un relat de JOAN
PAU INAREJOS
Estimar una bruixa
no és cosa fàcil. Jo me n’he adonat massa tard i ara vagarejo com una ànima en
pena, bandejat de tothom i enyorat d’aquell mig somriure. Perquè ella
continuava somrient quan ens vam acomiadar per sempre.
Mira si n’hi ha, de
dones per enamorar-se. Hi ha actrius, hi ha professores, hi ha funcionàries, hi
ha dependentes, hi havia aquella jove que em picava l’ullet quan pujava al tren
en la meva època d’estudiant. Però jo em vaig fixar en una adoradora de la
màgia negra. Me n'havia d'haver adonat el primer dia, tants gats negres a casa
seva.
M’ho diu la meva
mare, ets un innocent, i aquella tarda res no em feia pensar que compartia
seient amb la descendent d’una raça tan pèrfida. Cap nas aguilenc ni cap riure
estrident em van posar sobre avís. La veritat és que era molt guapa.
Recordo les seves
primeres paraules, gens sospitoses:
- Perdoni, té hora?
Jo, torbat per aquells llavis per
primera vegada:
- Les set.
I ella va fer un
sospir, com si encara s’hagués de quedar moltes hores asseguda en el banc
d’aquell parc tan plàcid, amb l’única companyia d’una mixeta negra que li
fregava les cames nues. Era estiu.
La calor sempre m’ha
provocat una angoixa indescriptible. És com si l’aire et fes presoner i no
deixés respirar l’ànima. Aquell any la xafogor collava de valent i és per això
que buscava les zones fresques com un pelegrí. Perseguint l'ombra la vaig
conèixer. Havia de ser així.
De seguida em vaig
adonar de les seves rutines. Passava gairebé tot el dia entre les fonts i els
arbres del parc, dreta o asseguda, com si busqués la solitud, i no tornava a la
ciutat fins que el sol es començava a pondre. Fins i tot un dia me la vaig
trobar adormida sobre la gespa. Un dels seus gats li llepava la galta.
La nit de Sant Joan
ho vaig entendre tot. Vaig esperar amb paciència, estratègicament camuflat
entre els vianants que passejaven el gos o feien fúting i, quan va arribar el moment, sigil·losament, la vaig seguir per descobrir
on anava, cada dia com un clau a l’hora de la posta de sol. Potser tenia cita
amb algú? Li vaig anar al darrere, la vaig escortar al llarg d’uns quants
carrers, amb l’esperança cinematogràfica de salvar-la d’algun proxeneta malvat,
fins que una música em va fer aturar.
Una música que
serpentejava, que feia vibrar l’aire, i que es fonia amb els riures d’unes
noies joves. Estranyat, vaig observar l’escena de la cantonada d’un carrer estant.
Una gran foguera crepitava enmig de la fosca. Sobre un descampat que duia un
rètol de “terreny en venda”, les noies havien fet la seva pira i ballaven al
voltant de les flames, amb danses extasiades. Cantaven
en idiomes incomprensibles. No hi havia res ni ningú més al voltant. Només
gats, i un estol de rats-penats que anava i venia amb un ritme cíclic. Jo la
buscava a ella, la buscava amb la mirada com qui busca una agulla en un paller.
La buscava i no la trobava perquè no era a la rotllana. Era damunt dels nostres
caps, sobrevolant el foc.
Per alguna raó, no
vaig sentir el calfred de sorpresa i horror que es podria haver esperat, i vaig
aprofitar aquesta calma regalada per fixar-m’hi bé. La misteriosa donzella
voleiava sobre nosaltres, els cabells se li estarrufaven com si bussegés i
semblava alimentar-se de la intensa fumarada que emanava de la foguera. El més
estrany era la seva expressió. Les companyes de ritual reien de valent,
s’enjogassaven sorolloses, i en canvi ella semblava trista. Molt trista. El seu
vol nocturn feia la impressió d’una condemna.
Vaig continuar
amagat fins que la munió de noies es va esbargir. A algunes se’ls endevinaven
els tirants del biquini i potser anaven cap a la platja a barrejar-se amb els mortals.
Podien passar com qualsevol altra xicota. Que en som, de crèduls. Tenim les
coses al davant i no les veiem.
Sota la resplendor
intermitent dels focs artificials, que de tant en tant solcaven el cel, vaig
veure com es quedava tota sola per apagar les brases, i un impuls jovenívol em
va empènyer fins a ella.
- T’he vist.
- Com?
- T’he vist volant. Ara mateix.
Es va quedar sense
paraules, com si l’hagués raptada una vergonya extrema o la certesa horrorosa
que havíem trencat algun precepte ancestral. Queia un plovisqueig d’estiu i
tenia el serrell mullat.
- Tu no hauries de ser aquí –em va dir.
Li vaig dir la
veritat: que la coneixia del parc, que l’havia seguit, que m’intrigava la seva
vida estranya i les seves llargues solituds. Que no en sabia res d’ella però
que em preocupava si estava ficada en algun embolic. Li vaig dir que no tenia
cap prejudici cap a les coses sobrenaturals i que volava molt bé. I em va fer
un mig somriure.
Mai no em va voler
dir com es deia, així que vaig tenir l’exòtic privilegi d’anomenar-la com
vulgués. Li vaig posar un nom lluminós, una paraula bonica que ignorava completament
el nostre destí tràgic. Blanca, el meu turment.
Vam viure plegats a
casa seva, i fins i tot vaig poder superar els meus recels atàvics contra els
gats. La Blanca va trobar algú a qui podia explicar les seves servituds
nocturnes i, envoltada de la seva fillada mioladora, amb un platet de llet a
les mans, m’explicava les mil i una peripècies d’aquella vocació que no havia
triat. Com s’havia d’amagar d’una civilització hostil, com havia de fugir d’una
humanitat que no la comprenia. Jo dormia de nit i ella de dia, però no ens
importava la diferència horària, ni tampoc que ella fos mil anys més gran que
jo. Érem feliços i rèiem, com aquell dia que li vaig preguntar on tenia amagada
l’escombra. M’agradava espiar-la quan plovia i feia sol, mentre es pentinava
una cabellera sobtadament brillant i tenyida amb els colors de l’arc de Sant
Martí. Els humans desconeixem aquests instants sagrats i només sabem que
després d’un dia en ve un altre.
Encara no entenc què
es va tòrcer entre ella i jo, entre jo i ella, el cas és que la Blanca, poc a
poc, es va abstreure en la seva tristesa antiga. Primer m’esquivava, després
m’evitava i al final buscava, com una bèstia esquerpa, aquella solitud que tant
l’havia acompanyada. Em llevava de matinada i me la trobava al balcó, recitant
encanteris en llengües estranyes. Una veu fina que s'apagava amb la meva
presència. Tornavem a ser estranys.
Quan vaig aconseguir
parlar-hi, em vaig adonar que era més seriós que no em pensava. No te n’adones,
em deia. Tu et vas fent gran i jo no envelleixo. Podrem continuar gaire temps
així? De cua d’ull, el vidre de la finestra em retornava la imatge de les meves
temples, que, certament, es començaven a emblanquinar. Jo intentava
convèncer-la que això no ens podia separar. Però ella s’aïrava, s’enfadava amb
ella mateixa i els llums de casa feien espetecs elèctrics. Una bombeta es va
fondre de cop i la ferum de cremat es va interposar entre nosaltres.
No volia saber res, no escoltava res, i amb els ulls curulls de llàgrimes, repetia
que no em volia fer company de viatge de la seva condemna eterna. Vosaltres no
en teniu ni idea, però no hi ha res pitjor que saber que no et moriràs, que
seguiràs fent guàrdia en aquest món cruel quan ja no hi quedi ningú. Quan ja no
hi siguis tu.
Ja no sortia a
volar. Ni tan sols amb la lluna plena. S’aïllava cada cop més, i els cabells,
pàl·lids, ja no se li encenien amb la conjunció del sol i la pluja. Només hi ha
una solució. La seva frase va ressonar com un llampec en una d’aquelles nits de
pleniluni. Només hi ha una solució, va repetir. Immòbil i d’esquenes, els
cabells se li cargolaven tots sols. Sí, era com si bussegés.
- Què vols dir? –la veu trencada.
- Només hi ha una solució perquè ens
tornem a trobar. M’has d’enterrar viva.
La sang se’m va
glaçar a les venes. Volia pensar que estava somiant. Però la frase era terrible
i certa. M’ho estava demanant. Amb els ulls vermells de plorar, tot d'una greu
i resolta, va continuar parlant:
- És l’única manera que tenim les
bruixes d'escapar de la condemna eterna. Ni tan sols així és del tot segur,
però és l’única esperança que tenim. De veure’ns en una altra vida. Hi creus?
No vaig saber què
respondre. No vaig saber exactament què em preguntava. Els gats miolaven
suaument, com si volguessin omplir aquell silenci incòmode, aquell silenci que
anunciava la quietud sepulcral.
- Faré el que tu em demanis.
Ets un innocent. La
frase de la meva mare em rondava pel cap mentre caminàvem junts, donats de la
mà, i jo carregava sobre l’espatlla aquella pala rovellada que podia ser
l’últim instrument del nostre amor. La lluna ens il·luminava. Ella no feia
ombra. Mai no en feia. Estava més serena que mai i jo no podia parar de pensar
en aquells llavis que aviat serien sota terra.
La Blanca em va dir
que les bruixes només es poden salvar si es recull la collita de la terra on
han estat sepultades. Cada dia hi passo per examinar els brots, i m’estiro ensumant
una fragància sense saber si és la seva, sense saber si estimo una viva o una
morta.
