Unitat de cremats

Un relat de Joan Pau Inarejos

La nostra missió era baixar el pit del cel. L’oficial de coberta cridava com un desesperat. Vinga, vinga, espavileu-vos. Amb força, tothom a la seva posició i que ningú badi. Mariners, ja us podeu començar a despullar. I vosaltres, a fer pinya. Vinga, que sembleu uns estaquirots, me cagun dena.

S’estava atansant el migdia i no hi havia temps per perdre. No sempre es fa una missió tan titànica i arriscada com la nostra. Fan falta molts homes i molt poques ganes de conservar la vida per aventurar-se a jugar amb foc i trastocar els elements de la natura com si res. Al vaixell tot eren ordres i corredisses.

Una brisa llarga i fina com un ganivet em va travessar el ventre quan em vaig treure la roba a coberta. Els mariners rasos tremolàvem de fred i esperàvem la nostra hora amb resignació, com si anéssim a l’escorxador. El crit llunyà d’una gavina es compadia de nosaltres, o així ens ho va semblar.

L’oficial va donar l’ordre d’obrir l’escotilla. Esforçadament, quatre homes van començar a estirar de les cadenes fins que la tapa es va aixecar i vam veure la pell arrissada del mar lliscant sota els nostres peus.

Un per un, els mariners rasos ens vam anar llançant a l’aigua, sense més salvavides que els nostres pobres braços. Aquest fred sobtat és com una petita mort: sents una esgarrapada de dolor fins al moll de l’ànima, però després el cos sencer s’aclimata i sobrevé una calma fúnebre.

Ens vam col·locar en la nostra posició flotant: sota l’escotilla, tombats a l’aigua en bateria i fent el mort cara amunt. No podíem fallar. Del mar estant, vèiem com els mariners de coberta formaven una gran pinya al voltant del pal major. A dalt del cel la llum ja resplendia.

Aleshores van comparèixer tres homes vestits de blanc. Anaven descalços, abillats de manera impol·luta, i portaven unes barretines perfectament ajustades sobre el cap. Amb solemnitat, els tres notables van començar a escalar sobre la pinya de mariners i es van enfilar fins al capdamunt del pal. Un cop a dalt, van posar-se a formar un pilar de tres fins que el castell humà va ser complet.

Arribava l’hora. Des de l’aigua, els mariners rasos petàvem de dents. A la coberta, els companys empenyien. I a la cúspide, l’home amb barretina de dalt de tot va aixecar els braços com un anxaneta.

Un núvol inesperat va enfosquir el cel i va aixecar un rebombori de crits contrariats. Per uns instants, semblava que el castell es trontollava, però el mantell blanc es va dissipar i aleshores va aparèixer el nostre tresor.

No tinc paraules justes per explicar el que vaig sentir en contemplar el gran astre mamari des de la fredor de l’oceà. Normalment la gent només veu en el sol una petita clapa lluminosa, però nosaltres érem prou a prop per apreciar les seves formes arrodonides i la seva textura carnosa i fresca. Era el gran pit del cel, amb el seu mugró granatós i formidable apuntant-nos com una fletxa.

L’anxaneta es va omplir de coratge, es va arremangar i va alçar els braços per capturar la mamella celeste. Un cop la va tenir entre mans, com un enorme globus de foc, la va llançar cap a la coberta del vaixell. Tots vam sentir una trompada d’aire calent: semblava que ens atrapés l’ona expansiva d’una bomba.

Enmig d’una gran gatzara, els mariners van retenir el pit gegantí i ens van fer un crit perquè estiguéssim alerta. Bombollejant d’ànsia, amb la pell esglaiada pel fred de l’aigua, els mariners rasos vam preparar els braços. Ens van llançar la mamella, vam sentir una trompada d’aire encara més forta, i aleshores es va acomplir el prodigi: el pit es va estrènyer fins a passar per l’escotilla del vaixell i a l’instant la superfície del mar es va omplir d’una escalfor brutal i sulfurosa.

El pit se’ns escapava contumaç, com una balena relliscosa, entre el xipolleig d’aigua i vapor. La seva pell tòrrida ens abrusava els braços i fumejava rabiosa. Panteixant, mig ofegats, forcejàvem amb el gran astre carnal, que es resistia a submergir-se, fins que ens hi vam llançar al damunt en massa. D’esma em vaig agafar del mugró, per no caure, mentre els meus companys maldaven per ofegar la venerable esfera.

Finalment el sol va cedir i es va començar a submergir a les aigües. La fumarada va ser immensa i ens va entelar la vista; la gravetat es va esvair i vam quedar a mercè d’un núvol eteri sense cap ni peus. Entre les cortines de fum se sentien riallades boges: els mariners, despullats i amb el cos socarrimat, celebraven la missió complerta.

És per això que tinc aquestes cremades per tot el cos. No cal que em posin anestèsia, perquè ja he passat tot el dolor possible.

Joan Pau Inarejos, 20 febrer 2010

(basat en un SOMNI)

CONTES DE JOAN PAU INAREJOS A RELATSENCATALÀ.COM