal fer-lo néixer de nou, i el model
arquetípic del naixement és la cosmogonia. Cal abolir l’obra del temps,
reintegrar l’instant auroral d’abans de la creació.
Les ànimes mengen sense dits
Els neòfits imiten el comportament dels espectres: no
utilitzen els dits per menjar, sinó que agafen el menjar directament amb les
dents, com es creu que fan les ànimes dels morts.
Mircea Eliade
El sagrat i el profà (1957)
No hay comentarios:
Publicar un comentario