El planeta rojo es gris

Joan Pau Inarejos

Teníamos pocas cosas claras sobre el universo, pero una de ellas era el color rojo de Marte. En medio de la oscuridad informe del cosmos, la tonalidad bermellona de nuestro planeta hermano parecía un souvenir inconfundible del Sistema Solar, e incluso se había asociado a un día de la semana –el martes– cuyo nombre también se deriva del dios romano de la guerra. Rojo, sangre, belicosidad. Todo cuadraba.

Pues no. El Curiosity, nuestro embajador metálico en Marte, nos ha arruinado el titular al extraer una roca del interior del planeta, de sus profundas entrañas ignotas. Con profesional objetividad, el robot ambulante ha mostrado ante las cámaras de la Nasa el resultado de sus andanzas mineras, un polvo mineral con una coloración cenicienta que no admite dudas. Marte es gris.

Al parecer, el tinte anaranjado o rojizo que asociábamos al planeta, el que tantas noches de gloria había dado a Xavier Sardà, no sería más que la oxidación del hierro contenido en sus rocas (parece una tesis de la FAES: ser rojo es estar muy oxidado), de modo que hemos vivido hechizados por un puro espejismo, por un radiante maquillaje. Por encima de nuestras posibilidades visuales.

Podemos apartar la vista del telescopio e incluso negar lo que vemos, como los clérigos que no reconocían las arrugas de la Luna aun observándolas claramente en la lente de Galileo. ¿La luna, pura y cristalina, proverbial esfera perfecta, surcada por valles y montes? ¡Jamás! Sin embargo, el gris marciano seguirá allí, con su impertinente mediocridad, como una vedette que se despoja de sus afeites y abalorios en el camerino.

La piedra del delito ha sido bautizada con el nombre de John Klein, en memoria de un responsable fallecido de la misión, lo cual aún introduce más confusión en el asunto, puesto que se trata de un apellido íntimamente ligado al color azul (el célebre azul Klein patentado por el artista francés Yves Klein). Sin olvidar que los marcianitos de toda la vida han sido inequívocamente verdes. Si el Curiosity lleva razón, en caso de invasión habrá que prepararse para correr otra vez delante de los grises. 

Habemus primavera

Gran Via 2

Joan Pau Inarejos

Manllevo el títol d’un centre comercial que ha tingut la pensada d’inaugurar la nova estació amb una gran fumarada de color rosa. Una fumata laica i perfumada, de sagaç olfacte publicitari. La primavera és una d’aquelles notícies a celebrar per si mateixes, sense adjectius ni additius, atès que, com la flor del místic Angelus Silesius, ofereix bellesa i temps benigne sense cap explicació (“La rosa no té un perquè”). Gratuïta i puntual sense més. Habemus primavera.

Després de la travessa feixuga del gener, després d’aquesta tirallonga de mesos sense  puntes d’interès ni alegries especials, arriba l’estació més mediàtica. La més carregada de reclams estètico-consumistes (amb el permís del Nadal), de tòpics periodístics (“compte els al·lèrgics”) i de litúrgies culturals (la Setmana Santa o les processons lectores de Sant Jordi). L’amor, els diners, la metafísica. En certa manera, el 21 de març es torna a posar la maquinària en marxa. Tot roda un altre cop.

Tinc el privilegi d’albirar una plaça poblada d'arbres des del meu balcó, i ara mateix veig com les branques es van espessint amb el fullatge incipient. Els calbs i els arrugats maldarien per rejovenir d’aquesta manera. Un bany de sol a l’estiu, una maduresa elegant a la tardor, hivernació fugaç i de nou -tatxan- la cita amb l’esplendor del cos. Cabells nous i pell llisa. El somni fàustic de qualsevol cirurgià estètic. Tanmateix, ens haurem de conformar amb la renovació periòdica i entusiasta del paisatge mentre som nosaltres els que ens anem pansint sense marxa enrere. Què farà la primavera amb la nostra flor, amb la nostra soca decrèpita, aquest és el secret més ben guardat del conclave de la natura.

Les hores brillants

Joan Pau Inarejos

Els rellotges de sol tenen el seu propi món poètic. Ho explica la companya periodista Helena Puigdueta, buscadora infatigable de les perles de la cultura popular a les ones de La Xarxa ràdio. Sota l’agulla o gnòmon del rellotge, que va pintant el temps segons el clarobscur de la llum i l’ombra, sovint s’hi amaguen sentències o petites frases relacionades amb la funció d’aquests objectes tan remots. Entre una àmplia gamma de tuits arcaics, inspirats i variats, n’hi ha un que m’ha captivat especialment: “Sols marco les hores brillants”.

Amb la brevetat i precisió del millor publicitari, el lema diu una veritat meridiana. El rellotge de sol no té pila ni bateria, així que només pot donar fe del pas del temps diürn. És un notari de la llum natural inhabilitat per fer hores extres. Pura constatació científica. Però la frase va més enllà i, sibil·linament, ens parla de la particular psicologia d'aquests plafons de pedra. Mentre els nostres cronòmetres hipermoderns ho marquen tot exhaustivament, segon a segon i sense atendre a les vel·leitats meteorològiques, el rellotge de sol té un punt aristòcrata. Una utopia estètica i vitalista que hauria entusiasmat Nietzsche. Només marco les hores brillants.

No em busqueu quan estigui núvol, quan el dia es panseixi o quan el cel s’encongeixi en una tristor de color de cendra. Sóc un habitant de les grans ocasions, ens diria el rellotge solar si pogués parlar. Un privilegi que també ostenten la novel·la o el cinema: s’estalvien els grisos, se salten les hores mortes i van directament a les escenes més significatives, als instants més emocionants. A les hores brillants. Qui ens hauria dit que el rellotge de sol, amb el seu posat rústic i immòbil, dominaria tan bé l’art de l’el·lipsi, el do de la síntesi que sap garbellar la terra bruta per extreure’n les palletes d’or. A partir d’ara l’envejarem cada cop que ens toqui viure llargues hores de mediocritat.

Foto: rellotge de sol a Gelida (Alt Penedès), Centre Mediterrani del Rellotge de Sol

Las gafas

José Antonio Marina

Suplemento ‘Es’, ‘La Vanguardia’, 9/03/2013

Las gafas me producen un curioso efecto óptico. Me desasosiega un poco verlas sobre una mesa. Tienen algo de insecto bípedo –no en vano sus agarres se llaman patillas– y pienso que si doy una palmada van a echar a correr. Además, su presencia es tan poderosa que parecen un rostro al que le falta la cara. Hagan la prueba: pongan unas gafas a cualquier cosa y adquirirá un aire de rostro.

'No': el making off de la democracia

por JOAN PAU INAREJOS

Nota: 7

Franco murió en la cama, mientras que a Pinochet lo mató un referéndum. El cine nos brinda la ocasión de recordar este suceso que quizá haya podido quedar un tanto eclipsado por la capa de superhéroe de Baltasar Garzón. Aunque la historia haya situado merecidamente al magistrado jienense como gran ajusticiador, fue el pueblo chileno quien, en 1988, finiquitó a su tirano con la papeleta del ‘No’.

Sin excesivas disertaciones, sin vocación de ahondar en las luchas y miserias de la época de la dictadura, la película de Pablo Larraín disecciona las interioridades de aquel plebiscito tan efímero como decisivo. Una rendija constitucional que el pinochetismo confiaba ganar sin bajarse del autobús y que fue hábilmente aprovechada por el colectivo opositor con el apoyo de un grupo de creativos que, al parecer, supo olfatear los vientos de la historia.

Gael García Bernal, suelto y creíble en su papel, interpreta a uno de los privilegiados publicitarios –está inspirado en varios de ellos– que tuvieron en su mesa el futuro de la nación. Con un estilo fresco y documental, alternando escenas ficticias con imágenes reales, el film nos cuenta cómo aquel sanedrín creativo logró transformar el ‘No’ en un voto positivo, en una actitud ilusionante y tintada con los colores del arco iris. El resultado fue una breve frase, casi un pretuit (“Chile, la alegría ya viene”), cuyo espíritu tanto nos recuerda a la “Libertad sin ira” o al “Habla, pueblo habla” de la España de los 70: eslóganes blancos, conciliatorios (positivos, diría la jerga publicitaria) que orillaron la música de La Internacional en pro del internacionalismo publicitario y el mundo sudoroso de la resistencia por la estética de la Coca-Cola. Política para todos los públicos.

Una apuesta que no se despachó sin voces críticas (ahí están los viejos opositores, exhibiendo sus heridas) pero que se reveló eficaz, logrando un histórico 55,99% de los votos a favor de terminar con la pesadilla pinochetista. Mejor o peor como fotografía histórica, a la película no le faltan recursos y buenos actores para plasmar el ambiente opresor del régimen, especialmente en aquel instante de impasse que obligaba a caminar sobre el filo de la navaja. Modesta, honesta, desmitificadora y felizmente previsible, la bandera multicolor de Larraín proyecta sin embargo una leve sombra desalentadora: no hay democracia posmoderna que no se deje emocionar por un buen eslogan.

LA PELÍCULA EN LA MEJOR WEB DE CINE: LABUTACA

Treva hivernal

Joan Pau Inarejos

      

A la vora de la riera de Sant Pere de Ribes, inclinat sobre les aigües minses, un ametller anuncia la primavera. La flor d'aquest arbre neix en plena fredorada, tot just amb les campanades de l'any nou, i té la virtut d'amorosir la llarga espera de l’equinocci. Abans que ningú, sempre que les gelades no esguerrin la seva fragilitat de seda, l’ametller anticipa que aquest any també. Els camps es tornaran a vestir de colors.

Avui el General Hivern ens ha concedit una treva, així que podem mirar aquest ametller amb tranquil·litat d’esperit, sense la pressa i l’encongiment d’espatlles que imposen les baixes temperatures. Joan Maragall veia en l'ametller florit "la bandera blanca" de la pau i s'hi adreçava amb aquestes paraules: "No ets encara el millor temps / però en tens tota l'alegria". Més compungit, des de les terres d'Oriola, a Alacant, Miguel Hernández passejava entre els ametllers i reclamava amb desfici que el seu amic de l'ànima tornés del regne dels morts: “A las aladas almas de las rosas / del almendro de nata te requiero”. Presència i absència, bellesa i dolor de l'aïllament concorren en aquesta flama rosàcia i solitària que no es cansa de predicar en el desert del primer trimestre.

Comença a caure la tarda i, al voltant de l’ametller, l’entorn natural de Sant Pere de Ribes es deixa banyar per la llum d'aquest lapse de principis de març que els meteoròlegs, poetes del curt termini, han decidir batejar com una petita primavera. Enclavats entre el mar i el sud del massís del Garraf, som en un indret de terres argiloses, on els rierols dibuixen uns petits cingles o precipicis fangosos característics que s'anomenen timbes. Formacions escarpades i poroses, ara caòtiques, ara formant patrons repetitius, que semblen obra d'un escultor abstracte o d'un arquitecte de mesquites africanes.

Ens enfilem a l'ermita de Sant Pau i des d'allà contemplem una llarga extensió de troncs de conreus, negres i pelats com creus d'un cementiri. El castellà, amb la paraula camposanto, comprèn profundament que els cementiris també són una mena de monument agrari. Al fons, regnant sobre les traçades rectilínies dels camps, s'alça la superba església parroquial de Sant Pere i Sant Pau. Dos altíssims campanars fan inconfusible aquest gran temple neogòtic de color d'orxata, que per fora es vesteix amb cúpules i blancors colonials i per dins fa un insòlit homenatge a l'austeritat de Santa Maria del Mar.

No hi érem per comprovar-ho, però de ben segur que la gran poesia ha nascut en climes temperats. Les Bucòliques de Virgili o el festeig dels amants del Càntic dels Càntics no s’entenen sense la benignitat i longitud dels dies mediterranis. Intuïm que la felicitat fa olor de terra, no de cel, i que el paradís es deu assemblar a una tarda d’abril. Tu i jo, asseguts entre els pàmpols. Sense por de la mort. Sense la temença mesquina que es faci de nit i s'allarguin les ombres. Amb el sentiment, com deia Chesterton, de qui té “tot l’espai per estirar les cames”. Els llatins en deien letícia (laetitia), l'obertura de l'ànim en oposició al tancament de l'angoixa (angustus, estret). Camp obert. Porta'm darrere teu i correm.

Tot un paisatge fràgil, fonedís, desglaçat, ens envolta avui en aquest cant de cigne de l'hivern, en aquest instant secret on la natura canvia de guàrdia silenciosament. A prop nostre, l'ametller de la riera es regala a si mateix sense demanar res a canvi de la seva bellesa solitària.

Guillotina helicoidal

José Antonio Marina

Suplemento ‘Es’, ‘La Vanguardia’, 2/03/2013

Soy un enamorado del lápiz (…). Me conmueve su humilde sacrificio, su generoso desgaste en la obra. Sucede algo cruel al introducirlo en un sacapuntas, esa guillotina helicoidal. Pero hay algo también hermoso. La mina de lápiz es realmente una mina que explotar, de done sacaremos miles de líneas. Ver cómo su potencia se convierte en energía cinética es maravilloso.

'Siete psicópatas': brillante autoparodia del cine negro

LA PELÍCULA EN LA MEJOR WEB DE CINE: LABUTACA

per JOAN PAU INAREJOS

Nota: 8

La falta de inspiración produce monstruos. Un creador sometido a la parálisis, con el permanente síntoma de la página en blanco, seguramente está más cerca de la locura que cualquiera de nosotros. Es lo que le ocurre al protagonista de esta película, Marty (Colin Farrell), un guionista embarrancado en un film sobre psicópatas que termina rodeado de psicópatas reales. Si el escritor no va al infierno, el infierno viene a él.

Martin McDonagh, que ya nos deleitó con un thriller estrambótico llamado ‘Escondidos en Brujas’ (2008), prosigue con su genial amalgama de cine negro, comedia surrealista y un peculiar deje metafísico que quizá es lo que más le distingue de su hermano, el no menos brillante John McDonagh (autor de ‘El irlandés’). Con el ADN de estos hijos bastardos de Tarantino, Woody Allen y los Monty Pyton, las andanzas alucinadas de la factoría McDonagh vuelven a ser motivo de celebración para los que acudimos a la sala de cine con la tenaz expectativa de que nos sorprendan.

Lo mejor que se puede decir de ‘Siete psicópatas’ es que no es en absoluto lo que parece: nada de pasatiempos, nada de gamberrada vulgar. La historia, o no-historia –puesto que narra el fracaso de una película- nos lleva por una sucesión de sketches felizmente imprevisibles y sorpresivos en su continua promiscuidad entre realidad y ficción. En esta ceremonia del caos, el atribulado Marty se topará con matones reales –formidable Woody Harrelsson, capaz de todo por recuperar a su perro-, irreales –ese reverendo baptista de góticas apariciones– y tipos que son ambas cosas a la vez, como un jubilado de pasado inquietante –Cristopher Walken– o un amigo de toda la vida que hará lo inimaginable para echarle una mano en su búsqueda de inspiración –Sam Rockwell, qué peligro–. 

Con su juego libérrimo de cine dentro del cine, alternando frenesí surreal con parsimonia de western, ‘Siete psicópatas’ nos habla de Quijotes fumados que se creen su propia historia de gánsteres y asesinos. Un work in progress o rodaje imposible que se detiene una y otra vez con todo tipo de derivadas delirantes, como hiciera Allen a la hora de deconstruir a Harry. Ahí está la descacharrante escena del cementerio, donde el personaje de Rockwell imagina una escabechina de todos contra todos, o un desenlace reventado ¿in?esperadamente por un psicópata que lleva por doquier un conejo como mascota (qué grande Tom Waits). 

La película incluso se permite cuestionarse a sí misma, con diálogos que ponen en tela de juicio si es necesaria tanta violencia o si los personajes femeninos están tratados con demasiada superficialidad –véase la chica Bond Olga Kurylenko banalmente borrada del mapa, aunque ello se contrarresta con el personaje de la anciana enferma de cáncer, en antológico y tarantinesco duelo con un sicario que se bambolea en su silla de ruedas–. Algunos lamentarán que a McDonagh se le va excesivamente la castaña, pero nosotros abogamos porque castañas así se vayan para no volver.

Oh Jennifer

Joan Pau Inarejos

La nit dels Oscar del 2013 serà recordada per una ensopegada. A falta d’un guanyador categòric, no hi ha res com una bona anècdota, i això, ni fet pels millors guionistes, és el que ha proporcionat Jennifer Lawrence a les càmeres de mig món. La jove promesa de Hollywood pujava les escales per recollir el premi a la millor actriu quan, de sobte, el vestit fastuós de Dior li ha jugat una mala passada. Un peu mal posat, i la princesa ha desaparegut sota un núvol de faldilles de color de flor d’ametller.

Involuntàriament, l’actriu de Kentucky ha aconseguit la imatge més cinematogràfica de la vetllada. Ni Anne Hathaway marcant mugró al ritme dels ‘Miserables’, ni Michelle Obama exhibint somriure oficialista des de la Casa Blanca poden competir amb aquesta entrebancada que, autèntica o no –mai se sap en l’ofici dels actors– té l’atractiu de l’atzar i la fragilitat. De tant en tant, en el tràfec rutinari dels esgraons del glamur, hi succeeixen coses de veritat. Diuen que l’escultor Alberto Giacometti estava més content que un gínjol perquè s’havia trencat un braç i per fi “li havia passat alguna cosa”. Segur que el públic ha gaudit d’un plaer semblant quan Lawrence ha trencat la litúrgia de la perfecció i ha caigut de morros.

Com era d’esperar, l’escena ha fet la volta al planeta YouTube i ha confirmat que aquesta jove de faccions ovaladades i talent heterodox té un problema congènit amb la indumentària (encara la recordem, no fa un mes, perdent un tros de vestit als premis del Sindicat dels Actors). Un primer visionat ens mostra una seqüència ridícula sense més, la clàssica caiguda de l’ídol que complau les baixes passions del populatxo devorador de revistes. Guaita com cau.

Però hi ha alguna cosa més. Congeleu la imatge. Mireu el gest de l’actriu amb la mà a la cara, aparentment desconsolada, per bé que contenia un riure nerviós i avergonyit. Mireu aquestes espatlles que es corben delicadament, lentament, amb impotència, just abans d’agafar embranzida i continuar endavant. De córrer abans no arribés la mitjanit i s’esvaís l’encanteri de la catifa vermella. És un instant, el que duren un parell de fotogrames. El temps precís que necessitava l’atribolada Jennifer per fer un homenatge contemporani a la Ventafocs, en versió escales amunt i amb la mateixa languidesa de conte de fades. Massa fugaç perquè Hugh Jackman, gentilhome com no n’hi ha, comprengués de què anava la història i s’aixequés decidit a fer el paper del príncep.

‘¡Rompe Ralph!’: mucho ladrillo y poco cemento

LA PELÍCULA EN LA MEJOR WEB DE CINE: LABUTACA

per JOAN PAU INAREJOS

Nota: 5

Una lástima que ‘Toy Story’ ya exista. De no ser así, nos habría sorprendido mucho más esta película donde los personajes de los videojuegos cobran vida y, al igual que los habitantes del cuarto de Andy, se plantean insólitas cuestiones existenciales. Si por entonces topábamos con un juguete que creía ser astronauta (Buzz Lightyear), esta vez descubrimos a un villano de las maquinillas (Ralph) que pretende salir de su juego rutinario para conquistar la heroicidad en otras pantallas más pixeladas.

Una buena metáfora de lo que le ocurre a Disney en estos momentos. Atrapada entre el viejo régimen principesco y las nuevas narrativas digitales, perdiendo a chorretones el monopolio de la creatividad animada del que antaño había gozado –ay, el castillo de la Bella Durmiente–, también la compañía del ratón intenta salir de su rutina para conseguir el asombro del público. La operación es de alto riesgo y consiste en renovarse sin morir, esto es: exhibir modernidad y frescura digital made in Pixar –compañía que absorbió hace años– manteniendo a la vez la conexión neuronal con los cuentos de hadas. Algo que, lógicamente, no se puede hacer sin pestañear. Hay nervios. Resbalones. Ruido de sables entre facciones.

Sin duda, la historia de Ralph tiene el aroma de las creaciones de Pixar, de las que casi parece un resumen en 100 minutos: el ingenioso planteamiento inicial remite a ‘Toy story’, las terminales de paso de los personajes recuerdan muy mucho a ‘Monstruos, S.A.’ –lo mismo la relación paternal del grandullón buenazo con esa niñita traviesa–, las carreras electrizantes nos hacen pensar en ‘Cars’… y toda la estética en general acusa una clarísima herencia de la brillante factoría del flexo.

A la película de Rich Moore no le faltan sus propios hallazgos visuales, desde esos parientes de Mario Bros que se mueven con imágenes sincopadas hasta el drama de la niña virtual, amenazada por su ‘enfermedad’ parpadeante, pasando por la banda sonora de inspiración Nintendo o ese reyezuelo zopas con aspecto del sombrerero de ‘Alicia en el país de las maravillas’ –guiños constantes a Carroll-Disney- que acaba convertido en un monstruoso virus informático.

Entonces, ¿por qué Ralph no alza el vuelo? Quizá porque quiere ser demasiadas cosas a la vez. Ambiciona películas muy distintas en una sola. Sirvan algunos ejemplos. En un cuento blanco y chispeante no hay lugar para esa Lara Croft atormentada por la muerte de su marido. En un mundo futurista resulta inexplicable el cameo del personaje-princesa, metido exactamente con calzador en los minutos finales (‘Brave’, ‘Tiana’: las princesas son como Drácula, nunca se acaban de morir y siempre resucitan con engañosos trajes modernos). Otro desencaje: en una terapia de ‘villanos anónimos’ no se entiende que los participantes acaben cerrando filas con esa profesión que tantas penas les acarrea. Nunca se encuentra el equilibrio infantil-adulto, el tono adecuado entre lo cómico, lo dramático, lo sentimentaloide.

En medio de tantas amalgamas, de tanto experimento, surge una pregunta nada baladí. ¿Dónde está Disney? ¿Dónde queda la vieja Dream Factory, la agraciada con aquel don especial para contar historias? Ya no sabemos encontrar su faz ni distinguirla de los nuevos vendedores de zarandajas en el gran bazar de la animación digital. Nos lo enseña Cher: si quieres ser joven y viejo a la vez, no consigues ser joven, ni viejo, sino irreconocible. 

Gaudí a Sant Boi?

Quatre claus sobre la possible obra gaudiniana als jardins del Psiquiàtric

Text i fotos de JOAN PAU INAREJOS

Una nova joia d’Antoni Gaudí (1852-1926) podria emergir al Baix Llobregat. Ben a prop de la cripta de la Colònia Güell, als jardins de l’antic Hospital Psiquiàtric de Sant Boi, un conjunt monumental pràcticament desconegut fins els nostres dies acusa l’empremta del geni de Reus, segons han posat de manifest els investigadors David Agulló (arquitecte) i Daniel Barbé (geòleg), amb la participació inicial de l’artista Jordi Martí Aladern i el vistiplau d’experts mundials com Juan José Lahuerta. Els suggestius treballs d’Agulló i Barbé ens permeten extreure quatre claus sobre la possible intervenció de l’autor de la Sagrada Família en aquest recinte, que es troba en procés de recuperació i comença a acollir visites guiades.

 

1. La clau experimental

El conjunt modernista de Sant Boi consta de tres elements, erigits entre 1906 i 1912: una gran Cova Cascada de rocalla, l’anomenada Capella Inundada i la plaça dels bancs. A tall d'acotació, cal fer notar que la cova mostra una estructura sorprenentment semblant a la Torre de la Miranda de Marianao, també a Sant Boi, atribuïda al mestre Josep Fontserè i Mestres, amb qui Gaudí va treballar de jove al parc de la Ciutadella. Pels volts de 1910, Gaudí treballava a cavall de Barcelona (Sagrada Família) i Santa Coloma de Cervelló (Colònia Güell) i, a parer d’Agulló i Barbé, l’obra santboiana es podria considerar un banc de proves de les grans troballes posteriors de l’arquitecte. Així, a) la cova anticipa les cobertes de les naus de la Sagrada Família; b) les formes i l’estructura de la planta estarien connectada amb la cripta Güell; c) hi trobem assajos de formes decoratives de la Pedrera, com els famosos guerrers emmascarats; d) i l’analogia més espectacular, els bancs de Sant Boi són anteriors al Parc Güell, i, per tant, prefiguren a petita escala el cèlebre banc ondulant de trencadís, amb successives provatures de la tècnica del trencadís. A més, Gaudí hauria aprofitat per inserir maquetes dins de la pròpia construcció, construïdes de manera invertida en alguns casos perquè es reflexessin a l’aigua, en un interessant joc de miralls.

 

2. La clau psiquiàtrica

L’obra podria ser alhora un exercici d’ergoteràpia, la teràpia basada en el treball manual, molt en voga a principis del segle XX per al tractament i rehabilitació de malalts mentals. En aquests casos s’apunta com a aspecte interessant la intervenció proactiva dels pacients en els acabats de l’obra, donant via lliure a la creativitat i deixant marques característiques de l’art dels malalts mentals. Es parla d’una “bellesa torturada”. A destacar, també, la presència de cercles de colors que podrien intervenir en les teràpies per a nens autistes: experimentacions sensorials amb formes, textures i colors vius. La hipotètica vinculació de Gaudí amb la malaltia mental hauria alimentat el tabú de l’obra i n’hauria dificultat l’atribució en els anys successius. El conjunt també tenia una raó de ser higiènica, ja que un brot de tifus va fer necessària la instal·lació de dipòsits d’aigua salubre. Gaudí incorpora la iconografia de la verge de Lourdes, que fa pensar igualment en els poders guaridors de l’aigua.

 

3. La clau geològica

Tot el conjunt és una gran al·legoria natural al voltant de la terra, l’aigua, el foc i la lava. Formes foses i liqüefactes que evoquen els canvis d’estat de la matèria i que obliguen a recordar els lligams familiars de Gaudí amb els oficis del ferro forjat, així com les referències de Dalí a l’arquitectura “comestible” i “tova” del reusenc. D’altra banda, es fa pal·lesa la relació amb les formes irregulars i bulboses de Montserrat, considerada, a la manera de Sió, com la muntanya sagrada dels catalans. En aquest sentit, una línia de treball personal de Daniel Barbé assenyala el conjunt santboià com una representació visual del poema L’Atlàntida de Jacint Verdaguer, i una reflexió sobre la dialèctica entre la Montserrat terrenal i la celestial (formes de muntanya i d’estalactita, respectivament, amb el joc especular de l’aigua). De fet, el recinte presentava antigament una construcció molt semblant a Montserrat, esculpida enmig d’un estany i que permet entroncar fàcilment amb les especulacions sobre l’origen oceànic de la muntanya, a més de la seva condició simbòlico-religiosa de refugi apocalíptic, com explicarem en el següent apartat. Tampoc no és sobrer, en l’opinió dels investigadors, recordar els vincles professionals de Josep Maria Jujol, ajudant de Gaudí, amb la ciència hidràulica, així com l’ús de l’aigua per obtenir reflexos de les decoracions amb trencadís, tot generant efectes estètics propers a l’impressionisme i a les tècniques visuals de Claude Monet.

 

4. La clau apocalíptica

Finalment, el conjunt santboià està impregnat d’una profunda visió religiosa. D’acord amb la investigació personal de David Agulló, la cova es pot interpretar com una representació abstracta del drac del llibre de l’Apocalipsi que vomita aigua i va a l’encalç de la dona celestial (identificada amb la Verge, en aquest cas la de Lourdes, amb tres figures d’aquesta marededéu antigament col·locades a la Capella Inundada). Dins el relat gaudinià, la Verge triple tindria una funció misteriosa en la petrificació del drac i la seva emanació ígnia: de nou, la fixació en els canvis d’estat de la matèria i el seu vessant dinàmic i energètic. Tant Gaudí com Verdaguer professaven un mil·lenarisme confés, i, amb la creença d’una fi del món imminent, haurien imaginat un recinte salvífic, amb  la icona de Montserrat envoltada d’aigua com una al·lusió al refugi diví dels creients o una segona Arca de Noè enmig del diluvi. La Montserrat celestial concebuda a Sant Boi apareix com una plausible traducció catalana de la Jerusalem celestial, tal com el teòleg Armand Puig interpreta també el conjunt de la Sagrada Família.

 

Fotografies: Joan Pau Inarejos

Enllaços relacionats:

Blog David Agulló:

http://davidagullogalilea.blogspot.com.es/

Article a Sàpiens

http://www.pssjd.org/SiteCollectionDocuments/Revista_Sapiens.pdf

Vídeo de TV3

http://www.tv3.cat/videos/3641551

No me resigno

Joan Pau Inarejos

Leyendo los titulares anglosajones sobre el adiós del Papa, en rojo tabloide o en negro elegante del Times, una palabra reclama nuestra atención: resigns. Del latín resignare (entregar, devolver), con este término inglés se ha referido mayoritariamente el acto de renuncia o abandono del hasta ahora guardián de las llaves de San Pedro. La prosa del diccionario nos informa de que también el castellano, el catalán y otras lenguas románicas conceden a la “resignación” este significado poco utilizado, y sin embargo principal, de desprenderse voluntariamente de posesiones y beneficios. Su etimologia resulta elocuente: re-signare = romper el sello, volver a sellar.

Por lo que se ve, nada más lejos de la vieja resignación cristiana. Resignarse, en el modo reflexivo más común y conocido entre nosotros, es “renunciar a uno mismo” para acoplarse a las circunstancias (conformarse, aguantarse), mientras que Benedicto XVI ha hecho todo lo contrario: renunciar a lo externo para escogerse a si mismo, a su libertad de conciencia, ante Dios o ante la razón según el cristal con el que se mire. El gesto de Ratzinger se asemeja a una ruptura y su resignación, pues, conecta con el sentido latino original. Sin ser revolucionaria, puesto que se acoge a lo jurídico, su determinación es un ‘no’ a lo establecido por la fuerza de la tradición, y por lo tanto un acto genuinamente individual, personal.

De ahí la extrañeza que nos suscita el verbo inglés, evocando el talante pasivo y las penalidades cenicientas de una vida que no se desea. Ciertamente, los caminos de la lengua son inescrutables y, del mismo modo que el rescate ha ido perdiendo su bondad primigenia en manos de los oradores económicos, quizá andaremos el camino inverso con la resignación para redescubrir su originario sentido liberador. Mientras tanto, nuestro amigo resigns se comporta en la práctica como un falso amigo, o un false friend de facto, por enlazar inglés y latín ahora que el Urbi tuitero confluye más que nunca con el Orbi palaciego.